Enfocar el referèndum, conjurar el procés Revisat per Revista Treball a . Des del 9N de 2014 no he escrit res sobre això que definim com el procés. Uns dies abans de celebrar-se el procés participatiu, quan encara l’objectiu innegocia Des del 9N de 2014 no he escrit res sobre això que definim com el procés. Uns dies abans de celebrar-se el procés participatiu, quan encara l’objectiu innegocia Rating: 0
Esteu aquí: Home » 2016 » Enfocar el referèndum, conjurar el procés

Enfocar el referèndum, conjurar el procés

Enfocar el referèndum, conjurar el procés

Des del 9N de 2014 no he escrit res sobre això que definim com el procés. Uns dies abans de celebrar-se el procés participatiu, quan encara l’objectiu innegociable era la consulta-referèndum, vaig ser protagonista involuntari d’un afer amb cert impacte mediàtic. M’havien convidat a formar part de la comissió de garanties que havia de vetllar pel rigor democràtic de la futura consulta i, inicialment, convençut que una consulta podia ajudar-nos a tots plegats a sortir de la situació de bloqueig polític, vaig acceptar formar-ne part. De seguida, però, vaig adonar-me del meu error, doncs allò que s’esperava de mi no era que contribuís a garantir el rigor democràtic d’una consulta sinó que ajudés a fer veure que es celebraria una consulta que, ja unes setmanes abans, els seus promotors sabien que no es faria i que s’acabaria transformant en allò que –incorrectament des del meu punt de vista- es va batejar com un procés participatiu. Immediatament vaig dimitir o, per ser més precisos, vaig refusar participar en la constitució de la comissió.

Explico aquests antecedents per justificar que ja llavors considerava que el referèndum podia ser una sortida, però també que pensava que aquesta sortida només podia donar-se en cas de fer-ho amb totes les garanties jurídiques i democràtiques. A més dels requisits jurídic-administratius, la dimensió democràtica fa referència a l’existència d’un debat públic serè, a unes institucions que mantinguin la neutralitat i a un acord social sobre l’ús del referèndum. Un conjunt de condicions efectivament difícils d’assolir, però sense les quals, més enllà de la possibilitat de realitzar materialment el referèndum, els seus resultats no serien ni reconeguts exteriorment ni acceptats interiorment. Més important que fer un referèndum és aconseguir l’efectivitat dels seus resultats, i això comporta –ens agradi o no- operar sota unes condicions molt determinades.

Després d’un recorregut llarg i circular, aquest 23D s’ha reunit la Taula pel Dret a Decidir per concloure que, efectivament, la sortida és el referèndum però que aquest no pot tornar a derivar en un procés participatiu com el 9N. Ha de fer-se amb les garanties i amb voluntat de tenir un impacte efectiu. Una conclusió que, com pot apreciar-se, coincideix amb allò que va portar-me primer a acceptar i després a dimitir de la comissió de garanties el 2014. Tanmateix, aquesta conclusió ara em sembla –i és una percepció personal- més difícil de posar en pràctica que fa dos anys. Mentre llavors estava convençut que el referèndum podia ser una porta de sortida, ara em temo que la capacitat desbloquejadora que podia tenir el referèndum s’ha vist desactivada per un procés amb massa errors. Un procés que caldrà repensar molt a fons si es vol arribar a bon port.

Per il·lustrar allò que, al meu parer, són els principals problemes del procés usaré només dos de les seves expressions preferides; aquesta mena d’eslògans que han tingut, això sí, una enorme força comunicativa:

 

  1. Un full de ruta que ens permet anar passant pantalles

La idea d’un full de ruta clar i un calendari detallat és, òbviament, una forma de dotar de rigor i seriositat al procés; una manera tant de mostrar que la cosa va de debò com d’oferir la tranquil·litat de veure que tot està pensat i previst. La imatge de les pantalles que es van superant és el complement perfecte; una metàfora que permet fer visible que anem completant etapes, que sabem què estem fent i que ens acostem a la meta final.

El problema d’aquest plantejament és que allò que ofereix no és una seguretat real sinó una falsa seguretat. La contundència de les dates i el fet de donar passos concrets cada cop que canviem de pantalla amaga una realitat complexa, incerta i volàtil. Una realitat impossible de preveure i de conduir amb la precisió del projecte que es pretén traslladar a un públic que, naturalment, agraeix aquests missatges clars, segurs i sòlids. La comoditat que transmeten aquests missatges, però, és només aparent i es transforma en desconcert cada cop que s’imposa la realitat.

De fet, els especialistes en planificació ja fa anys van descartat la utilitat dels fulls de ruta, especialment si aquests s’entenen com una successió ordenada i cronològica de passos (pantalles) que ens condueixen inevitablement a la fita programada. Aquesta mirada és eminentment racional, però per poder desplegar-se requereix d’un context estable i conegut. Un context que de cap manera és el nostre. La planificació en el segle XXI, en canvi, ens diran els experts, ha d’assumir que opera en un entorn semblant al de les aigües turbulentes d’un mar en plena tempesta. Una situació on les pantalles no s’ordenen racionalment sinó on es prenen decisions conjunturals i flexibles; decisions que han de partir simultàniament de tenir molt clar quin és el port on volem arribar i de reconèixer que algunes vegades tindrem la proa en el rumb adequat i d’altres no. En aquestes aigües tan mogudes, per tant, és bàsic saber on anem; però també reconèixer que el camí serà llarg i ple d’aventures –com ja explicava el viatge a Ítaca de Lluís Llach.

En el cas català, el referèndum és el port on volem atracar i, per arribar-hi, ho hem de tenir clar tots els que anem en el vaixell. Ara bé, si en el vaixell hi ha qui ja sap d’antuvi totes les maniobres que caldrà fer per arribar-hi, com si el mar fos un bassal de calma, llavors ens està oferint falses seguretats. Una falsa seguretat que acaba revertint negativament en el propi propòsit del viatge; impedint fer allò que cal en cada moment imprevist, inhabilitant-nos per treballar conjuntament i, addicionalment, generant frustracions cada cop que hem de reconèixer que les aigües són de tempesta. Per arribar al port del referèndum no podem mantenir un rumb fix i inalterable sinó que ens cal moure el timó amb molta freqüència i amb la col·laboració de tots aquells que es troben en el vaixell. No necessitem un manual sinó un compromís, no ens cal un capità sinó tota la tripulació.

És fàcil objectar que sense etapes concretes i dates específiques, tot procés pot convertir-se en un somni de futur incert, en una voluntat etèria destinada a anar difuminant-se amb el temps. Hi ha part de raó en aquest argument, però per conjurar-lo cal intensificar la claredat de l’objectiu compartit i no caure en la trampa del full de ruta inviable. En un context tant complex com el nostre, és més important saber on es vol anar que detallar l’itinerari per arribar-hi. Mentre els detalls poden separar-nos i debilitar-nos, l’objectiu ens uneix i ens fa capaços de superar les situacions més complicades. Els detalls, enmig de la tempesta, poden distreure’ns de l’objectiu i, ara sí, fer-lo inassolible.   

 

  1. Això va de democràcia

Un dels aspectes més delicats del procés és aquell que fa referència a la distinció entre objectius finalistes i objectius instrumentals. Certament, tal com ho subratllaven anteriorment, volem atracar en el port del referèndum; i aquest és l’objectiu instrumental que ha de permetre assolir l’objectiu finalista de revisar la relació entre Catalunya i Espanya. L’objectiu instrumental es concreta, doncs, en l’ús d’un instrument democràtic, mentre que l’objectiu finalista té a veure amb el futur estatus jurídic i polític de Catalunya. És important, per tant, separar ambdós debats i, sobretot, evitar-ne confusions interessades.

Durant els darrers anys, la retòrica del procés ha posat la mirada en la futura república catalana i, alhora, ha afirmat que tot plegat anava de democràcia, de posar les urnes i deixar que flueixi la voluntat del poble. Amb aquesta manera d’expressar-se, el referèndum, inicialment l’objectiu instrumental, s’ha convertit en objectiu finalista i, consegüentment, la crida no és ja als independentistes sinó a tots els demòcrates. De sobte, doncs, difuminem el debat sobre la relació de Catalunya amb Espanya i subratllem el discurs sobre la regeneració democràtica. No tinc el menor dubte sobre la necessitat d’aprofundir en unes formes democràtiques que cal adaptar a la realitat del nou mil·lenni, però sí tinc seriosos dubtes que el debat a Catalunya vagi de democràcia. De fet, al meu entendre, va de la relació entre Catalunya i Espanya. Dos debats importants i legítims, però que al barrejar-los de manera interessada poden provocar algunes distorsions.

D’una banda, sembla evident que no és el mateix l’arena política on es confronten independentistes i no independentistes (unionistes, federalistes o el que siguin) que un eventual enfrontament entre demòcrates i no demòcrates. Quan la línia que hauria de separar nítidament ambdues arenes es difumina, l’espai per la manipulació política és molt ampli i, per tant, cal ser molt contundent a l’hora d’evitar travessar-la. En aquest sentit, tant criticable és lligar-se al pal de les urnes com al pal dels tribunals. La democràcia són urnes i tribunals, efectivament; però tot plegat, ara mateix, no va ni d’urnes ni de tribunals sinó, torno a repetir-ho, de la relació entre Catalunya i Espanya.

D’altra banda, com ja s’intueix en el paràgraf anterior, al traslladar el debat dicotòmic entre independència i no independència a l’arena democràtica s’ha produït un procés de simplificació mimètica al meu parer intolerable. En la confrontació entre aquells que afirmen sense rubor que la democràcia és llei i aquells que invoquen les urnes com la única essència democràtica, ens falta recordar que la democràcia té a veure amb lleis (efectivament), amb urnes (efectivament) i amb moltes altres coses (com la capacitat de diàleg, cert tipus de cultura cívica o determinades regles institucionals). En el marc del debat Catalunya-Espanya, reivindicar amb la vehemència que la democràcia està del nostre costat –dels uns o dels altres- només serveix per generar una víctima colateral: la pròpia democràcia.

Al meu parer, el procés s’ha mogut en la confusió entre aquestes dues arenes de debat polític i aquesta confusió, tot i generar rèdits a curt termini, es converteix en una trampa pel propi referèndum. Aparentment, difuminar la frontera entre els objectius independentistes i els que es vinculen a la regeneració democràtica pot acostar a aquells que se senten demòcrates a les posicions independentistes. Però també pot succeir que aquesta confusió sigui interpretada com un intent de manipulació excessiu i provoqui, tornant a la metàfora marinera, que part de la tripulació es desentengui d’un objectiu que se li presenta com una mena de xantatge. Una trampa en la que, òbviament, cauen tant aquells que transformen el debat Catalunya-Espanya en un assumpte legal com aquells que el redueixen al moment del vot en referèndum. Simplificar, torno a insistir-hi, ajuda a comunicar i a reforçar l’adhesió dels adeptes; però serveix de poc per navegar en aigües turbulentes.

En definitiva, si el debat, tal com jo l’interpreto, és sobre la relació entre Catalunya i Espanya, cal que ho discutim obertament, sense referències creuades als dèficits democràtics dels uns o dels altres. De fet, sovint sembla que ens sentim més còmodes parlant de l’objectiu instrumental (el referèndum) que de l’objectiu finalista (redefinir la relació entre Catalunya i Espanya). El primer ens permet situar-nos en el terreny del blanc o del negre, on hi ha bons i dolents; mentre que el segon ens obliga a usar una amplia paleta de colors, on es dilueix la distinció entre bons i dolents. La primera opció és temptadora per la seva simplicitat, però la segona és realista en assumir la complexitat.

Un cop apuntades aquestes dues referències crítiques al full de ruta i al això va de democràcia, voldria acabar aquestes reflexions amb un punt d’optimisme. La darrera reunió de la Taula pel Dret a Decidir pot ser el punt de partida que serveixi, en primer lloc, per posar el compromís de tots amb el dret a decidir per davant del full de ruta definit per alguns. I, en segon lloc, pot conformar un espai des del qual impulsar un debat respectuós sobre la futura relació entre Catalunya i Espanya. Per aconseguir-ho, al meu parer, hauríem de recordar els encerts i conjurar els errors dels passat; és a dir, hauríem de subratllar el compromís més ampli possible amb el referèndum i, simultàniament, evitar tant les trampes del joc de les pantalles com la confrontació en l’arena inadequada de la regeneració democràtica.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 19

Comentaris (8)

  • Roman

    Es molt clar que el dret a decidir es un disfraç del independentisme per forçar l’enfrontament amb l’Estat Espanyol d’una forma tal que obligui a molta gent que no es independentista a posar-se del costat del independentisme. Alguns politics, i molt notoriament alguns d’ICV, en comptes de denunciar la presa de pel, la utilitzen per disfressar la seva renuencia a entrar en el debat de fons. Aixó ho fan per evitar ser atacats per l’Ara, la Nacio Digital, Catalunya Radio, etc… Alguns companys dins d’ICV fan servir aquesta cobertura exterior per afermar una posició que no tenen entre la militància. Una d’aquestes persones ha tingut la barra de ficar-se a la Taula Nacional de Marejar la Perdiu com a representant suposat d’una esquerra independentista que nomes existeix en la seva imaginació (la mateixa gent imaginaria que permet sumar els vots de CSQP a la majoria independentista imaginaria del 27S).

    La veritable essencia del dret a decidir es afirmar que Catalunya te una sobirania que no emana només del constitució espanyola. Forçar un referendum absurd que consagri la divisió politica de la societat catalana en dues meitats casi iguals provocarà -guanyi qui guanyi- una terrabastall de legitimitats de conseqüencies inabastables.

    Responder
  • Pere

    … no emana només de la constitució espanyola … justament per això es constitueix el Pacte Nacional pel Referèndum!
    Una mica de respecte per a segons qui

    Responder
    • Roman

      Aquesta persona no em mereix cap respecte.

      I la insurrecció d’opereta que proposa el procés tampoc. Crec que els temes seriosos s’han de tractar seriosament.

      Responder
  • Manel García

    És una interessant reflexió.

    Dues variables més al respecte:

    1. No és una decisió que s’hagi de prendre, és una decisió ja presa. L’Altre part ja l’ha près.
    2. Cal guanyar primer l’status de subjecte polític, que no tens, que t’han près.

    1. Per què s’arriba a una situació de blanc o negre. En quin moment s’esgoten els camins dels grisos?
    … “porque a mi juicio una reforma constitucional no va a solucionar las cosas” (Rajoy desembre de 2016)

    Ara mateix hi ha una posició política a Espanya que s’ha apoderat de tot el poder i s’ha atorgat el dret a interpretar les lleis, i a reformar-les quan calgui (art. 135 CE).
    En part, si que és cert que el moment actual gira entorn “d’això va de Democràcia”. Unes forces polítiques de l’Estat han perpetuat un “Cop d’Estat” amb la setència de l’Estatut (Perez Royo 2016).

    En aquest context, la possibilitat de grisos (un encaix federal de la relació CAT i ESP) no existeix, tot i que segurament seria la més volguda pel conjunt de catalans. Les forces que dominen l’Estat han decidit -ells sí, unilateralment- que la relació de CAT amb ESP és autonòmica i amb una regressió clarament recentralitzadora.

    El problema rau en què hi ha una de les parts que ha decidit; l’Estat Espanyol ha decidit que CAT ha de menjar-se amb patates l’Estatut retallat, i prou. Per assegurar-se que això sigui així aplica de facto l’art. 155 de la CE, atorgant al TC poders insòlits per empresonar i inhabilitar polítics independentistes.

    2. Aquí volem totes les garanties democràtiques per iniciar un procés per decidir, però de facto altres fan temps que han decidit per tú el teu autogovern, limitat -més limitat que al 1979-. Per això la única sortida és acceptar que el “procés” no podrà tenir totes les garanties -externament no et deixen!-, però cal executar-lo de la única manera possible; #RUI, i que després s’obri un procés negociador. Primer de tot, cal guanyar, recuperar, el subjecte polític. I això no es negocia, es prèn.

    Responder
    • Roman

      Val. Ja ho entenc. O sigui que la majoria de catalans volen una solució federal peró no es pot dir perque els processistes ja han decidit que anem cap a la insurrecció perque Rajoy ho vol.

      Aplaudiments.

      Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top