Entrevista a Enric Juliana Revisat per Revista Treball a . "L'ecologisme serà la democràcia cristiana del segle XXI" [divide] Enric Juliana Periodista [divide] El periodista i director adjunt de 'La Vanguardia' Enric Ju "L'ecologisme serà la democràcia cristiana del segle XXI" [divide] Enric Juliana Periodista [divide] El periodista i director adjunt de 'La Vanguardia' Enric Ju Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Entrevista a Enric Juliana

Entrevista a Enric Juliana

Entrevista a Enric Juliana

“L’ecologisme serà la democràcia cristiana del segle XXI”

Enric Juliana
Periodista

El periodista i director adjunt de ‘La Vanguardia’ Enric Juliana (Badalona, 1957) acaba de publicar ‘Aquí no hem vingut a estudiar’ (Arpa), on repassa i contextualitza la història contemporània d’Espanya i Catalunya a partir de la biografia de Manuel Moreno Mauricio (1908-1983), un militant comunista nascut a Vélez-Rubio (Almeria) però afincat als anys 30 a Badalona com a mecànic i afeccionat a l’esport. Després de viure l’exili, la resistència i la clandestinitat amb l’Agrupació Guerrillera de Llevant, va ser detingut i va eludir la sentència de mort d’un consell de guerra per intercessió d’un amic capellà davant d’Eva Perón. Empresonat durant 17 anys, el 1962 va protagonitzar al penal de Burgos una discussió política cabdal amb el dirigent comunista basc Ramón Ormazábal que encara té ressons d’actualitat. Juliana, que de jove va ser veí i amic de Manuel Moreno Mauricio, parla extensament amb ‘Treball’ de política, d’història i del seu llibre més personal just abans de la seva presentació a Barcelona, aquest 20 de juliol.

‘Aquí no hem vingut a estudiar’ és un llibre complex i molt personal, una mena de ‘striptease’ intel·lectual, polític i vital.

És un llibre que té vàries capes. Una capa de biografia d’una persona, Manuel Moreno Mauricio, amb els personatges que ell coneix i centrat en les discussions a Burgos. Hi ha una segona capa que he volgut treballar molt, que és la del context, que he intentat explicar amb la màxima atenció. I en tercer lloc hi ha una capa que és una pregunta: per què ens expliques aquesta història? I aquí és on explico la meva relació amb Manuel Moreno Mauricio, i allò en que consisteix, i que és el final del llibre. El vaig conèixer quan jo tenia 18 anys. Era veí meu i amic del meu avi (des de joves, quan treballaven al mateix taller mecànic, i després van recuperar la relació en sortir Manuel Moreno Mauricio de la presó el 1964). Ell havia vingut bastant a casa meva. Va ser una persona que em va influir molt. Vaig aprendre les primeres lectures polítiques amb ell. Va ser un aprenentatge polític i sentimental. Són aquestes coses que passen a la joventut: hi ha persones que t’influeixen molt. El llibre és un homenatge a ell i m’ha semblat que ara al 2020, quan els anys de la Transició ja queden lluny, s’havia de fer l’esforç de tornar-ho a explicar tot. Però no he volgut fer un llibre sentimental -encara que la memòria històrica sembla tenir aquest component-, he volgut fer un llibre per tornar a explicar, perquè a mesura que passa el temps, la nova època dóna al passat un altre tipus d’il·luminació. A veure com ressona ara.

No fas servir la primera persona fins al final. Però hi ha una cosa que s’intueix i que es cola al llibre quan dius que el dia del funeral de Manuel Moreno Mauricio per a tu s’ha acabat la militància. Per què en cap moment explicites que militaves al PSUC?

No ho dic però amb l’últim capítol queda clar. No sé si la meva militància es va acabar formalment aquell dia, però psicològicament, sí. Jo pertanyo a una generació que va estar en contacte amb la política militant al final del franquisme. Remarco “al final”. No va ser el mateix estar en contacte amb la política militant als 40 o als 50. Jo quan vaig ingressar al PSUC tenia 15 anys i per a mi va ser com una aventura. Les meves nocions eren molt justes. Per exemple: ja sabeu que les cèl·lules del PSUC tenien un nom. I quan es va constituir la cèl·lula del centre de Badalona (érem joves de 16 i 17 anys), el partit ens va dir: “Es dirà Cisneros”. Jo, que estava fent batxillerat i havia estudiat el cardenal Cisneros, em vaig quedar a quadros. “Carai, que és una cèl·lula episcopal?”. El delegat va precisar: “Hidalgo de Cisneros, cap de l’aviació republicana”. Un aristòcrata que s’havia fet comunista i ho va ser tota la vida. De fet, hi ha molts aristòcrates comunistes: Sartorius, Semprún… Aquesta història tard o d’hora s’hauria d’explicar. La meva experiència juvenil em va marcar. Segurament, aquest llibre l’hauria hagut de fer abans, però mira, l’he fet ara. El procés va durar deu anys. El 2008 vaig escriure una semblança de Manuel Moreno Mauricio en el centenari del seu naixement pel Museu de Badalona. Això em va portar a reactivar els records, i a començar a parlar amb gent que havia tingut contacte amb ell. En fer aquest exercici amb persones com Nolasc Acarín, vaig veure que d’aquell relat en podia sortir un llibre, però que necessitava un treball d’investigació que he anat fent al llarg d’aquests últims anys. He fet feina d’arxiu i bibliogràfica, però sobretot de lligar caps.

 

Sóc d’una generació que va estar en contacte amb la política militant al final del franquisme. Remarco “al final”; no era igual que als anys 40 o 50. Quan jo vaig ingressar al PSUC tenia 15 anys i per mi va ser com una aventura

Hi ha una altra persona, més enllà de Manuel Moreno Mauricio, a qui el llibre dedica no només atenció sinó un cert punt d’admiració: Joan Sardà Dexeus.

No el vaig conèixer mai. Però em sembla un personatge que proporciona claus interessants sobre la història del país: un jove economista republicà moderat, que havia estudiat a Londres, proper a Tarradellas -és el que pensa els decrets de S’Agaró de 1937, que regulen l’economia de guerra a Catalunya-, però que no té especial protagonisme polític. Com tantes d’altres biografies, la seva també és complicada i confosa al final de la guerra. Acaba a l’altre costat, on té família influent (els Trias de Bes, propers a Franco) i això li permet no ser depurat i ingressar a l’activitat acadèmica. Volia tornar com a catedràtic a Barcelona, però acaba a Santiago de Compostela. Allà, al principi dels anys 50, li arriba l’oferta per anar a treballar com a assessor del Banc de Veneçuela -en aquell moment Veneçuela és un país important, el més pròsper d’Amèrica Llatina-, i accepta. Allà fa contactes amb el FMI i BM, i això li permet tornar a Espanya com a cap d’Estudis del Banc d’Espanya. En aquell moment d’aïllament internacional no hi havia gaire personatges a Espanya que podien tenir aquests contactes. Així que accepta l’oferta i torna a Madrid i comença a preparar -juntament amb aquells que després seran els tecnòcrates de l’Opus Ullastres i Navarro Rubio- el camí que portarà al Pla d’Estabilització. És el cervell, encara que no tingui cap projecció política. Per això em sembla un personatge fascinant: un jove republicà de Barcelona -no un militant-, de biaix liberal, que vertebra l’economia de guerra de la Generalitat als anys 30 és qui treu Franco de l’atzucac. Això ho trobo fantàstic. I sobretot ara, quan la moralització superlativa s’ha transformat en el nou vocabulari de la política, em sembla interessant, perquè ens parla de la complexitat de la història i de la gent que hi participa.

 

Sardà Dexeus és un personatge fascinant: un jove republicà de Barcelona, de biaix liberal, que vertebra l’economia de guerra de la Generalitat als anys 30 és qui treu Franco de l’atzucac. És la complexitat de la història

 

Hi va haver a Catalunya (i a Espanya també) gent que no era feixista i ni tan sols franquista, que era possibilista i va considerar que la manera raonable per fer evolucionar aquest país cap a la democràcia era que es modernitzés econòmicament, que hi hagués classes mitjanes. Evidentment contra això es pot argumentar que per què no van deixar que la dictadura col·lapsés. Bé, aquell va ser el punt de vista de Sardà i d’un corrent important de persones a Catalunya, que totes tenen una cosa en comú, que és que giren al voltant de Josep Pla: Ortínez, Estapé, Fuster, Ibáñez Escofet i Vicenç Vives. No tot lliga, però tot està connectat. Aquest va ser un reflex d’un època que vaig voler tractar en el llibre. I contradiu aquest dogmatisme actual que consisteix en voler reinterpretar la realitat segons blocs morals antagònics. A més, té un interès addicional: Sardà és un personatge del tot desconegut pel gran públic. En aquests dies, l’editorial ha fet uns fils sobre el llibre. I jo els vaig compartir dient: “Un jove d’ERC va fer el pla d’Estabilització que va permetre Franco sortir de l’autarquia”. I em vaig trobar amb atacs, com si estigués dient que els d’ERC no eren prou ‘purs’, des d’un punt de vista antifranquista. I vaig pensar que si en aquest moment fos dirigent d’ERC, al contrari, reivindicaria Sardà, perquè estaria enviant el missatge de que el meu partit és capaç també de gestionar, ja que em fa l’efecte que en aquests moments el que la ciutadania li demanarà a ERC i a qualsevol partit català serà gestionar els propers anys.

En Jordi Amat et diria que hi ha un col·lectiu de ‘milloristes’.

Això ja va ser un gran objecte de debat quan jo militava. Per exemple, al 1973-1974 va haver-hi un gran debat al voltant de si s’havia de participar amb candidatures promogudes per l’oposició (Rodríguez Ocaña a Barcelona, sense anar més lluny) a les eleccions municipals. El PSUC ho va debatre i la conclusió va ser de que de cap de les maneres es podia donar suport i cridar la gent a participar en aquelles eleccions i que no es podia traslladar al terreny municipal allò que ja es venia fent de feia temps en el terreny sindical. Perquè significaria legitimar les institucions franquistes. De fet, això té a veure amb el debat que s’explica en el llibre, sobre allò que s’havia de fer en aquella conjuntura. Fabià Estapé va ser el que tenia més dubtes, li provocava tensions: era amic de Sacristán i alhora comissari del tercer Pla d’Estabilització. Això és aquella època.

En els teus articles has estat molt tenaç amb el “mapes, mapes, mapes”. En aquest llibre és com si diguessis “història, història, història”. Falta coneixement històric a nivell social? La política seria diferent si hi fos?

He arribat a la conclusió que saber la història per algunes persones és important i apassionant, però per d’altres, no. Més aviat els interessa com serà el futur. Allò que està clar és que a partir d’un cert moment haurem de cancel·lar memòria, perquè estarà plena, com deia Umberto Eco. M’ho he plantejat. Tot això que explico en el llibre, possiblement després d’aquesta passada, ja no s’explicarà més. El segle XXI ja camina sol, i ara diria que ha començat a córrer; per tant, del segle XX quedaran coses, però no totes. Hi ha un canvi d’època. El llibre, de fet, acaba amb aquesta reflexió. Hi haurà coses que s’aniran esborrant. Seria diferent la praxis política si hi hagués més consciència històrica? No ho sé. També és cert que la gent ha de fer política en el moment en que li toca i un excés de pes històric pot aixafar. Va contra la natura. Evidentment la història s’utilitza, la política juga amb el temps. En el cas de Catalunya és evident i extraordinari: es recorda amb precisió matemàtica allò que va passar fa 300 anys, però no es recorda res d’allò que va passar fa 70.

 

No m’atreveixo a fer judicis morals sobre aquell pastisser carlí que va treballar per a la presó de Burgos. Ara bé, inundats de moralina per tot arreu, m’ha semblat útil recordar que la història és ben rica en contradiccions

 

Ja hi ha hagut alguna polèmica a les xarxes perquè recordes el pastisser d’Amer (l’avi de Puigdemont, proveïdor de la presó de Burgos) contraposat al pastisser de Vélez-Rubio (el pare de Manuel Moreno Mauricio).

Aquest punt del llibre he procurat escriure’l amb molta cura. No es pot transferir l’experiència dels pares als fills (cosa que no tothom fa sempre, especialment a Catalunya; a Artur Mas se li recrimina que els seus avantpassats eren negrers, com si això tingués a veure amb la seva trajectòria política). Ara, a la vegada, explicar la vicissitud d’aquell pastisser, catòlic, carlí que veu amb horror com al seu poble cremen l’església, ajuda a explicar la vicissitud de molta altra gent, que no es va voler allistar, o es va posar en contra de la República. En el seu cas, va passar la frontera i després li van oferir treballar per a la presó de Burgos. Em semblava interessant creuar aquesta història amb la del fill del pastisser de Vélez-Rubio, que en aquell mateix moment estava a punt d’entrar a la presó. Creuaments a la història. S’ha d’explicar amb cura però ens parla de la complexitat de la història i de les persones que l’habiten, i això neutralitza aquest maniqueisme de moda. La gent en situació difícil fa, bàsicament, allò que pot, segons allò que pensa. No m’atreveixo a fer judicis morals. Ara bé, quan estem inundats de moralina per tot arreu, m’ha semblat útil recordar que la història és ben rica en contradiccions.

De totes les coses que re-expliques, de tots els debats que revisites, quin és el més difícil o el més atractiu?

El debat a l’interior de la presó de Burgos donaria per escriure una novel·la. Ara, jo no he volgut escriure una novel·la; en el llibre no hi ha ni un gram de ficció, tot i que en aquest cas la realitat sembla superar la ficció. Se’n podria fer una obra de teatre. Un món tancat com és una presó convidaria a fer aquest exercici: dos o tres personatges, diàlegs punyents. El debat de la presó de Burgos es basa en el fons sobre intuïcions: la informació que tenen els presos és fragmentària i precària. I a partir d’aquesta informació s’han de fer una composició del món. És una discussió intuïtiva que s’avança en el temps al debat que es va produir de manera més formal uns anys després a l’interior del partit comunista sobre què significava el Pla d’Estabilització i sobre els canvis que s’estaven produint a la societat espanyola. És una discussió que acaba malament en termes orgànics ja que els dissidents van ser expulsats, però va durar dos anys i va tenir un mètode, fins al punt de que les posicions de qui estava discrepant van ser publicades a la premsa clandestina del PCE. I això em va fer reflexionar: quantes discussions polítiques avui en dia duren dos anys? Els símptomes d’afebliment de la Monarquia espanyola són la senyal de que està amortitzada o, simplement, són una manifestació de les tensions de l’època i que si posem la ciutadania davant de l’opció real de canviar el sistema institucional tindria un reflex de caràcter defensiu i conservador? Seria capaç de durar dos anys una discussió d’aquest tipus avui en dia a l’interior de qualsevol partit? La velocitat del twitter generaria expulsions i escàndols ràpidament. I aquesta diferència ens explica el canvi d’època. Ha canviat tot. La del 1962 és una de les discussions polítiques més importants que hi ha hagut a Espanya, en termes d’autonomia política, i la van fer el PCE i el PSUC. El PSOE estava a la nevera.

 

La discussió del penal de Burgos del 1962 va durar dos anys -quan duraria avui a twitter?- i és un dels debats polítics més importants que hi ha hagut a Espanya, fet pel PCE i el PSUC. El PSOE estava a la nevera

 

Fins a quin punt a la política d’avui hi ha gent que funciona amb un cervell i uns temps del segle XX i d’altres que ja són del segle XXI? Aquesta tensió generacional es nota dins dels partits, els sindicats, les empreses?

Sempre estem en un moment de transició i sempre hi ha aquesta tensió entre generacions, que es manifesta de diferents maneres. Quan vaig conèixer Manuel Moreno Mauricio el conflicte generacional era intens, ja que s’estava produint un canvi profund en les maneres de viure de la gent. Ara es manifesta més en el camp de l’ús de les tecnologies, de les noves formes de transmissió de la informació, i en com s’opera dins de la nova societat de la comunicació. De fet, aquesta tensió entre mirades ja va passar a la Guerra Civil. Els dirigents de la República es van dividir en dues posicions, fins i tot anímicament diferents: qui llegia la guerra com l’últim gran conflicte del segle XIX -la gran tragèdia espanyola, com Azaña o Prieto, que van buscar una mena de rendició pactada-, i qui, com Juan Negrín, que coneixia el món (va estudiar a Alemanya) i que llegia que hi havia alguna cosa nova, que era el feixisme i que acabaria amb un conflicte internacional. El raonament de Negrín era: “Si ens col·loquem en un context internacional podem tenir alguna possibilitat”. És una diferència de mirades que té conseqüències, durant la guerra i després: Negrín acaba sent expulsat del PSOE per filocomunista (que no ho va ser mai). I encara avui ressonen els efectes d’aquell antagonisme entre Prieto i Negrín dins del PSOE: Felipe González i Rodríguez Zapatero, sense anar més lluny. Ara també amb la situació generada per la pandèmia estem davant d’un context nou i és ben difícil preveure el futur. Com et col·loques, fins i tot anímicament: et converteixes en seguidor de Miguel Bosé o del doctor Fernando Simón?

Si el debat de 1962 va ser el gran debat d’aquella època, ara mateix quin és el gran debat?

Ara mateix hi ha sobretot estupor. És cert que ara a Espanya i a Catalunya hi ha coses d’aquell debat que tornen: la indústria i el turisme, que van ser les bases materials del desenvolupament econòmic propiciat pel Pla d’Estabilització. El turisme de masses (autopistes, hotels, càmpings, el 15% del PIB) i la indústria, que va poder atraure capitals gràcies al fet que la mà d’obra era barata i disciplinada. Ara es torna a parlar de reindustrialització, però no serà fàcil que la nova indústria pugui generar una ocupació massiva com als anys 60 i 70 del segle XX. Serà un nou tipus d’indústria, que necessitarà alta capacitació tecnològica. Però és cert, la qüestió de la industrialització torna, encara que hi ha un cert fetitxisme en com es planteja. Es diu que tota la industria serà verda. Permeteu-me una petita maldat: l’ecologisme serà la democràcia cristiana del segle XXI. En el sentit positiu del terme: tindrà capacitat de condensar diferents sectors, impulsos, interessos, sobre la base d’una certa actitud creient. S’ha de creure en això.

 

L’hegemonia verda, amb una branca esquerrana, jugarà un papel similar a l’humanisme cristià en la postguerra: foment d’un nou model econòmic i noves formes d’ètica social confrontades a autoritarismes amb suport popular

 

Explica’t una mica millor.

L’ecologisme serà la democràcia cristiana del segle XXI. Ho dic a tall de provocació, que quedi clar per si algú s’ofèn. El projecte ètic i polític majoritari que es va construint al voltant de l’eix verd tindrà un paper similar -segurament superior- al que va tenir la democràcia cristiana després de la derrota del feixisme a l’Europa Occidental i a no pocs països de Llatinoamèrica. L’humanisme cristià va actuar de dic de contenció del col·lectivisme soviètic propugnant una ampliació de l’Estat del Benestar de comú acord amb els socialdemòcrates i els laboristes, promovent un sindicalisme blanc, fomentant l’interclassisme, defensant la industrialització i, a la vegada, obrint parròquies amb accent social a les noves barriades; proposant, en definitiva, l’humanisme cristià com alternativa al marxisme. Cal recordar que el Partit Popular italià, fundat el 1919 pel sacerdot Luigi Sturzo, es va oposar al Parlament a l’ascens del feixisme, tot i que Mussolini va aconseguir comprar uns quants dels seus diputats. No cal oblidar que la Democràcia Cristiana italiana (DC, evolució del Partit Popular de Sturzo) va fomar part del Comitè d’Alliberament Nacional que va cridar a la insurrecció general contra el feixisme. A l’Alemanya nazi hi va haver alguns focus de resistència cristiana al nazisme que van demostrar una gran valentia. Malauradament, a l’Espanya republicana no hi havia un ‘clericalisme socialista’ equivalent al del Partit Popular italià. Tot serà verd d’aquí a deu anys. L’hegemonia verda jugarà un papel molt similar al que va jugar l’humanisme cristià de matriu DC en la postguerra europea: foment d’un nou model econòmic capaç de competir en l’escala internacional, noves formes d’ètica social en una Europa post-religiosa, en definitiva, el format moral de les modestes condicions de vida de molta gent en les societats d’alta tecnologia. El coixí d’un nou consens social, amb una branca esquerrana, evidentment. Aquesta nova hegemonia tindrà al davant seu les noves propostes autoritàries que poden arribar a tenir un notable suport popular segons com evolucionin les coses en els propers anys.

I què serà, doncs, la socialdemocràcia del segle XXI?

Aquesta és una bona pregunta. S’està començant a discutir avui. Hi ha un debat latent: fins i tot si s’aconsegueix una reindustrialització però aquesta no tindrà els nivells d’ocupació dels anys 60 o 70, hi haurà una part de la població que estarà en una situació precària. Les escletxes de l’economia que permeten que pugui haver-hi subsistència no assistida per l’Estat cada cop es van fent més petites i, per tant, es planteja que l’Estat es faci càrrec de que la població no caigui en la misèria. I, és clar, això planteja debats intensos, que s’hauran de fer els propers anys. Per altra banda, la transformació tecnològica que s’obre fa que sigui difícil imaginar què pot passar i si algunes de les contradiccions que tenim ara no es poden afrontar d’una altra manera en el futur d’una forma positiva. Jo no faig grans pronòstics, però sí crec que entrem en una fase en que el sistema social estarà tensionat.

 

La desaparició del PSUC va ser un error perquè les sigles històriques, portades amb intuïció, tenen solidesa i recorregut. Hi poden haver organitzacions polítiques que el recordin en algun aspecte, però allò es va morir

 

I què passa amb el PSUC del segle XXI, al que van apel·lar en el seu dia Xavier Domènech i Pablo Iglesias? Perquè descrius molt bé que el PSUC del segle XX era una màquina de fer hegemonia però no està clar si, al segle XXI, el món dels Comuns ha perdut l’oportunitat de reconstruir aquella hegemonia i, per contra, serà ERC qui imposarà el seu model.

Jo sóc poc budista i crec que allò que és mort tendeix a no ressuscitar. El PSUC va morir als anys 80, tot i que jurídicament segueix existint. Poden haver-hi organitzacions polítiques que puguin recordar el PSUC en algun aspecte, però allò es va morir. Per altra banda, crec que en l’època que estem vivint i que continuarem vivint durant un cert temps, serà cada cop més difícil que es puguin consolidar organitzacions polítiques que puguin articular sectors socials diversos. Tinc la impressió que les noves dinàmiques socials faciliten una major fragmentació i un retorn a mecanismes d’identificació de grup molt intensos. Antagonismes sentimentals molt forts, que polaritzen. Ho estem veient a la política nordamericana, que sempre s’anticipa. Aquests mecanismes, per altra banda, tenen una certa dificultat en mantenir-se estables quan canvia el context. Allò que sí és veritat és que, en món inaprensible, les sigles històriques tenen una certa solidesa, ja que hi ha una certa nostàlgia de les coses sòlides. Les sigles històriques, com el PSOE, ERC i el PNB, portades amb intuïció i capacitat de captar el moment, poden tenir recorregut. Des d’aquest punt de vista, jo sempre he pensat que la desaparició formal del PSUC va ser un error. Però aquesta ja és una discussió passada.

Personatges de la categoria de Manuel Moreno Mauricio o Miguel Núñez, que surten al llibre capaços de fer la síntesi entre diferents posicions i, fins i tot, d’intentar superar antagonismes, es troben a faltar entre els dirigents i quadres polítics actuals?

En general, tendim a idealitzar el passat i a menystenir el present. Al PSUC també li va passar: tot allò ho van trencar ells; uns més que altres. Ara segur que en la política hi ha persones amb molta intel·ligència que estan operant en unes situacions molt complicades. En aquests moments, fer un judici despectiu respecte la política és massa fàcil, perquè la política democràtica s’està trobant amb dificultats objectives importants. Bàsicament dues: primer, que les bases materials de l’Estat social que han donat significat i forma als sistemes democràtics que coneixem estan en crisi, en un punt crític; i després hi ha les formes de comunicació de les idees, que estan en fase de canvi. És com si tot estigués dins d’una batedora i on les fórmules consisteixen a fer una mica de ‘macronismes’: cal llegir a cada moment les pulsions de la societat i connectar un segment i una cosa amb una altra, i això sempre tindrà un punt de precarietat. És també un reflex de la precarietat de les condicions materials de vida de la gent. El partit que potser d’aquí un parell d’anys tindrà èxit en unes eleccions és ara un partit que està semienfonsat, com li passa al mateix Macron, però després pot reaparèixer. En canvi, els partits tradicionals viuen greus dificultats però, ben gestionats, poden aguantar. La sèrie ‘Baron noir’ ho explica. Quan has admirat altres formes de vida i de fer política tot això nou costa. Però que costi o no t’agradi no vol dir que no sigui convenient.

 

Fer un judici despectiu de la política és massa fàcil, perquè la democracia té dificultats objectives. Quan has admirat altres formes de fer política tot això nou costa. Però que costi o no t’agradi no vol dir que no convingui

 

El factor generacional és clau.

De Manuel Moreno Mauricio em vaig fixar molt que, passant 17 anys de la seva vida tancat a la presó, i vivint després una situació familiar difícil, gairebé de segona condemna, ell tenia un afany vital d’estar en contacte amb persones més joves, que li expliquessin com funcionava tot. Parlava poc amb els seus coetanis, amb qui tenia una relació fins i tot una mica tensa. Això em va impressionar, perquè ell feia un esforç per entendre tot allò nou que estava sorgint; no s’hi barallava. Ho volia entendre. I això és bàsic. No és fàcil, sobretot quan tens 63 anys i la tendència pot ser a pensar que els nous no en tenen ni idea. No és fàcil veure que el teu món es va allunyant; fa una mica d’impressió. Però és una de les lliçons que ell em va donar i jo voldria seguir aquest punt de vista.

El llibre parla de moltes coses i un director adjunt de ‘La Vanguardia’ s’hi treu roba. Expliques la política, parles dels teus, sense sucres ni èpica, i dius que eren comunistes però, sobretot, persones. Com explicaries el comunisme avui a la gent jove, fins i tot a alumnes d’Història, sense reduir-ho a una etiqueta ideològica o a Stalin?

La idea del comunisme va tenir quatre moments de propulsió. Primer hi ha el moment teòric de Marx, que sintetitza unes idees i els dóna un cos doctrinal i programàtic amb gran impacte entre el moviment obrer. Després hi ha el moment mític de la Revolució d’Octubre de 1917, que suposa un terrabastall extraordinari en la història d’Europa i del món. El tercer moment és el de la segona guerra mundial i la derrota del nazisme: sense la mobilització humana de l’Exèrcit Roig no hagués estat possible, i això va tenir un impacte a Europa que cal haver viscut a Itàlia o França per entendre’l. Aquesta onada no va arribar a Espanya pel franquisme i això explica moltes coses, perquè les forces aliades no van fer caure el règim franquista ja que el preferien a una hipotètica victòria del comunisme. I encara hi va haver un últim element de propulsió, que és la carrera per l’espai: aquesta idea de que els presos de Burgos, a les nits d’insomni, es posaven a mirar entre els barrots de la finestra a veure si veien passar l’Sputnik i Yuri Gagarin. Això també va tenir un impacte brutal en cercles obrers occidentals, que van creure que no només la URSS havia guanyat el nazisme i construïa una civilització igualitària, sinó que era la punta de llança tecnològica del futur. Després tot això va col·lapsar, i ja està, en podríem discutir molt. Però un moviment polític i cultural que té tots aquests elements darrera seu és el que cal explicar a la gent jove. I també que després no va saber fer el salt de l’economia industrial a la de la informació, perquè el sistema i la societat no estaven preparats. Ho il·lustro al llibre amb la divergència xino-soviètica i la visita de Gorbatxov a Pekín, aclamat pels estudiants de Tiananmen, que volien liberalització política. Gorbatxov es va entrevistar amb Den Xiao Ping, que no li va dir res però que al cap de tres dies va fer dir a un nebot seu a la premsa: “Gorbatxov és un imbècil”. Ell pensava: “Si ara fem reformes polítiques saltarà tot pels aires; el que hem de fer són reformes econòmiques, si cal, en clau capitalista, però conservar el control del país”. I el món d’avui és fruit d’aquestes coses. El món d’avui està condicionat encara per Gagarin, Gorbatxov i Den Xiao Ping.

 

El Guti va fer una cosa important d’efectes catastròfics: convocar un congrés democràtic. No va prevaler la unitat al PSUC però sí a CCOO. Les idees ens les podem tirar pel cap però amb les coses de menjar no s’hi juga

 

Encara ara hi ha reticències a parlar del Vè Congrés i la crisi del PSUC, però tu ho fas. Quines són les raons principals d’aquella crisi?

Encara hi ha viva massa gent que ho va viure. El PSUC va actuar com a indicador avançat de la crisi dels partits comunistes occidentals una dècada més tard, quan va caure el mur de Berlín i es va esfondrar la URSS. A Catalunya, tot això va passar 10 anys abans. Possiblement perquè el PSUC no era un partit comunista al cent per cent. Tenia molts components diversos, històrics però també contemporanis de la sortida del franquisme. Era un front antifranquista i molts militants no eren comunistes en sentit estricte; tampoc eren anticomunistes, és clar. El PSUC i el PCI tenien certa textura socialdemòcrata, aplegaven gent diferent, alguna més propera a l’ideari inicial i altres menys. Però compartien un programa i un moment històric. El 1976, el PSUC estava de moda. No hi havia cap família burgesa de Barcelona que no tingués un nebot del PSUC. Però això són moments. I aquests components tant híbrids, quan la història els posa en tensió, en contradicció, cal tenir veritable habilitat política per mantenir-los. No era fàcil. Jo li reconec a l’Antoni Gutiérrez Díaz, de qui sempre he tingut un bon record, que va fer una cosa important, probablement amb efectes catastròfics: convocar un congrés democràtic. Els que seguim la política sabem que de congressos democràtics no n’hi ha gaires. Democràtic vol dir que el congrés no estava lligat; que estava obert i que es va donar curs a una discussió on es van imposar unes tesis que, a partir d’aquí, van fer impossible la síntesi. Al doctor Gutérrez Díaz cal reconèixer-li aquesta voluntat ‘democratista’. Era compatible un partit comunista amb el ‘democratisme’? Aquest és el tema. Hi van jugar certs components d’insensatesa històrica. Tot té una explicació, però en última instància el cert és que els dirigents polítics de les diferents faccions del PSUC no van fer prevaler el sentit de la unitat. I això contrasta amb el fet que CCOO no va patir cap escissió. Amb el partit trencat, la unitat sí existia al sindicat. És com dir que amb les coses de menjar no s’hi juga, mentre les idees en les podem tirar pel cap. Això demostra certa feblesa política, però en un país que ha viscut 40 anys de dictadura es poden suposar febleses.

Quines reaccions al llibre et fan més respecte: la del ‘conde’ de Godó o les dels companys de partit que s’hi veuran reflectits?

Seré molt franc. El llibre està dedicat a Nolasc Acarín, metge neuròleg, del PSUC i molt amic de Manuel Moreno Mauricio, i que m’ha ajudat bastant en moltes coses, i a Núria Estadella, la companya del fill de Manuel Moreno Mauricio. Allò important per mi era que ells tinguessin una bona experiència llegint el llibre i, per la informació que tinc, així ha estat. A partir d’aquí, persones que van tenir un lloc rellevant a la direcció del PSUC i que sé que s’han llegit o s’estan llegint el llibre no en tenen tampoc una mala opinió. Però no descarto opinions contraposades. En tot cas, he intentat no fer un llibre vindicatiu; això de passar comptes no va amb mi. De vegades t’has d’enfadar amb gent, però no he volgut passar comptes amb ningú sinó tornar a explicar coses.

 

Badalona fa patir. És una demostració molt intensa de com el temps posa en qüestió tot allò que hem viscut. És ben conegut que la ciutat ha sigut notícia durant l’epidèmia, fins i tot d’una manera pasoliniana

 

Tornes a Badalona, molt present al llibre, fins i tot en l’epíleg víric de l’edició castellana.

El llibre estava editat i havia de sortir abans de Sant Jordi, però l’epidèmia en va aturar la distribució. Mentrestant, hem fet l’edició castellana i un epíleg que procurarem situar també en una segona edició catalana. Badalona fa patir. És una demostració molt intensa de com el temps posa en qüestió tot allò que hem viscut. És conegut que la ciutat ha sigut notícia durant l’epidèmia, fins i tot d’una manera pasoliniana. I Badalona havia d’estar present al llibre. Manuel Moreno Mauricio era de Vélez-Rubio, i hi ha molta de gent de Badalona que té els orígens en aquest poble d’Almeria. Però ell era tant de Badalona que m’explicava així com va viure el bombardeig d’Orleans per l’aviació anglesa en el moment del desembarcament de Normandia, per destruir les connexions ferroviàries: mentre veia una veritable muralla de foc a l’estació de tren i patia per la seva vida, deia que va superar el moment recordant la Rambla de Badalona i el mar. Això també els passa a la gent del Poblenou: quan t’has criat en un determinat ambient on la història està impresa, això sempre crea una impressió forta. I els de Badalona som com els de Poblenou… però amb una mica més de contacte amb el mar.

Autor/Autora

Paola Lo Cascio i Marc Andreu

Codirectors de 'Treball'

Articles publicats : 4

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top