Entrevista a Jenn Díaz Revisat per Revista Treball a . “El gènere masculí està regnant al món literari” [divide] Jenn Díaz Escriptora [divide] L’han batejada com a “nena prodigi” de la literatura. Amb només 26 anys, “El gènere masculí està regnant al món literari” [divide] Jenn Díaz Escriptora [divide] L’han batejada com a “nena prodigi” de la literatura. Amb només 26 anys, Rating: 0
Esteu aquí: Home » Entrevistes » Entrevista a Jenn Díaz

Entrevista a Jenn Díaz

Entrevista a Jenn Díaz

El gènere masculí està regnant al món literari

Jenn Díaz
Escriptora

L’han batejada com a “nena prodigi” de la literatura. Amb només 26 anys, ja té en el seu currículum cinc novel·les. L’última acaba de sortir del forn: Mare i filla, d’Ara Llibres, i que en castellà publicarà l’editorial Destino. Col·labora habitualment amb Jot Down, Granite & Rainbow, el bloc “Mujeres” d’El País, El Periódico i Catorze.cat. Una escriptora que escriu amb molta consciència “amb ulls de dona”. De la literatura, de les dones, del feminisme i del món que ens envolta, n’hem parlat en aquesta entrevista.

Explica’m quatre coses de la teva última novel·la, Mare i filla.
És el primer llibre que publico en català amb l’editorial Ara Llibres. La traduiré al castellà i sortirà a Destino. És una història que va sobre diferents models de dona i de com les generacions d’ara no tenim referents, perquè els de la nostra mare i la nostra àvia ja no ens serveixen per a la vida actual. Les seves maneres de ser són adaptades a una generació molt masclista i amb poca ambició. La novel·la tracta sobre com totes les coses que pensem que condicionaran la vida dels nens que tens al voltant no serveixen per a res, sobretot entre les dones. Va sobre la vida, i com que a la vida hi ha de tot… Com que li he volgut donar el toc feminista, té diferents lectures.

Reivindiques que no hi ha d’haver una “literatura femenina” ni tampoc una literatura “masculina”. És una manera de lluitar contra la desigualtat també en el món de la cultura i en el món editorial?
És un tema complicadíssim. És veritat: dic que no hi a literatura femenina o masculina, sinó que hi ha literatura bona, dolenta i de gènere; però també crec que, de la mateixa manera, a la vida som diferents, i la perspectiva des de la qual s’escriuen els diferents temes també és diferent.

De vegades les escriptores ens sentim la quota femenina.

Dins de la bona literatura, sí que crec que es tracten les coses de manera diferent, com la maternitat o la paternitat. Però és cert que un dels dos gèneres, el masculí, està regnant al món literari, que està infestat d’homes, no només de creadors sinó també de crítics, de periodistes culturals,  i els noms més importants de columnistes són d’homes. I què llegeixen els homes? Doncs els homes! I ens quedem en l’últim pla. Té raó Sara Mesa, una escriptora d’Anagrama, quan diu que de vegades ens sentim la quota femenina.

En alguna altra entrevista has dit que t’interessa “molt poc” la societat actual. Com a font d’inspiració o com a realitat del dia a dia? Perquè?
No m’interessa com a creadora. No m’interessa el més mínim que els meus personatges s’enviïn wasaps o que els vibri el telèfon, ni escriure sobre un personatge que pugui resoldre els seus dubtes amb el “Yahoo Respuestas”. Per a mi és antipoètic. M’interessa més una carta escrita i la vida més lenta. Prefereixo escriure sobre una casa amb jardí i no sobre un edifici.

No hi ha literatura femenina, sinó literatura bona, dolenta i de gènere.

Mare_i_FillaCrítica literària, columnista, professora de tallers literaris i escriptora. Només sent tant polifacètica es pot viure de la literatura avui en dia?
I ni així. Si fos per mi, em dedicaria només a escriure novel·les, contes i potser seguiria amb les columnes a El Periódico, perquè em diverteixen bastant.  Però quan entres en la roda et van fent encàrrecs, i és difícil dir que no. Ara em prenc temporades que no estic dedicada a la novel·la, sinó a totes les altres feines que m’aporten ingressos per poder subsistir. També en faig d’altres que no es veuen: correctora d’una revista de bicis i de la revista de telèfons de Vodafone, que surt un cop al mes, i jo la tradueixo al català. I la veritat és que, sobretot, visc d’això últim.

Què hauria de canviar perquè els creadors poguéssiu viure de la vostra feina?
Primer, el model editorial, on l’artista s’emporta el 10%. Això és la mort. Et passes tot un any treballant, et donen uns drets d’autor, però la novel·la mai no es ven tant com per poder tenir una segona liquidació del llibre, que correspon a les vendes. Fan una tirada de 3.000 i et diuen que els diners que t’han donat corresponen al 25% de les vendes. Si no passes del 25%, tu ja mai no t’emportes res més del llibre. És bastant fort: l’editor té un sou, el de les cobertes té un sou, el traductor té més d’un llibre al mes, el corrector té més d’un llibre al mes, i l’autor, sense el qual la cadena no existeix, cobra una vegada a l’any i potser mai més torna a cobrar. Jo tinc facilitat per escriure i puc publicar un llibre a l’any però… i la gent que no? I parlo de quan ja estàs amb editorials i representats. No pots guanyar 3.000 euros cada 4 anys, perquè és absurd. Imagina’t a quant surt l’hora. És de broma que l’autor hagi de viure així. Aquest model del 10% se sosté per a tota la cadena editorial menys per a l’autor. A sobre, estem mal situats, perquè la lectura és una cosa obligatòria.

El model editorial on l’autor s’emporta el 10% se sosté per a tota la cadena menys per a l’escriptor.

Què vols dir amb “estem mal situats”?
Hi ha un problema de base social, cultural i d’educació, que és que la gent no llegeix. Jo tampoc no puc culpar l’editorial que no em vengui 10.000 exemplars del meu llibre. Primer, perquè la gent està saturada, amb 50 novetats cada setmana; segon, perquè no llegeix massa, i tercer perquè, si ho fa, no és del tipus de literatura que jo escric. O sigui, es reuneixen una sèrie de característiques que, si no faig la feina per Vodafone, tampoc no puc escriure novel·les. O les faig i no em dedico a això. Com solucionar-ho… no en tinc ni dea. Ara acabo de signar un contracte perquè el grup editorial de Lumen també em busca conferències, tallers, classes ben pagades, per poder tenir a part dels llibres, perquè ja donen per fet que només escrivint no en tindré prou. Com que no he guanyat premis, no he estat becada, ni he volgut anar en cap residència d’escriptors,  ho tinc més difícil. També ha estat el que jo  he triat, i aleshores m’he de buscar la vida i fer feines com les de Vodafone. Cada vegada que ho rebo, tinc ganes de plorar i penso: “perquè he de fer això?” Quan acabo, dic: “quina sort, he pogut fer això…”.

Autor/Autora

Júlia Brosa

Directora de Treball

Articles publicats : 12

Deixa el teu comentari

Scroll to top