Entrevista a Chris Ealham Revisat per Revista Treball a . “La història i la memòria del moviment anarcosindicalista han estat molt distorsionades” [divide] Chris Ealham Historiador [divide] L'historiador i hispanista b “La història i la memòria del moviment anarcosindicalista han estat molt distorsionades” [divide] Chris Ealham Historiador [divide] L'historiador i hispanista b Rating: 0
Esteu aquí: Home » Cultura » Entrevista a Chris Ealham

Entrevista a Chris Ealham

Entrevista a Chris Ealham

“La història i la memòria del moviment anarcosindicalista han estat molt distorsionades

Chris Ealham
Historiador

L’historiador i hispanista britànic Chris Ealham (Kent, 1965) s’ha deixat veure per Barcelona, on va viure del 1990 al 1992, convidat per l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i l’Observatori de la Vida Quotidiana, per participar en la presentació del llibre ‘Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social 1936-1939’. Per molta gent, Ealham és un autor de referència pel seu llibre ‘La lucha por Barcelona: clase, cultura y conflicto, 1898-1937’. Explica que actualment està treballant “en un projecte de llibre” sobre la crisi de l’època de la Restauració a Espanya. El seu estudi arrenca amb la revolució avortada de 1917 i acaba amb el cop d’estat de Primo de Rivera, que va tancar un apassionant cicle de protesta política i social. Aquesta investigació la compagina amb les seves classes d’història contemporània europea i espanyola i política espanyola a la Saint Louis University de Madrid, ciutat on ara resideix. Es defineix com un historiador social: l’objecte de la seva recerca sempre parteix de les lluites veïnals, les vagues, les lluites al carrer i, en les seves darreres recerques, les protestes de les dones contra tot allò que afecta la vida quotidiana. El seu coneixement de la història recent d’Espanya i el seu domini del castellà no han aconseguit esborrar el seu marcat accent anglès o el seu amor incondicional al color roig encès del seu Arsenal Football Club. Ealham és dels que manté que els cicles de la història sempre es repeteixen.

Com és que un noi anglès, de barri, arriba a interessar-se per la història d’Espanya?

Durant la meva etapa de secundària vaig viure una influència molt important del punk. Aquest fou un moviment que va anar més enllà de la música; també va ser un moviment contracultural i polític. Va coincidir que el 1979, amb l’arribada al poder el primer govern de Thatcher, als carrers, els feixistes del National Front estaven molt mobilitzats. En aquest context polític i social, en una Anglaterra molt polititzada, molts punks es van identificar amb els immigrants, amb els fills dels immigrants del Carib dels anys 50 i 60, i es va establir una espècie d’aliança de carrer per lluitar contra el feixisme. Destaco concretament un moviment molt potent, Rock Against Racism (RAR), que va polititzar tota la meva generació –suposo que exagero- i va ser molt rellevant per un sector important: el meu! A través del punk i els meus amics, que eren més grans que jo, vaig arribar a conèixer, amb 14 o 15 anys, alguns ‘ismes’: el surrealisme, el dadaisme i també l’anarquisme. Va ser a través de la lectura i les converses amb aquest grup d’amics que vaig arribar a saber que a Espanya hi va haver el moviment anarquista més important d’arreu d’Europa.

 

Els anys de 1918 a 1923, amb les insurreccions agràries i el trienni bolxevic a Andalusia i el pistolerisme a Barcelona, van ser l’avantsala de la guerra civil

Creus que s’ha estudiat molt el període de la Segona República i la Guerra Civil, i en canvi encara falten molts anàlisi del període del 1917 al 1923?

Crec que de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, els grans conflictes del segle XX, n’han sorgit més llibres. I per a mi el període de després de la Primera Guerra Mundial, entre 1917 i 1923, és molt interessant perquè és una etapa de formació d’una classe obrera conscienciada, potent en l’àmbit estatal, una classe enfortida pels canvis econòmics de la guerra. Coincideix també que per primer cop la CNT va començar a coordinar-se en certes lluites. La CNT existia des del 1910, però va ser després de la Primera Guerra Mundial que es converteix en una organització podríem dir que connectada territorialment; abans era un sindicat català, o més ben dit, barceloní. Després de la Primera Guerra Mundial, la CNT és capaç d’unir diferents moviments de protesta, com vagues a Andalusia, València, Astúries i Catalunya, i això va ser molt impactant per a les elits i la burgesia. També en aquells anys se succeeixen les insurreccions agràries, el denominat trienni bolxevic a Andalusia (1918-1920) i el pistolerisme, sobretot a Barcelona. En cert sentit, tot aquest període és com l’avantsala de la guerra civil. Van ser anys de molts conflictes i molt intensos.

Per què va fracassar tota aquella onada revolucionària a Espanya?

És difícil sostenir les energies del carrer i les mobilitzacions a llarg termini, sobretot quan entra en joc la força militar, tot i que al juliol del 1936 fou una altra cosa. La conformació dels estats era diferent en cada un dels països europeus; en alguns d’ells fins i tot comença a veure’s la llavor d’un cert estat de benestar. En canvi, a Espanya, era més o menys un estat de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit, unes forces que van ser capaces via ‘manu militari’ de tancar aquell cicle de protestes del 1918 al 1920. Evidentment, també hi van col·laborar el pistolerisme patronal i el terrorisme d’Estat. Sabem que la vaga de La Canadenca va inspirar molta por i desconcert al cor de les elits.

 

En cert sentit, la història es repeteix: el 1917 Cambó s’alia amb l’Estat espanyol; el 1931 s’oposa a la República i el 1936 ja sabem a qui va donar suport

Llavors si no entenem aquest període, es més difícil treure conclusions, allunyant-nos de l’èpica d’alguns autors o del revisionisme d’altres, de l’etapa de la II República?

En alguns sentits, la història es repeteix. Per exemple, el 1917 Cambó s’alinea amb l’Estat espanyol per frenar propostes republicanes, s’oposa el 1931 a la Segona República i ja sabem el 1936 a quin bàndol va donar suport. Amb això vull dir que, certament, és un període que ens ajuda a entendre el que ve després. El que tenim és el mateix cicle de revolució i contrarevolució, perquè entre 1917 i 1923, igual que de 1931 a 1936, les possibilitats al carrer eren infinites; tot era possible. El que veiem és un cicle en què la dreta més reaccionària té una gran ansietat per controlar i reprimir la mobilització social. En ambdós períodes també existeix la por de la via soviètica, un relat ‘trampa’ que fa servir la dreta quan tothom sap que Rússia no estava gens interessada en la política espanyola; Espanya cau molt lluny de Rússia. En definitiva, crec que el que més motivava a la dreta espanyola era imposar l’ordre després d’un període on es va qüestionar l’ordre social i els valors ‘sagrats’ d’aquesta dreta. No perdem de vista que els militars són històricament els que destrueixen repúbliques i frenen les mobilitzacions socials. Suposo que no és cap casualitat que el fill del nazi Tertsch avui sigui el militant de Vox que ha anat més lluny en incitar a l’Exèrcit.

Quin va ser el punt feble de tot aquest procés revolucionari i de la Segona República?

El 1931 l’experiència viscuda de molts sectors obrers no va canviar. El que vull dir és que la realitat legal d’Espanya va canviar, però l’estructura econòmica de la monarquia va sobreviure a aquell canvi. Igual que en la transició postfranquista: l’estructura econòmica del franquisme s’ha mantingut dins d’una nova estructura política, en un mateix sistema econòmic que perpetua les mateixes desigualtats que en l’etapa anterior.

 

No és només l’explotació laboral, sinó també en l’esfera del consum, i això ha fet que es formessin sindicats de llogaters des de després de la Primera Guerra Mundial

La memòria de l’anarcosindicalisme està encara per rehabilitar?

Una constant del meu treball és interrogar certs mites persistents al voltant de l’anarcosindicalisme. És quelcom urgent, perquè la història i la memòria del moviment anarcosindicalista han estat molt distorsionades. En part no ens ha de sorprendre si pensem en les dècades de propaganda franquista, la desmemòria de la transició i la democràcia postfranquista. Això ha influït en departaments d’Història que han mostrat un to marcadament hostil al moviment. I hi ha molts casos d’investigadors que es dediquen a la historia llibertària que han acabat enterbolint l’aigua. En fi, els aparells culturals dominants han menyspreat la història llibertària.

Com a historiador social, què t’inspira un moviment emergent i potent com el Sindicat de Llogaters?

És una constant de tipus de mobilització en la classe obrera. No és només l’explotació laboral, sinó també  l’explotació en l’esfera del consum, i això ha provocat que es formessin sindicats de llogaters des de després de la Primera Primera Guerra Mundial, des de Sevilla fins a Bilbao. L’explotació no es dóna només al lloc de treball; existeix també en molts àmbits de la vida. Em sembla totalment lògic que s’hagi format un sindicat de llogaters, sobretot a Espanya. Celebro aquest tipus de sindicalisme comunitari, que uneix les lluites de dins del món del treball i la precarietat laboral amb les lluites del carrer.

No t’agrada que et preguntin pel Brexit, però, en dues paraules, que és per un punk?

És mesquinesa i aïllament.

Autor/Autora

Rosa Mateu

Redacció Treball

Articles publicats : 24

Deixa el teu comentari

Scroll to top