Entrevista a David Meseguer (periodista) Revisat per Revista Treball a . “Els kurds han assolit un paper clau com a actor regional” [divide] David Meseguer Periodista [divide] . Vaig conèixer al David Meseguer el 2007, durant el meu “Els kurds han assolit un paper clau com a actor regional” [divide] David Meseguer Periodista [divide] . Vaig conèixer al David Meseguer el 2007, durant el meu Rating: 0
Esteu aquí: Home » Entrevistes » Entrevista a David Meseguer (periodista)

Entrevista a David Meseguer (periodista)

Entrevista a David Meseguer (periodista)

Els kurds han assolit un paper clau com a actor regional

David Meseguer
Periodista

.

Vaig conèixer al David Meseguer el 2007, durant el meu primer viatge a Bòsnia. 4 anys després vam compartir dotze dies apassionants pel Kurdistan turc, una zona que el començava a captivar des d’uns mesos enrere, i on vam conèixer la realitat d’un poble perseguit per l’estat turc. Aquest 2019 publica, juntament amb el periodista també expert en la zona Karlos Zurutuza, “Respirando fuego. En las entrañas de la lucha kurda por la supervivencia” (Editorial Península). Valorem l’actualitat de la nació sense estat més gran del món, el seu paper geoestratègic i el rol de les dones, entre d’altres qüestions, a les portes del seu primer Sant Jordi amb un llibre publicat.

Després de deu anys cobrint el Kurdistan i més enllà de l’oportunitat editorial, per què ara un llibre sobre el conflicte?

Sobre el conflicte kurd ja existien alguns llibres d’assaig a nivell geo-polític, però no cap de crònica periodística. La idea de fer un llibre ja va sortir cap al 2014 quan la revolució social, democràtica i militar que els kurds estaven protagonitzant a Síria cada cop assolia més importància a nivell regional. Però, vam creure que era massa aviat perquè, precisament, el que estava passant a Rojava pensàvem encara tenia molt recorregut. I vist ara amb perspectiva, no ens vam equivocar.

Han canviat moltes coses des de la teva primera visita a la zona. Quins canvis destacaries més des de llavors?

El meu primer cop a Kurdistan va ser la primavera del 2010 a Diyarbakir (Turquia) durant la celebració del Newroz, l’Any Nou Kurd. On més s’han notat els canvis és a la part turca i a la siriana. A la primera, la repressió del govern islamista de Recep Tayyip Erdogan s’ha acarnissat amb els kurds. Milers de kurds com polítics, activistes o periodistes han estat empresonats o s’han hagut d’exiliar. A Síria, la guerra civil i la lluita contra Estat Islàmic han provocat que els kurds hagin assolit un paper clau com a actor regional. I com no, també destacar la revolució feminista que ha esclatat al Kurdistan sirià, on les dones cada cop tenen un paper més clau a nivell social, polític i militar.

Breument, quin és el paper dels estats turc, sirià, iranià i iraquià respecte el poble kurd?

Durant dècades aquests països han apostat per polítiques centralitzadores i homogeneïtzadores basades en la idea de l’Estat Nació que no han tingut en compte les demandes de les minories. Alguns d’aquests països, com per exemple Turquia i l’Iran, que a conflictes com el sirià estan enfrontats i tenen agendes oposades, sempre coincideixen i s’alien quan es tracta de reprimir a la població kurda per tallar qualsevol aspiració com a poble.

 

Turquia i Iran que tenen agendes oposades sempre coincideixen quan es tracta de reprimir la població kurda.

 

En Karlos Zurutuza, coautor del llibre, menciona un parell de cops les lluites de “kurds contra kurds” i en diversos moments es recorda la fragmentació política o militar de la causa kurda. Fins a quin punt és així i contraproduent per als seus objectius?

Els propis kurds admeten que un dels seus handicaps històrics és la divisió. Per exemple, al Kurdistan iraquià als anys 90 hi ha haver una guerra civil entre les dues principals faccions, el Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) dels Barzani i la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK) dels Talabani. Aquesta falta d’unió també s’ha vist reflectida a la guerra civil siriana, on el principal partit proper ideològicament al PKK ha apostat per la tercera via i l’autogovern, d’altres formacions han fet costat a l’oposició siriana.

El Karlos també comenta que els kurds “lluitaran fins a les últimes conseqüències”. No tenen res a perdre? És generalitzat aquest sentiment?

El que tenen a perdre és la vida o als éssers estimats. Però en una societat que porta tants segles lluitant pel reconeixement dels seus drets, la cultura del martiri està molt interioritzada i assumida. Donar la vida per una causa que creuen justa està molt interioritzat a les ments i els cors de la societat kurda.

Sempre s’ha destacat el paper actiu de les milicianes kurdes i la lluita per la igualtat dins l’exèrcit i els partits kurds, i tu hi dediques un capítol al llibre. En què es tradueix això? És tan igualitari com ens arriba?

El sistema patriarcal i masclista que predomina, malauradament, encara a tot el món, encara ho fa amb més força a una regió com l’Orient Mitjà. Per això, la revolució feminista impulsada pel PKK des de fa dècades en base a les tesis del seu líder Abdullah Ócalan ha arribat amb molta força a Rojava. Aquesta lluita per la igualtat és lenta i amb molts entrebancs, però és una alenada d’aire fresc per a la regió. Hom podria pensar que es tracta d’una qüestió purament estètica per guanyar-se el suport de les potències occidentals, però només cal viatjar a Rojava per veure-ho. Per exemple, s’ha implantat un sistema de co-lideratges a nivell polític, militar i social. És a dir, l’administració, la milícia o les organitzacions de la societat civil tenen dos caps visibles, una dona i un home. I això s’està intentant implementar a tots els estrats socials.

Des del 2011 es lliura la guerra civil a Síria. Els kurds no van voler posicionar-se ni amb el règim d’Al Assad ni amb Estat Islàmic i van triar una tercera via: la seva autonomia i el que anomenes “la revolució silenciosa”. Què va suposar aquest moviment per la regió? I a nivell internacional?

Parlem de “revolució silenciosa” perquè fins la lluita contra l’Estat Islàmic el 2014, la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació es centraven només en informar de la lluita entre el govern d’Al-Assad i l’oposició. Però, a Rojava des de l’estiu del 2012 estaven passant coses molt interessants. L’autogovern encapçalat pels kurds va posar en marxa el full de ruta d’Abdullah Öcalan basat en el “confederalisme democràtic”: la descentralització del poder en favor d’una societat civil organitzada des de les municipalitats. L’executiu de la Federació Democràtica del Nord de Síria, formada per kurds, àrabs musulmans i cristians, ha aconseguit entre altres fites portar l’ensenyament del kurd a les escoles, garantir els drets de les dones i les minories i crear certes estructures d’estat, com un exèrcit i un cos policial. Creuen que la seva fórmula federal i de convivència pot ser una solució no només per a Síria, sinó també per a tot l’Orient Mitjà.

A Rojava, l’administració, la milícia o les organitzacions de la societat civil tenen dos caps visibles, una dona i un home.

També vas cobrir altres revoltes dins les “primaveres àrabs”. En queda alguna cosa? Què ha quallat i on?

El panorama al món àrab després de les revoltes ha canviat completament. A banda de Síria i Líbia, on les guerres civils continuen, a països com Tunísia o Egipte l’statu quo ha canviat. Al país tunisià amb deficiències, però sembla que el sistema democràtic va consolidant-se, mentre que a Egipte s’ha instaurat una junta militar amb la connivència d’Occident. Però la llavor està plantada. Només cal veure la situació actual a països com Algèria o Sudan, on la pressió del poble al carrer ha aconseguit acabar amb qui ostentava la presidència fins ara. El pols es manté al carrer perquè volen canviar el sistema no només les persones al poder.

Turquia ha estat darrerament d’activitat pel canvi de govern, per la mínima, a les ciutats d’Ankara i Istanbul, on el partit del president Erdogan ha perdut el poder. Pot tenir alguna repercussió en el conflicte de l’estat turc amb els territoris kurds? Quins han estat els resultats a les principals ciutats kurdes?

Sens dubte, és un cop dur per al partit islamista d’Erdogan que fins ara es creia intocable. Aquesta victòria del Partit Republicà del Poble (CHP) a aquestes dues ciutats ha estat possible gràcies a que el pro kurd HDP no s’hagi presentat. Per primer cop en molts anys Turquia ha entrat en recessió econòmica i això pot tenir efectes de cara a les properes eleccions parlamentàries. Una hipotètica victòria del CHP podria rellançar el conflicte de pau entre el govern turc i el PKK.

Fotos de David Meseguer a Síria

Autor/Autora

Redacció: Gerard Sentís

(@gsentisgarces)

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top