Entrevista a Cristina Puig Revisat per Revista Treball a . “El meu acomiadament és un avís a navegants en any electoral” [divide] Cristina Puig Periodista [divide] Cristina Puig (Barcelona, 1972) ha estat notícia involu “El meu acomiadament és un avís a navegants en any electoral” [divide] Cristina Puig Periodista [divide] Cristina Puig (Barcelona, 1972) ha estat notícia involu Rating: 0
Esteu aquí: Home » Entrevistes » Entrevista a Cristina Puig

Entrevista a Cristina Puig

Entrevista a Cristina Puig

El meu acomiadament és un avís a navegants en any electoral

Cristina Puig
Periodista

Cristina Puig (Barcelona, 1972) ha estat notícia involuntària fa unes setmanes per ser acomiadada de TVE per motius “disciplinaris”, que ella nega. Llicenciada per la UAB, ha treballat en diferents mitjans de tot l’espectre ideològic com Ràdio4, Cadena SER, la COPE, RAC1 i Catalunya Ràdio i també va estar col·laborant 5 anys amb Albert Om al programa El Club de TV3. Però mai com fins a TVE, afirma, havia sentit que es volgués controlar políticament la seva feina. Ens ho explica a Treball en una entrevista sobre la llibertat d’expressió, sobre la relació entre els mitjans de comunicació i la política, sobre pluralitat i, en definitiva, sobre el periodisme avui en dia.

Llegeixo el titular d’una entrevista recent a Eladio Jareño (director de TVE a Catalunya) a El País: “No conozco una tele pública más plural que TVE”. Què li diria?

Sabent que és un titular que et poden qüestionar des de molts àmbits, començant per la teva pròpia gent que hi treballa, hauries de ser molt curós en dir segons quines frases.

Pel que fa al meu acomiadament, em va al·lucinar que digués que no m’havien fet fora per motius ideològics, sinó perquè no m’havia integrat. Acaba d’aterrar fa un mes i mig, no em coneix de res, només de l’entrevista a l’Alicia Sánchez Camacho, de la qual ell era el seu cap de premsa. M’encarreguen presentar El debat de La 1, i el 59 segons; m’encarreguen un programa que es diu Gent de paraula, que també he de dirigir…A una persona que no s’integra, li dónes aquesta responsabilitat? què s’ha pensat!? Un senyor que no s’ha dignat a dir-me: “Saps què? Crec que la nostra relació laboral acaba ara perquè és un any electoral, i a mi se m’ha posat de director perquè sóc qui sóc i tu no ets la persona més indicada en aquests moments”. A mi em diuen això  i mira… diré “us equivoqueu”, hi puc estar d’acord o no, però em callaré la boca.

No hi ha dubte que són raons ideològiques.

Absolutament. Jo mai, en la meva professió, he explicat de quin peu calço. Si jo m’he manifestat, si m’he posat una samarreta vermella o groga, fins ara no ho havia dit mai. Perquè, com a presentadora d’un programa d’una televisió pública, me n’he guardat prou. Hauria acceptat més que em diguessin que no sóc la persona més indicada per presentar el debat. El que passa és que jo els qüestionava moltes coses.

Ells al·leguen indisciplina.

Sí, però no és indisciplina. El dret a discrepar el tenim tots. Saps per què? Perquè la cara era jo. I tot el que passava allà, encara que el programa el signés un altre senyor, s’identificava amb la meva persona. I a mi hi havia coses que no m’agradaven, però les acabava fent, i intentava passar-hi de puntetes. He estat una mosca collonera, però penso que en la discrepància està la nostra feina.

Estic segura que en l’època socialista, que és quan jo vaig aterrar, també hi havia control polític.  Però és que eren molt més discrets fent-ho! No eren tan cutres, si se’m permet. Tan descarats. El que no és tolerable per a mi és que quan guanya el PP, aquest programa es passi a fer directament als despatxos. I que hi hagi gent, que no sé quin càrrec ocupa, que es dediqui a mirar els meus guions, a veure què pregunto… Però això què és? Entenc que sóc la cara del programa i vaig intentar fer les entrevistes que jo volia i que creia que s’havien de fer.

Quan el PP guanya, el programa es passa a fer als despatxos.

I on creus que es pren la decisió de fer fora Cristina Puig?

Estudiant-t’ho en la distància, penso que ha volgut ser una demostració de força i de poder per part del director de TVE a Catalunya. Perquè a Madrid ningú no sap qui sóc. Perquè si a mi se’m vol fer fora per problemes econòmics, la qual cosa em sembla lamentable com a argument (el meu sou és públic i se sap què cobrava fent dos programes, i dirigint-ne un), no hagués pogut al·legar res. És demostració de poder de cara a la resta de treballadors: intenteu molestar com menys millor, perquè ve un any electoralment complicat i si toqueu molt els collons… mireu el que li ha passat a la Puig. En el fons ha volgut demostrar: mireu del que sóc capaç. Sí, és un avís a navegants. Ho penso jo, però ho veuen els sindicats i el consell d’informatius.

S’ha augmentat el control i el centralisme a l’hora de fer informatius?

Del tot. Absolutament. Sí, sí, clar. En el meu cas, les tertúlies eren molt coixes. No pot ser que en un debat amb sis tertulians no hi hagi cap, o només una, representació dels qui estan a favor de la consulta, perquè no es correspon amb els escons al Parlament. I quan dius això, et diuen que a Espanya hi ha majoria absoluta del PP. Però clar… estem treballant per a Catalunya… i et diuen que allò és televisió espanyola. Això és el que no els ha agradat de mi.

És curiós, perquè aquesta mateixa crítica sobre la pluralitat en les tertúlies també es dóna respecte a TV3.

Clar… Segurament, a TV3 molta gent que hi treballa pensa que allà també s’està inclinant la balança cap a un altre cantó;però qui i com ho fa, fa menys mal als ulls. Això em porta a una reflexió: el gran engany dels mitjans públics.

Això és el que m’havíeu venut: garantir pluralitat, que s’informi de tot…? I en canvi els mitjans públics es converteixen en els mitjans del partit que està en el govern. Tenim un problema. O potser hem de tenir clar que això funciona així. Alguns són més plurals que d’altres, és clar. A TV3 carreguen cap a una altra banda, però no és tan escandalós.

Però sí que s’acaba transmetent al ciutadà que això és irresoluble. Fa la sensació que mai no serem una BBC. Perquè, governi qui governi, sempre hi ha manipulació.

No sé com s’ha de fer ni quina ha de ser la solució. D’entrada, crec que els mitjans públics els han de dirigir periodistes, i no gestors. Evidentment, tots tenim la nostra ideologia i quan algú dirigeix una empresa intenta que la gent de confiança sigui gent propera. Però més enllà del fet que tinguis ideologia, el que crec que no pot ser és que el director d’un mitjà públic hagi tingut un càrrec dins d’un partit polític, perquè aleshores em fa pensar que no serà del tot objectiu.

Si batalles per la pluralitat dels mitjans públics, acabes al carrer.

Tu has treballat en mitjans diversos catalans, públics i privats:TV3, TVE, la SER, R4, la COPE… En quin t’has sentit més lliure?

Depèn. Tot ha coincidit amb etapes diferents. En la meva etapa,TV3 no feia informatius, tot i que s’entrevistaven polítics. Ho he dit sempre que l’estiu que vaig fer El Club hi va haver polítics en el programa i mai no vaig patir control dels continguts. Segurament, perquè es considerava un magazine de tarda, i poc mal podríem fer. Una altra cosa és un informatiu. A RAC1 fèiem un programa informatiu al matí i mai no he tingut la sensació de sentir-me controlada, i això que qui mana és qui paga. I a TVE, tot passa per Madrid. Hi ha molt poca programació en català.

Quin paper i responsabilitat tenen els periodistes per trencar aquesta dinàmica?

No es pot.

Tu ho has intentat…

Sí… i m’he quedat sense feina. Aquest és el problema. Si ho intentes, ets mosca collonera, i et foten al carrer.

Una de les coses que he criticat sempre d’un mitjà públic, pitjor que la censura, és l’autocensura. Quan algú treballa amb por de què dir, s’autocensura. T’imagines els qui manen fotent-se les mans al cap i ja estàs incòmode fent la feina. No es pot canviar, perquè juguen amb la feina. Intentar batallar-ho, intentar oposar-t’hi, intentar dir que aquest diputat ha de venir perquè l’ha escollit el poble us agradi o no… Si comences a tocar els nassos, doncs fora; i això és horrorós. És una merda, perdona.

Per això et deia; com a ciutadà i espectador, em pintes un panorama frustrant i decebedor.

Qui ho ha de controlar? si no ho denunciem els mateixos periodistes… serveix d’alguna cosa que els periodistes no signin les informacions en campanya electoral? No. Però com a mínim, és una mostra de rebuig dels treballadors d’aquella casa, que a l’hora d’elaborar informacions han de fer servir quotes i no importància informativa. Però poca cosa es pot fer. Ja ho has vist. Si ho intentes, acabes a les oficines d’ocupació.

Pitjor que la censura és l’autocensura.

Hi ha qui critica l’esquerra, precisament, perquè quan ha governat ha anat amb el “lliri a la mà” en relació amb els mitjans.

Doncs que hi anem tots. Ho prefereixo. Si el control dels mitjans ha de ser la demostració de força del govern, tenim un problema. No sé què és pitjor, si el control del Govern o de l’empresa i la publicitat. És una merda, però és difícil canviar-ho. Estudiants… prepareu-vos!

Et veig en una fase una mica escèptica, eh…

No, no… Penso que això, més que una professió, és un ofici, un estat de vida. Permanentment ets periodista. Amb Twitter i Facebook ens tornem tots neuròtics. Per això t’ha d’agradar molt. Però la cosa està fotuda més enllà del control polític. La professió està molt malament.

Quins creus que són els principals problemes de la professió? De format? De públic i influència? D’empreses que la controlen? D’ètica?

No som una excepció a d’altres professions. És una feina que sembla que pot fer qualsevol en el món de les xarxes. Una persona va pel carrer, veu una cosa, ho penja a Internet i es converteix en periodista.

Això també l’ha fet una feina precària. Les feines que s’ofereixen són miserables.

S’ha de reformular el periodisme com l’hem entès fins ara. La persona que s’estava un mes i mig fent un reportatge d’investigació en una redacció… és molt car. Per tant… s’ha de reformular. Sentia el Basté que deia: “La ràdio encara és gratis”. I és veritat. La tele, també. És de les poques coses que encara són gratis. És gratis, però aquí és on intervé la influència de la publicitat i de les grans corporacions mediàtiques…

Hi ha més mitjans que mai i més precarietat que mai. La realitat és dura. Com en tot. Els farmacèutics, els metges i els advocats, també.

El periodisme té una visió romàntica, lligada a la vocació de descobrir les intrigues del poder; periodisme: denúncia, investigació i compromís social.

Però la feina del periodista moltes vegades és anar a cobrir rodes de premsa. I fer una cosa que em sembla horrorosa, que és assistir a rodes de premsa amb plasma, on no s’accepten preguntes. Perquè anem a cobrir aquella roda? Perquè hi anem? Fora. L’error ja l’estem cometent nosaltres.

Ara semblo negativa, però no. Vull ser realista. Si sabés fer pastissos, igual m’hi dedicaria. Porto molts anys i he tingut molta sort. És la primera vegada que estic a l’atur, amb 42 anys. Vaig ser mare amb 41. He viscut una etapa bona. Els qui ara surten tenen l’enorme avantatge de fer blocs, d’escriure els seus propis articles d’opinió; que no els hi publicaran en un mitjà tradicional, però sí tenen la intuïció de fer bon bloc i publicitar-se a les xarxes. Abans,això no ho teníem. Em foten fora d’un diari? Doncs ara escriuré  el que em surti dels nassos i sense control.

Quan es pot fer millor que mai aquesta feina, ens està arruïnant una mica a tots. La immediatesa, la rapidesa, el saber-ho fer tot, allò gratuït, fa que la nostra feina es desvirtuï. Era la feina del tio que t’explicava allò perquè havia anat allà, ho havia viscut, tenia les seves fonts. Això ara val molts calers. Si t’ho pot fer qualsevol anònim del carrer amb el seu mòbil…

Aquí hi ha el perill de perdre la qualitat,en el fons. Igual tens més diversitat, més fonts, però costa més de distingir el bon periodisme elaborat.

Una de les coses que més m’agrada és la possibilitat que he tingut de tenir accés a certa gent. Que puguis entrevistar des del president de la Generalitat a un oncòleg i fer les preguntes que ells no podran fer. Sempre penso: la meva mare, què li preguntaria a aquesta persona? Per això hem de perdre el pudor de preguntar segons què. Tenim la responsabilitat de poder preguntar allò que la gent, si en tingués la possibilitat, els preguntaria.

Perquè hi anem a cobrir rodes de premsa que passen per un plasma? L’error és nostre

El que passa és que ara s’ha posat de moda aquesta línia agressiva i incisiva de preguntar.

Però si ens coneixem tots! Amb aquesta persona que estàs entrevistant de manera agressiva, cinc minuts abans has estat xerrant fent “jiji-jaja” a maquillatge… Molts cops dic: no vull estar més estona aquí, perquè sinó aniré condicionada. Periodistes i polítics, han de ser amics? Has d’anar a fer cafès amb polítics? Jo no ho he fet mai. No perquè cregui que no pot ser, sinó perquè crec que la proximitat  fa que canviï el teu punt de vista.

També s’ha discutit si es sobreposa la pregunta amb l’opinió…

Moltes vegades és molt difícil ser una màquina de fer preguntes. Hi ha entrevista d’autor. Crec que els periodistes tendim a ser més protagonistes que l’entrevistat. No només ens interessa buscar un titular, i de vegades acabes fent el ridícul; volem que es parli més de nosaltres que del que diu la persona.

Com tenir una marca personal.

I  que diguin: “Oh! Mira, és dura, sap fer això… A tots ens ve un nom al cap. I segur que és molt bona periodista, però és veritat que ens perd buscar que ens ho hagin dit a nosaltres i els altres mitjans l’endemà ens hagin de citar, i que tothom et recordi per haver fet aquella entrevista. Tenim un punt egocèntric que Déu n’hi do, els periodistes.

Crec que els periodistes tendim a ser més protagonistes que l’entrevistat

A tu et va donar un premi l’associació de dones periodistes pel llenguatge no sexista. Com va ser?

En aquesta feina hi ha moltes dones a les Facultats, però en llocs de poder de decisió i en les tertúlies hi ha sobretot homes. Ens pensem que col·locant una dona ja complim. Doncs no. Aleshores, amb el Gent de paraula, l’Associació de Dones Periodistes va veure que hi havia el 50% de dones convidades i em va premiar per això.

Forma part d’un dels teus criteris periodístics, la paritat de gènere?

No és una obsessió. Tampoc no hem d’anar a imposar quotes, però sí que crec que és un mal endèmic que hem d’intentar evitar.

Hi ha mitjans amb dones en càrrecs directius, com la Mònica Terribas, l’Anna Bordes…En el cas de les tertúlies, és difícil. Si escoltes la ràdio o la tele, hi ha una dona per cada tres homes. AEl debat de TVE passava igual.  Algun cop havíem intentat fer taula paritària. Però era un esforç. I no entenc perquè ha de ser un esforç quan hi ha moltes més dones en el món del periodisme, i que poden venir a fer una bona tertúlia.

No és una obsessió, però sí que vaig intentar que a Gent de paraulahi hagués el mateix nombre d’homes i de dones

Tens projectes en ment?

Estic parlant amb gent. Tinc coses. No vull estar-me aturada. A mi m’agrada fer això i per poc que pugui, intentaré que m’ho deixin seguir fent.

Autor/Autora

Sergio De Maya

Politòleg, professor associat de la UB. Director de Treball

Articles publicats : 15

Deixa el teu comentari

Scroll to top