Entrevista a Ernest Urtasun Revisat per Revista Treball a . Ernest Urtasun Candidat a cap de llista d'ICV a les Eleccions Europees Entrevistem les dues persones candidates a encapçalar la llista d'ICV a les eleccions eur Ernest Urtasun Candidat a cap de llista d'ICV a les Eleccions Europees Entrevistem les dues persones candidates a encapçalar la llista d'ICV a les eleccions eur Rating: 0
Esteu aquí: Home » Entrevistes » Entrevista a Ernest Urtasun

Entrevista a Ernest Urtasun

Entrevista a Ernest Urtasun

Ernest Urtasun
Candidat a cap de llista d’ICV a les Eleccions Europees

Entrevistem les dues persones candidates a encapçalar la llista d’ICV a les eleccions europees del proper mes de maig: Salvador Milà i Ernest Urtasun. La revista Treball volem contribuir a donar-los a conéixer i estimular el debat sobre l’Europa que volem.

 

Un personatge històric europeu / Antonio Gramsci

Un esdeveniment de la història d’Europa / La Revolució Francesa

Un llibre / Por el bien del Imperio, de Josep Fontana

Una pel·lícula / Novecento

Un autor / Manolo Vázquez Montalbán. Sóc fan de Carvalho.

Un economista / Joan Robinson i Yanis Varoufakis

Un polític / Miguel Núñez

Per què vols encapçalar la llista d’ICV a les properes eleccions europees?

La raó principal és que aquestes eleccions europees seran les més importants en els darrers anys, i crec que puc ser útil al meu partit per encapçalar una candidatura que connecti amb moviments, sindicats i esquerres europees i fer un gran front per canviar d’arrel l’estat en què es troba Europa.

La gent d’Iniciativa no ens amaguem en situacions difícils, sempre fem passos endavant, i després de 15 anys militant a Joves d’esquerra verda i ICV, particularment com a responsable de Relacions Internacionals d’ambdues formacions, crec que ara em tocava donar aquest pas.

Tinc les ganes, la il·lusió, el convenciment, i crec que la formació i els coneixements, per estar a l’alçada del que el partit es mereix en aquest procés electoral.

També m’il·lusiona contribuir a  fer arribar el debat europeu a totes les agrupacions locals d’ICV. Cal discutir i debatre sobre els temes europeus en totes les instàncies del partit i que els territoris vegin i tinguin el PE com un instrument més de la seva acció política, tal i com ho fan amb el Parlament o el Congrés.

 

Quin balanç fas de la darrera legislatura del Parlament Europeu?

Crec que, sobre el paper, el Parlament Europeu ha guanyat pes (el Tractat de Lisboa li dóna més competències que mai), però en realitat la institució ha estat volgudament marginada per la tecnocràcia neoliberal i pels governs conservadors dels Estats membres.

Avui tenim un problema democràtic greu a la UE, de distanciament cada cop més gran entre la ciutadania i les institucions europees, i això també té a veure amb la marginació a què s’ha sotmès el Parlament.

El perill que tenim en els propers anys és encaminar-nos cap a un procés d’integració de tipus autoritari, on els mecanismes de control ciutadà quedin diluïts. Això ha succeït amb la manera com ha actuat la Troïka. No ho tolerarem.

En Raül Romeva insisteix sempre en la necessitat de reforçar el Parlament Europeu, perquè és la única institució que té vinculació directa amb la ciutadania. Hi estic totalment d’acord i batallaré perquè tota decisió a la UE passi pel seu control.

 

I quina valoració fas del procés de construcció de la UE en les darreres dues dècades?

Si anem dues dècades enrere, vol dir que hem de valorar pràcticament l’evolució des de Maastricht.

En Ramon Torrent, un bon amic, un dels més gran especialistes en Dret Comunitari que hi ha a Catalunya, antic Director dels Serveis Jurídics del Consell, afirma que, vist amb perspectiva històrica, el procés d’integració europea entra en crisi als anys 80, en el moment de l’Acta Única.

La seva tesi és que durant la postguerra, i amb el Tractat de Roma, hi havia una idea política darrere el procés de integració: la pau i el reforçament del benestar. Afirma que a partir dels anys 80, el procés d’integració deixa de tenir aquesta idea política i passa a convertir-se en un fi en si mateix i que és llavors quan entra en crisi.

Jo estic d’acord amb aquesta anàlisi. I afegiria que l’ofensiva neoliberal que es produeix al món amb l’arribada de Thatcher i Reagan va tenir també una gran influència en el procés d’integració.

Vist amb els anys, podem afirmar que Maastricht es va fer malament, i no va evolucionar com pensàvem. En contradicció amb les recomanacions del famós Informe Delors, es va construir una unió monetària a tot córrer sense acompanyar-la de la necessària unió política (avui en paguem les conseqüències amb un Euro mal concebut), i la desregulació i el neoliberalisme van començar a penetrar com un virus en el projecte d’integració. Malgrat alguns avenços, crec que la crisi que viu avui el projecte europeu arrenca llavors.

Europa avui, enlloc d’exportar els seu model social al món, està important precarietat.

 

En una escala de l’1 al 10, quina puntuació posaries a la UE pel que fa a la seva qualitat democràtica? Quins canvis necessitaria per situar-se en el 10?

Europa ha estat i és un espai de grans conquestes democràtiques. Des del punt de vista del Dret Internacional, Europa (el Consell d’Europa en aquest cas) ha estat l’espai que més lluny ha anat en la protecció convencional dels drets humans i la democràcia. No cal citar la Convenció Europea dels Drets Humans i el Tribunal d’Estrasburg, del qual gairebé sempre acostumen a arribar notícies positives aquí a Catalunya. O també el desenvolupament de la Carta de Drets Fonamentals, que tot i no formar part avui de l’articulat del Tractat de Lisboa, va ser una gran conquesta de la ciutadania europea.

Per tant, tenim grans avenços democràtics que hem de defensar amb ungles i dents. El Tribunal Europeu de Drets Humans és víctima constant d’atacs per part de la dreta. Amb la sentència sobre la doctrina Parot, no van faltar veus de la dreta espanyola demanant que Espanya abandonés la Convenció. Cal que sortim com a partit al pas de qualsevol atac contra aquestes institucions fonamentals de la democràcia europea.

Però al costat d’això, hem de ser molt bel·ligerants contra noves formes de fer de la UE i els Estats membres que són antidemocràtiques i que atempten contra els drets de la ciutadania: no tolerarem que la Troika torni a venir als nostres països a exigir reformar les pensions o el dret laboral sense que aquestes recomanacions no tinguin control democràtic de cap tipus. Aquest noves formes de fer autoritàries són intolerables.

Exigirem que el Parlament Europeu recuperi el seu paper com a eix central de la democràcia europea, tot posant-lo al centre de qualsevol decisió. Caldrà canviar els tractats per a això, però crec que, avui, recuperar el projecte europeu i la democràcia en plenitud implica canviar els tractats. És imperatiu.

 

Quines alternatives hi ha a l’austeritat imposada per la troika i la dreta neoliberal? Són políticament viables?

La política d’austericidi és inviable. Si seguim per la via actual, a banda de seguir provocant moltíssim patiment a la gent, el neoliberalisme acabarà per endur-se el projecte europeu per endavant. Cal trencar amb l’austeritat i avançar cap a un autèntic pla de recuperació d’àmbit Europeu.

Jo faig meves dues propostes:

La primera és la proposta de la Confederació Europea de Sindicats, pel desenvolupament d’un autèntic pla de recuperació europeu. Es tractaria que el Banc Europeu d’Inversions, que té accés amb molt bones condicions als mercats del crèdit, invertís un 2% del PIB europeu de forma anual fins al 2020 per reactivar l’economia. Els sectors d’inversió prioritaris serien aquells que permetrien avançar cap a la transició ecològica de l’economia: els sectors energètics, de transports o la construcció, entre d’altres. Un autèntic Green New Deal europeu, que només pot ser desenvolupat a escala europea. És una proposta realista i viable.

La segona proposta que faig meva és la dels economistes Varoufakis i Galbraith. És la coneguda com a “proposició modesta” per arreglar la crisi de la zona euro. Bàsicament, replanteja el paper del BCE i la política monetària, la política fiscal i el tractament que s’està fent del deute (del que n’hem de discutir la sostenibilitat i la legitimitat). És una proposta que permetria trencar amb l’Europa dual de creditors / deutors que tenim avui, i que a més a més té la virtut de poder-se desenvolupar en el marc legislatiu europeu vigent, així que no caldria ni tan sols esperar la necessària reforma dels tractats per posar-la en pràctica.

 

Si fossis president de la Comissió Europea, quina seria les teva primera mesura?

Acabar amb la troika com a institució i cessar Olli Rehn, el comissari més nefast dels darrers anys. Treure la Comissió Europea d’aquest triumvirat amb el BCE i l’FMI, i demanar perdó en nom de la institució a la gent que pateix la crisi per les mesures impulsades en col·laboració amb els governs conservadors nacionals.

En segon lloc, defensaria el pes de la institució com a garant de l’interès comunitari per sobre dels interessos nacionals. La Comissió Europea actual presidida per Barroso és la pitjor de tots els temps. Ha oblidat el seu paper de garant de l’interès de tota la ciutadania europea per acabar actuant de “cobrador del frac” de l’oligarquia financera internacional.

I per a mi, defensar l’interès europeu, el principal mandat de la Comissió Europea, passa avui per plantejar un canvi radical de les polítiques econòmiques i del govern de la zona euro. La Comissió Europea hauria d’exigir als Estats iniciar un nou procés per un nou tractat, pilotat pel Parlament Europeu.

 

I si fossis president del Banc Central Europeu?

Com a mesura més urgent, completar la Unió Bancària. És urgentíssim. No serem capaços de trencar el vincle entre deute públic i privat i trencar la separació entre Estats creditors i deutors si no completem la Unió Bancària. El BCE ha d’alçar la veu per superar les reticències alemanyes en aquest aspecte.

En segon lloc, crec que la política monetària del BCE ha estat massa tímida, si la comparem amb el que ha fet la reserva federal o el Banc d’Anglaterra. Draghi va abaixar el tipus d’interès al 0,25% fa un mes, cinc anys més tard que els seus col·legues a altres zones monetàries.

També és veritat que el BCE està limitat pel seu estatut i pels propis tractats. No pot operar en els mercats de deute primari i per tant no pot procedir a monetaritzar part del deute ni actuar com a prestador d’últim recurs.

Tampoc no té com a objectiu la creació d’ocupació, perquè l’únic mandat que té el seu estatut és el combat contra la inflació.

De nou, cal canviar els tractats perquè el BCE pugui actuar com un Banc Central normal.

 

Com t’imagines Europa d’aquí a 2 anys? I en 10? I en 50?

Com un instrument imprescindible. Davant l’ofensiva del capitalisme global, que vol acabar amb els darrers reductes de protecció social que queden, Europa s’ha de fer forta. A la UE s’hi realitza el 50% de la despesa social que hi ha al món. Ho hem de protegir amb ungles i dents. Si volem guanyar la batalla al capitalisme global, necessitem la UE. Els Estats són ja massa petits per donar aquesta batalla.

M’imagino una UE a mig i llarg termini on l’esquerra verda ha aconseguit trencar l’hegemonia del neoliberalisme, on els drets socials i les llibertats democràtiques tornen a ser el motor del procés d’integració, i on les polítiques ambientals estan al mig de l’acció. Una UE on l’herència de la Il·lustració i les conquestes del moviment obrer tornen a ser els fars que guien la seva política.

Si moviments, sindicats i partits aconseguim treballar junts, podrem recuperar Europa.

 

En quins temes en concret t’agradaria treballar i especialitzar-te en la teva tasca com a eurodiputat?

Partim d’una herència excel·lent, que és la tasca de Raül Romeva. Hem estat magníficament representats pel Raül, i així tothom ho reconeix, el millor eurodiputat català en aquests dos mandats.

Per tant, el meu primer objectiu és recollir el testimoni de la tasca parlamentària del Räul i continuar-lo.

En segon lloc, com m’agrada dir aquests dies, intentaré fer de Joan Coscubiela al Parlament, ja que ell és un dels meus referents a ICV.  Vull desenvolupar una agenda parlamentària de caire socioeconòmic potent, no sé encara si a les comissions que tracten qüestions relacionades amb l’ocupació, la indústria, l’economia, els servies públics i l’Estat del benestar. On cregui que pugui ser més útil.

En qualsevol cas, ja estic treballant amb els companys i les companyes del sindicat per treballar junts qüestions com la defensa de la indústria catalana i una agenda social i laboral potent.

I en segon lloc, vull treballar amb tota la força, com a ha fet el Raül, en la defensa del drets de les dones, que amb la crisi s’han vist greument malmesos. M’agradaria participar en la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere. És una bandera que ICV ha de seguir portant ben alta.

Finalment, posaré al centre de l’acció les qüestions ambientals. Treballaré a Brussel·les per donar suport a moltes de les batalles ambientals que tenim avui a Catalunya. I també treballaré perquè la UE recuperi el seu paper com a gran defensora d’un acord ambiciós i vinculant per fer front al canvi climàtic.

 

Quines són les tres propostes que creus que ICV ha de prioritzar en la propera legislatura europea?

Crec que la primera i més urgent de les prioritats és canviar la política pressupostària i fiscal. Hem d’acabar amb els pressupostos austericides dels Estats membres i la UE. Al 2016 tindrem l’oportunitat de canviar el pressupost aprovat fa una setmana, així es va aprovar. Hem de forjar una majoria per aconseguir-ho. Aquest paquet serà essencial. En això ens hi juguem la reactivació econòmica, el foment de la indústria i la lluita contra l’atur, especialment dels més joves. L’aposta per un nou model productiu voldrà dir també parlar molt d’energia. Serà prioritari.

En segon lloc, defensar els drets de les dones al PE. Amb la crisi s’estan eixamplant les desigualtats i la violència cap a les dones torna a empitjorar per causa d’això. Cal situar aquesta qüestió a l’agenda del Parlament Europeu, i també denunciar a Europa les gravíssimes contrareformes que està duent a terme el PP a l’Estat, com la Llei de l’avortament. Ho denunciarem a totes les instàncies polítiques i jurídiques europees. No ho tolerarem.

En tercer lloc, la defensa del dret a decidir. Si, com tot sembla preveure, la proposta de celebració d’una consulta a Catalunya acaba en mans del TC i rebutjada, necessitarem portar amb més força que mai aquest tema a Europa.

 

En quin sentit, creus que Europa pot contribuir a l’exercici del dret a decidir de Catalunya i què ha de fer ICV per afavorir-lo?

En primer lloc, vull afirmar amb tota rotunditat que ICV és el partit que més ha fet pel dret a decidir fora de Catalunya. Ningú no ha aconseguit que una força política d’àmbit estatal defensi aquest dret, només nosaltres amb els nostres socis d’Izquierda Unida. I ningú com nosaltres no ha defensat el dret a decidir als fòrums europeus. Per tant, tenim un bagatge que el posarem en valor durant aquesta campanya.

Crec que l’acció a favor del dret a decidir a Europa s’ha de traduir en tres accions molt concretes:

La primera, presentar tantes instàncies i propostes com siguin possibles al Parlament Europeu. Hem d’utilitzar tots els instruments parlamentaris al nostre abast, com s’ha fet fins ara, per posar aquest tema damunt la taula.

En segon lloc, hem de treballar perquè les famílies polítiques dels Verds europeus i de l’esquerra europea defensin aquest dret de forma indiscutible. Hem avançat molt en això, però queda feina a fer.

I en tercer lloc, hem d’explorar les vies jurídiques que ens donen el Tribunal de Justícia de la UE i el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Si el TC prohibeix la consulta, es podria estudiar elevar la qüestió a les instàncies jurídiques europees.

 

Quin paper creus que han de tenir les regions dins de la UE?

Molt important. Sempre hem defensat la idea de l’Europa dels pobles i d’un protagonisme creixent de les regions amb poder legislatiu a Europa. Va ser molt positiu l’acord a què es va arribar al CARUE (Conferència entre Estats i CCAA sobre assumptes relacionats amb la UE) per tal que les CCAA puguin representar l’Estat al Consell de la UE quan es discuteixi una qüestió del seu àmbit competencial. Va ser un pas important, però insuficient. Cal que la UE estableixi un mecanisme més global per permetre a les Regions amb poder legislatiu participar de forma més directa en el procés legislatiu europeu.

Juntament amb això, cal recuperar amb força el paper de les euroregions. Lamento profundament que el govern de CiU hagi abandonat completament aquesta qüestió. Catalunya havia guanyat prestigi a Europa liderant projectes com l’euroregió. Mas s’està carregant tot aquest llegat del govern d’esquerres.

 

Quin impacte creus que poden tenir les properes eleccions europees en la política nacional de Catalunya? I en l’estatal?

Tindran impacte. Molt. Crec que són el primer pas per començar a construir una majoria alternativa als governs de dretes que patim. Cal que de les europees en surti un càstig molt clar a les polítiques austericides que s’estan desenvolupant.

També serà el primer procés electoral després de les grans mobilitzacions que s’han produït a l’Estat, les liderades per la PAH, contra la privatització de la sanitat a Madrid, contra la LOMCE… Cal que aquestes expressions ciutadanes es traslladin ara a les urnes.

Per aquest motiu, nosaltres hem fet una proposta a l’Estat per avançar cap a una gran candidatura unitària de les esquerres, els ecologistes i els moviments a l’Estat per a les europees, que reculli el conjunt d’expressions de protesta que s’han desenvolupat a casa nostra en els darrers anys. Han de ser el primer grà de sorra per construir l’alternativa, a l’Estat i a Catalunya.

 

Producte de la tensió social a Europa, està creixent força l’extrema dreta. Les darreres enquestes donen vencedor el Front Nacional a França en les properes eleccions europees. Com s’explica el seu increment a tota Europa? Com creus que es pot combatre l’extrema dreta a Europa, i també a casa nostra?

És un fenomen europeu, típicament europeu. La història d’Europa ens ensenya que quan el capitalisme salvatge destrueix drets i liquida el pacte social, llavors apareixen els monstres. És la història del nostre continent.

La greu crisi social que vivim està fent emergir l’FN a França, el partit de Geert Wilders a Holanda, el Vlaams Velang a Flandes. A més, per primer cop aquestes expressions de l’extrema dreta s’estan unint en una sola plataforma per a les eleccions europees, cosa que no havia succeït mai.

Tampoc no hem d’oblidar que aquest és un fenomen també català. Els fenòmens d’Albiol o de Plataforma per Catalunya són també expressions d’aquest procés.

Jo crec que enfront d’això cal fer dues coses de forma prioritària:

La primera, no tolerar ni una sola acció feixista i combatre amb tota la força de la mobilització i de les idees les seves propostes. El pitjor que podem fer és donar-los la raó en algunes coses, com ha passat a França. Al país veí hem passat de tenir un bloc de partits republicans que havien construït un cordó sanitari contra l’FN, a situar a través de les accions del ministre de l’Interior Valls les problemàtiques que planteja l’extrema dreta al vell mig del debat polític. L’actuació de Valls contra la població gitana i els seus propòsits sobre els immigrants no fan res més que alimentar l’FN. És una estratègia suïcida. Cal combatre les idees de l’FN amb tota la força i afirmar que els immigrants i els gitanos són conciutadans a qui l’esquerra garantirà els mateixos drets que a la resta de la població.

En segon lloc, cal saber des de l’esquerra connectar i canalitzar el malestar de la gent. Impedir que ho faci l’extrema dreta. Aurora Daurada a Grècia ha guanyat adeptes fent demagògia i donant assistència a gent que ho passava malament. No ho podem tolerar. No podem permetre que la demagògia feixista convenci els més desfavorits. L’esquerra s’ha d’organitzar i actuar per canalitzar el malestar.

 

De moment, els governs i les polítiques de dretes estan predominant a tota Europa, també a Catalunya i a Espanya. Què ha de fer l’esquerra social i política per canviar la situació?

Primer, cal unitat de partits, sindicats i moviments. Cal tenir generositat per tal de crear noves dinàmiques de treball conjunt i aliances. Els instruments europeus que tenim per articular l’alternativa han quedat caducs. Amb Syriza volem treballar per crear una plataforma europea nova i àmplia que permeti anar més enllà del que avui tenim. Plantejar l’alternativa a Europa significa crear noves eines d’acció política més eficaces i unitàries.

En segon lloc, cal un programa de mínims a Europa que plantegi un nou procés constituent a la UE. La crisi ha esmicolat el Tractat de Lisboa, que ja no és útil per fer-la front. Cal avançar cap a una nova assemblea constituent de tipus europeu que permeti refer l’entramat jurídic de la UE.

Crec que a Catalunya i a Espanya hem de fer exactament el mateix. El pacte constitucional del 78 està trencat. Estem davant de l’enfonsament del règim borbònic i cal que les esquerres plantegin un nou procés per una nova carta magna on puguem discutir-ho tot: forma d’Estat, dret a l’autodeterminació, model social i econòmic, etc. Estem davant d’una clàssica crisi de règim espanyola: desprestigi de la corona, alarma social i incapacitat per satisfer les aspiracions nacionals catalanes. Cal canviar això d’arrel.

Només amb unitat i amb un plantejament de ruptura serem capaços de construir una nova majoria.

 

Quina relació creus que ha d’establir ICV amb les diferents famílies europees i amb els diferents partits i moviments de l’esquerra de l’Estat i d’altres països de la UE?

Començant per Europa, com deia abans, les estructures que tenim avui a l’esquerra política estan caduques. La vella divisió entre verds i esquerra unitària, i m’atreviria a dir també en alguns casos socialista, està obsoleta. Cap de les tres no ha estat capaç de bastir una alternativa. Seria un desastre per a la classe treballadora europea seguir amb aquesta divisió i feblesa de les famílies europees.

Syriza ens ha plantejat la necessitat d’anar cap a una plataforma més àmplia, trencant divisions i sumant-hi sindicats i moviments; amb un programa de mínims centrat a combatre l’austericidi, que permeti construir una veritable alternativa. Apostarem per això.

Pel que fa a l’Estat, el repte de les esquerres és superar divisions i obrir-se als moviments. Ens agradaria que en aquestes europees poguéssim fer una candidatura sumant-hi tothom: IU, Compromís, Equo, Anova, Cha… I que tots aquests partits fóssim capaços també d’obrir-nos a la vegada a la societat per sumar-hi les expressions de protesta social i ciutadana que s’han produït en els darrers anys. Aquesta és la nostra aposta, i estem convençuts que és l’única manera de construir noves majories.

Autor/Autora

Redacció Treball
Articles publicats : 18

Deixa el teu comentari

Scroll to top