Entrevista a Joan Maria Minguet Revisat per Revista Treball a . “Calen ajuts perquè la cultura interpel·li o tindrem una societat morta” [divide] Joan Maria Minguet President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA-A “Calen ajuts perquè la cultura interpel·li o tindrem una societat morta” [divide] Joan Maria Minguet President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA-A Rating: 0
Esteu aquí: Home » Cultura » Entrevista a Joan Maria Minguet

Entrevista a Joan Maria Minguet

Entrevista a Joan Maria Minguet

Calen ajuts perquè la cultura interpel·li o tindrem una societat morta”

Joan Maria Minguet
President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA-AICA Catalonia)

Comissari, crític d’art, poeta. Doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Professor d’Història de l’Art Contemporani i d’Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona. President d’ACCA-AICA. En aquesta entrevista, repassa la política cultural a Catalunya i, podeu estar segurs, no es mossega pas la llengua. Fa veritable honor a una de les seves facetes professionals, la de crític; això sí, amb coneixement de causa.

Últimament, has estat una de les veus més crítiques en relació a les polítiques culturals del Departament de Cultura. Com és que el sector de la cultura no ha estat capaç d’articular-se per fer crítica?

Al món de la cultura som molt pocs. Alguna vegada, algun periodista amb bona intenció pregunta: “I perquè no us manifesteu?” És que si ens manifestem, omplim com a molt la plaça Sant Jaume… Mentre que a d’altres sectors, com l’educació o la sanitat, a més de ser fonamentals per a la societat, són molts i es nota.

I hi ha una altra explicació, i és que encara estem esperant el que jo en dic la “carícia institucional”. És a dir, encara hi ha por que, si aixeques la veu, no tindràs la subvenció.

I la població? Amb altres retallades s’organitzen els usuaris, els consumidors… però en l’àmbit de la cultura, no.

La cultura que no pretén només entretenir cada vegada s’allunya més de la societat. Els grans musicals sí que es poden autofinançar. Però la cultura no té perquè autofinançar-se. Com més gent hi vagi, millor, però hi ha d’haver ajuts perquè la cultura interpel·li, de vegades d’una manera forta, de vegades fins i tot de manera provocativa. Si no, tenim una societat morta. Des dels impressionistes fins a Flaubert, Baudelaire, Picasso, Joan Miró… tants artistes que ara saludem com a grans, en el seu moment no eren entesos; però van emergir.

La teva crítica va més enllà de la qüestió econòmica, hi ha una manera de fer i una manera d’entendre la cultura. Quins serien els elements claus?

Quan algú administra menys de l’1% del pressupost, està administrant misèries. Però només hi ha una manera de combatre-ho, que és treballar conjuntament amb el teixit cultural. El conseller Tresserres, la consellera Mieras i tots els consellers anteriors de Convergència plantejaven un diàleg. Després, com que la legitimitat de la democràcia és la que és, feien el que volien, però al menys hi havia un contacte. El conseller Mascarell el primer que va fer és un pla estratègic per a l’any 2025, que va ser un fracàs; després fa un mapa dels museus, tanca centres d’art com el Santa Mònica… sempre improvisant. Això el que vol dir, per a mi, és claríssim: que la conselleria de Cultura, per tant el govern de Convergència i Unió, i els partits que li han donat suport (sobretot ERC), confien poc en el teixit cultural.

El tema CONCA visualitza clarament aquesta idea.

És un tema fonamental, amb el que havia costat. En al·legar problemes econòmics, el que es fa és desplaçar la idea que la cultura pugui tenir un ens independent. No pot ser que en el món de la cultura visquem al caprici del polític que ve. La política cultural ha d’estar pactada en les seves línies generals i hi poden haver vaivens, però hi ha línies que no es poden traspassar i el ConCa era una idea millorable, però era una línia ideal.

Sobre el que  ha passat amb el Canòdrom, quin relat en fas?

El canòdrom neix amb la idea que Barcelona, com qualsevol ciutat europea, ha de tenir també un lloc on l’art contemporani es pugui visitar, on pots anar a veure obres contemporànies emergents o fins i tot gent consolidada. I de cop, el nou govern diu que faltava una partida pressupostària; és a dir, l’excusa dels diners.

Al final, tots els espais que s’han tancat, tret de Tarragona que és socialista, són del mateix partit [CiU]; això no és opinió. Quina cultura vol per a Catalunya aquest partit? Arribes a la conclusió que la cultura que vol és una cultura molt antropològica, de fer museu etnològic amb barretina i porrons. Aquí hi ha una responsabilitat per a tots els partits, sobretot d’esquerres, que poden aixecar la veu, però sembla que es preocupen poc per la cultura; perquè si els partits progressistes posessin més atenció en la cultura i s’involucressin més amb el sector i hi haguessin accions conjuntes…

Fora bo que en hi hagués com la Taula del Tercer Sector en el sector de la cultura.

Ara hem firmat una plataforma d’arts visuals que ha costat molt. Hem anat a un manifest de mínims per plantejar anar junts (galeristes, crítics, autors…). El to del comunicat descriu la situació de malestar profund que hi ha amb la conselleria, amb el ministerio, amb la societat, amb nosaltres mateixos… i és una mena de cop intern i extern per dir ‘prou, posem-nos a treballar i ara les agendes culturals les marcarem nosaltres’.

Corre la idea que des de l’Estat volen recórrer la taxa audiovisual al constitucional. Des de les arts visuals, com heu vist tota aquesta operació?

El suport tan gran de tots els partits progressistes que va tenir aquesta taxa al Parlament va ser una bufetada al món de la cultura. Aquesta unanimitat al Parlament de Catalunya per a nosaltres és paradoxal, perquè, efectivament, està molt bé posar taxes i tenir més recursos per a la cultura. Però un cop més, perquè es decideix des de les altes instàncies com es reparteixen aquests diners en comptes de parlar amb el sector de la cultura global? I segur que entendrem que una indústria com la cinematogràfica pot tenir una part més gran del pastís. Que tot vagi cap a ells i que no hi hagi la seguretat de quines pel·lícules es faran amb aquestes diners, si arribessin…

Tinc la sensació que hem tocat fons des de la perspectiva de què pot fer l’administració per destrossar el sector: l’IVA, pressupostos, subvencions… no tornarem allà on érem. Com es refarà el sector?

El sector es refarà treballant. La única manera que té el sector de sortir-se’n és treballant, i això no ho dic com a profecia, és que s’està fent. Notes que els galeristes estan proposant coses en el seu sector i les tiraran endavant amb l’ajut o no, que els artistes joves no deixen de treballar, malviuen i suposo que els escriptors… tothom ens posarem a treballar.

Autor/Autora

Carles Spa

Responsable de l’àmbit de Cultura d’ICV

Articles publicats : 5

Deixa el teu comentari

Scroll to top