Entrevista a James K. Galbraith Revisat per Revista Treball a . [video id="S-yL6SESz14" type="youtube"] [divide] “Tots els aspectes d'una economia que funciona han quedat suprimits per les mesures d'austeritat” [divide] Jame [video id="S-yL6SESz14" type="youtube"] [divide] “Tots els aspectes d'una economia que funciona han quedat suprimits per les mesures d'austeritat” [divide] Jame Rating: 0
Esteu aquí: Home » Entrevistes » Entrevista a James K. Galbraith

Entrevista a James K. Galbraith

Tots els aspectes d’una economia que funciona han quedat suprimits per les mesures d’austeritat

James K. Galbraith
Economista, professor de la Universitat de Texas a Austin i director del University of Texas Inequality Project (UTIP).

Ha destacat per les seves crítiques a les politiques d’austeritat davant la crisi. És coautor, junt amb Stuart Holland i Yanis Varoufakis, de la Modest Proposal, que planteja una alternativa a les actuals polítiques econòmiques de la Unió Europea.

És cert que estem sortint de la crisi com diu el govern de Rajoy?
Bé, estem a pocs dies de les eleccions, [Necessito dir alguna cosa més? RIALLES]. Una cosa sí que podem dir amb molta seguretat: quan un govern és incompetent, abans d’unes eleccions intentarà mostrar la millor cara de la realitat. Al meu entendre, és admetre un aspecte parcial, és clar. Ho hem vist en la demostració del poder del Banc Central Europeu: per calmar el pànic i per descoratjar als durs atacs als països més vulnerables (Draghi va dir que faria tot el que fos necessari per salvar l’euro), declaracions dites no fa molt de temps. Ara, és això equivalent a una veritable expansió econòmica sostinguda? No, clar que no. I la prova de la proposta que està oferint el govern serà un any o dos anys a partir d’ara, que per desgràcia és una mica de temps després que les Corts d’Espanya hagin d’emetre una sentència.

Quin pronòstic fa del futur econòmic d’Europa després de les eleccions?
Crec que la pregunta a respondre és si arran de les eleccions hi haurà una nova sèrie de problemes o potser una crisi política que permeti posar de manifest quin és l’equilibri de forces entre els països deutors i els creditors a Europa. Així doncs, si aquesta relació de força continúa, dependrà en part dels resultats d’aquestes eleccions, i en part en les properes eleccions estatals. Però jo no crec que puguem dir alguna cosa significativa respecte dels darrers anys que ens pugui donar confiança per afirmar que estem iniciant una recuperació total, permanent i sostinguda. Per si el que acabo de dir sobre les eleccions fos poc, els economistes tenen el costum de predir sempre que el futur serà un retorn a condicions prèviament coneguda d’alt nivell d’ocupació i creixement estable. I jo crec que després de gairebé 6 anys de crisi, la majoria de la gent està desilusionada sobre aquesta declaració del que normalment es considera una predicció fiable. La gent és esceptica, i aquest escepticisme ens l’hem guanyat a pols.

Quan un govern és incompetent, abans d’unes eleccions intentarà mostrar la millor cara de la realitat.

Per què Europa segueix en crisi mentre als EUA ja n’han sortit?
Permetin-me oferir el que crec és una anàlisi molt minimalista simplemente comparant Europa i els Estats Units en els últims 6 anys des de la crisi. Si ens fixem en les estadístiques del continent en el seu conjunt, tenint en compte el pes de les economies més grans, d’Alemanya, França, Itàlia, llavors la situació de les dues regions no és molt diferent. És a dir, les dues regions han estat molt bruscament tocades per la crisi i, en general, es van estabilitzar en un nivell inferior.
La principal diferència és que la Zona Euro i la Unió Europea estan construïts de manera que l’estabilització de les grans economies no és trasllada a les dels estats més petits. Així Portugal, Grècia, Irlanda i Espanya, en particular, van patir moltes retallades en els mecanismes interns d’estabilització que sí han funcionant en, per exemple, un país gran com Alemanya. Com a resultat, s’ha implementat una política d’austeritat agressiva, tot el contràri d’una política d’estabilització, que elimina llocs de treball del sector públic, retalles les ganàncies del sector privat i també l’ocupació, la possibilitat d’un sector bancari que funcioni … tots els aspectes d’una economia que funciona amb regularitat han quedat suprimits per les mesures d’austeritat en aquest països, dels quals Espanya és l’únic que és realment gran, els altres són relativament petits.
El que això em suggereix és que Europa no té, de nou en relació amb els EUA (que també té les seves dificultats), la mateixa manifestació psicologica de la crisi. Europa té un problema que es podria resoldre si es volgués. I a més hem de considerar l’especial i difícil requisit que Europa s´ha posat a si mateixa: mantenir a tots els seus estats membres viables; i això és un problema que en realitat no tenim als Estats Units: Dakota del Nord puja i baixa … ok, és motiu de preocupació de Dakota del Nord; però les persones no senten que tots els estats dels EUA s’ha de mantenir sempre en la seva posició relativa actual, mentre que Europa és una confederació d’estats sobirans i el problema és que no està prenent mesures per evitar que fallin.

Jo veig realment la UE com una unió econòmica caracteritzada per relacions no resoltes entre creditors i deutors.

Jo veig realment la UE com una unió econòmica caracteritzada per relacions no resoltes entre creditors i deutors, que tenen a veure amb el fet que quan es va construir la unió, la part que és el centre, amb avantatges industrials tendeix a consolidar aquests avantatges, no només la indústria sinó també l’agricultura que tendeix traslladar-se cap al nord, i així les relacions entre creditors i deutors es converteixen en part de l’estructura central, que és sens dubte el que va succeir quan l’euro es va crear, concentrant aquests enormes excedents en el costat alemany i dèficits a tota la resta, i per tal d’equilibrar les coses hauria de tenir mecanismes que no hi són.
Si pensem en paral·lelismes històrics, el que em ve a la ment és fer una comparació històrica amb els Estats Units després de l’última guerra civil americana, que va acabar uns 68 anys abans del New Deal [avui han passat 64 anys després del final de II Guerra Mundial]. Durant aquests 68 anys als EUA va haver una consolidació de la força industrial del Nord i un estancament pastoral en el sud. Crec que sobre la base de la tendència històrica, el New Deal va aportar un component enorme d’estabilització, i la reconstrucció de l’economia del Sud. I això ens va donar un gran país, que per a tots els seus problemes, funciona raonablement [bé].
La diferència entre els EUA i Europa en la resposta a la crisi és que les institucions nord-americanes del New Deal d’una gran societat, que es van aplicar a nivell nacional, van tenir èxit en mantenir el païs unit: l’Assegurança Social, Medicare, Medicaid, prestació d’atur … la qual cosa és precisament el que falta al sud d’Europa, el que va ser negat al sud d’Europa.

Si no serveixen per reduir el deute, quin objectiu tenen les polítiques d’austeritat?
No crec que l’austeritat en els estats perifèrics serveixi a cap propòsit important per a les economies del centre. Però respon a una narrativa política. És a dir, ajuda a reforçar l’opinió estesa pel partit de la cancellera Merkel i ella mateixa, que els alemanys són els treballadors més esforçats, virtuosos i exitosos, i que els que havien caigut en el deute mereixen portar la càrrega de l’ajust. I això s’aplica especialment amb duresa contra els grecs. La realitat és que una relació creditor-deutor és sempre bilateral. El fet que Grècia era un prestatari feble no era un secret. Era un secret que s’oculta en els documents oficials amb la complicitat total del centre, d’Eurostat i de les autoritats europees per tal de justificar la introducció de l’euro a Grècia, que era problemàtic, però va servir per a altres fins polítics que es trobaven en aquell moment. I ara el pretext que utilitzen tots els deutors, i els creditors, és que no tenien ni idea del que passava a Grècia. És tot una farsa.
Un canvi cap al realisme és el primer pas essencial que es requereix aquí. Sóc escèptic, però la meva sensació és que quan es tracta del govern d’Alemanya, un ha de partir de la premissa que aquest és un govern veritablement eficaç a Europa. I així, un ha de treballar contemplant la possibilitat que les grans figures de rellevància històrica tenen la flexibilitat per actuar quan han de fer-ho.
Quan han d’encunyar la frase “No hi ha alternativa”… Als deutors se’ls ha dit sempre que “No hi ha alternativa”… Però pot arribar un moment en què no hi ha una altra alternativa per al creditor si s’ha de salvar Europa. I aquest és el moment que sembla estar acostant-se. Podem discutir si ens estem acostant o no, però aquest és el punt en què les idees i les polítiques europees hauran de fer un canvi.

Ara el pretext que utilitzen tots els creditors és que no tenien ni idea del que passava a Grècia. És tot una farsa.

Quina és la vostra “proposta modesta” per salvar l’euro?
Grècia és el 2% de la zona euro, Portugal és similar, Espanya ha de ser 10% o menys, de manera que estem parlant entre tots aquests països potser del 20% de l’economia europea. Com es podria resoldre aquest problema? Stuart Holland i jo, amb Yannis Varoufakis creiem que es pot resoldre, o almenys, que es pot re-dirigir substancialment sense canviar els tractats europeus actuals amb un paquet de propostes en quatre àrees. Aquestes tenen a veure, en primer lloc, amb el deute públic, en segon lloc, amb el sector financer, en tercer lloc, amb els programes d’inversió i en quart lloc, amb l’estabilització dels ingressos de les families i de les necessitats socials dels sectors més vulnerables de la població d’aquests països. És un canvi irreversible en la direcció i que guanyaria temps per considerar i posar en pràctica els pocs passos que són realment necessàries. Així proposem passar d’unes polítiques que perpetuen l’estancament econòmic i que portaran en última instància, la destrucció de la zona euro i de la mateixa Europa, a un procés que vol començant a reconstruir i recuperar les unitats essencials d’una zona economica que funcioni correctament.
I això és, en essència, el nostre objectiu, és per això que en diem que és una proposta “modesta”. En realitat no és irònic, és una referència gairebé irònica a Jonathan Swift, però no és irònic. És, de fet, una proposta modesta.

Com es relaciona la vostra proposta amb d’altres “manifests” que han aparegut recentment a l’òrbita dels partits socialdemocràtes?
Crec que és interessant, com aquests dies estem veient, el contrast amb una sèrie de manifestos que són “propostes radicals”, al servei d’una austeritat més dràstica si cap. Hi ha, per l’altra banda, una proposta de la Glienicker Gruppe i la proposta francesa a la que Thomas Piketty està associat. Aquestes comparteixen amb nosaltres l’anàlisi que la crisi no ha acabat, diuen contundentment, i intenten transformar-la en una crisi de l’estructura de les institucions democràtiques europees, i després propasar, d’una banda, uns canvis constitucionals que crec que els votants europeus no acceptarien. No crec que Europa pugui aconseguir una altra Constitució que sigui acceptada pels electors de la Unió Europea, si es pogués, seria una meravella Europea. El Professor Holland, que està una mica familiaritzat amb aquestes coses, té un bon sentit dels límits de l’univers [riu].
D’altra banda, el propòsit darrere d’aquestes idees no és canviar les polítiques, és reforçar les polítiques existents, que siguin més democràticament responsables o més democràticament implementades; i per tant més consistent del que són ara, que seria encara possible. Per tant, crec que tot l’assumpte és una cosa fonamentalment… jo no diria deshonest, però almenys no és senzill.

El paradigma de creixement que va dominar el període des de 1945 fins 2.000 necessita ser modificat de manera radical per adaptar-se al canvi climàtic.

Quin és el paper d’Alemanya?
Bé, crec que Alemanya ha de triar. Si fem un anàlisi de l’actual economia política de la societat alemanya, crec que sorgirien algunes preguntes evidents sobre el sector industrial alemany, sobre si el Sud d’Europa és la prioritat, i no és Rússia, no és la Xina. El cor industrial de l’expansió s’està movent cap a l’Est, en lloc del Sud, per tant estem davant d’una reconfiguració geogràfica que dificulta l’objectiu de l’estat alemany de fer un compromís categòric a l’Europa que va sorgir principalment de la Guerra Freda. I ara anem a veure, les coses estan succeint de manera que fan d’aquesta tendència una incertesa i conflicte en aquests moments.
Crec que estem en un període en què realment no sé on és el futur, però el fet és que Europa existeix, s’ha creat, de manera que hi ha un compromís en termes legals, i aquest compromís, o bé s’ha de complir, o hi haurà d’haver alguna separació dels camins. I en última instància, crec que la dificultat de fixar separació dels camins és tan gran, que seria fins i tot millor intentar convertir Europa en una entitat funcional.

Per sortir de la crisi hem de tornar al paradigma del creixement econòmic?
Es tracta d’una qüestió de gran importància i la resposta que anava a oferir és que el paradigma de creixement que va dominar el període de la postguerra des de 1945 fins 2.000 necessita ser modificat de manera radical per adaptar-se al canvi climàtic i, en particular, fer front a l’escalfament global. Sinó estarem enfrontant una sèrie de greus catàstrofes. Ja s’ha reconegut que ens enfrontarem a problemes molt greus en aquesta etapa tant si modifiquem el model o no, però s’empitjorarà significativament o no depenent del que fem per evitar-ho.
Així que hem de tenir un mecanisme de, diguem, acció pràctica en aquest àmbit, i que endureix les exigències sobre nosaltres d’una manera considerable. Hem de pensar: com es pot afrontar aquest repte en particular i al mateix temps mantenir unida l’estructura de la societat humana; En cas contrari no seràs capaç de tenir qualsevol objectiu coherent d’acció. Per tant, es fa molt difícil.
Què vol dir per mi? Fonamentalment, que les fórmules que s’han desenvolupat per a un propòsit completament diferent en una època diferent, són fórmules que tenen a veure amb els límits del comerç de carboni i els límits arbitraris del deute públic que eren mesures que restableixin els països europeus en algun tipus de sincronització per garantir la moneda comuna. Aquests no són els principis rectors de tots els temps. Així que els economistes de la meva generació que van inventar aquestes fórmules, fins i tot sense entrar en els problemes de l’època, han de quedar totalment anul·lades pels problemes que tenim ara. I un ha de començar a pensar en termes coherents sobre els problemes existents, no sobre com aplicar els principis ideats fa una generació per les icones de la meitat del segle XX a la situació actual.
Ara, quin és el paper de les nostres propostes per fer front a la crisi europea? És un pont. Es diu, hem d’arribar a la situació social, política i econòmica que ens permet complir amb algunes d’aquestes decisions tècniques i socials tan reptadores a llarg termini. Això és el que estem tractant de fer. En realitat, no estic interessat a ser considerat com l’arquitecte d’algun gran nou ordre permanent, estem realment tractant de portar un tancament a la crisi actual, per a que podem començar a treballar en el que ens toca a nosaltres.

Autor/Autora

Deixa el teu comentari

Scroll to top