Emmordassar la protesta Revisat per Revista Treball a . La proposta de Llei de Seguretat Ciutadana, coneguda mediàticament com a “llei mordassa” o “llei anti 15-M”, constitueix un pas més en la criminalització de la La proposta de Llei de Seguretat Ciutadana, coneguda mediàticament com a “llei mordassa” o “llei anti 15-M”, constitueix un pas més en la criminalització de la Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Emmordassar la protesta

Emmordassar la protesta

Emmordassar la protesta

La proposta de Llei de Seguretat Ciutadana, coneguda mediàticament com a “llei mordassa” o “llei anti 15-M”, constitueix un pas més en la criminalització de la creixent protesta sorgida arrel de l’esclat de la crisi financera.

El Govern, de fet, ha acompanyat cada mobilització en contra seva amb un anunci de restricció de llibertats i d’enduriment del marc de sancions existent. Primer va ser la reforma del Codi Penal, pensada per eradicar les ocupacions pacífiques i reivindicatives d’entitats bancàries, els bloquejos simbòlics de transports públics o el ciberactivisme a les xarxes socials. Una ofensiva punitiva que permetia portar al banc dels acusats activistes del 15-M, Yayoflautas, membres de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH) o integrants del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT).
Aquest tipus de mesures es combinarien amb una progressiva ampliació dels marges per a la repressió policial de la protesta. Després de l’aparició del 15-M, nombrosos organismes de drets humans han detectat un preocupant augment dels abusos policials vinculats a les protestes contra les mesures anti-crisi, la major part dels quals no ha merescut cap obertura d’expedient sancionador. Per contra, gairebé sempre han comptat amb l’aval institucional. El crèdit gairebé il·limitat concedit als agents en relació amb les víctimes i altres testimonis ha permès ampliar les vies repressives d’alta i baixa intensitat: des dels maltractaments directes i les detencions i identificacions arbitràries, fins a la imposició de multes desproporcionades, passant pels constants enregistraments de manifestants, fins i tot en aquells casos en els quals no estiguessin cometent cap acte il·lícit. La proposta de Llei ve, de fet, a reforçar el corporativisme i la impunitat policial. Es prohibeix l’enregistrament i difusió d’imatges d’agents de les forces de seguretat en l’exercici de les seves funcions. Tota una forma de censura que pot vulnerar el dret ciutadà d’obtenir informació veraç i proves d’actuacions policials il·legals. No en va, el disseny de la reforma ha estat encomanat a un inspector vinculat a les unitats d’antidisturbis de la Policia Nacional.

La proposta de Llei ve, de fet, a reforçar el corporativisme i la impunitat policial.

Si s’aprova, el nombre d’infraccions administratives s’incrementarà de forma notable: de les 39 previstes en l’anomenada Llei Corcuera, a 55. El nou repertori de conductes sancionables s’ampliaria a escraches, dissolució de manifestacions amb vehicles (com les realitzades a Catalunya contra els peatges), protestes davant institucions com el Congrés dels Diputats o durant la jornada de reflexió electoral (com les realitzades pel 15-M). Les sancions també s’incrementarien, i podrien arribar a multes de fins a 30.001 euros. La filosofia de fons de la proposta no manca de lògica: el Govern pensa que una multa quantiosa pot contribuir a la desmobilització amb igual o major eficàcia que una càrrega policial, que uns dies de tancament o que un parell de cops en una furgoneta o en una comissaria.
Fa temps, en realitat, que la utilització de l’anomenada “burorepressió” ocupa un lloc prioritari en les estratègies més subtils de desgast i de neutralització de la protesta social. Les multes no solament engrosseixen les arques de les Delegacions de Govern. També obliguen a activistes i militants a desviar els seus escassos recursos a tasques que no tenen a veure amb les seves exigències immediates i a convocar constants actes de solidaritat per afrontar les sancions. L’objectiu no és reemplaçar iniciatives més dures –com la reforma del Codi Penal– per altres més toves. Del que es tracta és de complementar-les. L’intent d’Interior per portar a l’Audiència Nacional les protestes davant el Congrés, o l’«escrache» a la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, a un jutjat de Madrid, es va saldar amb un rotund fracàs. Els jutges van fer prevaler la llibertat d’expressió i van emetre dures crítiques a l’actuació policial. Les sancions administratives permetran sortejar aquest contratemps. Els automatismes antigarantistes del règim administratiu sancionador permetran, de fet, que les sancions arribin a moltes més persones. A diferència del que passa en l’àmbit penal, en el procés administratiu les presumpcions d’innocència i de culpabilitat són un miratge. Les multes, a més, podran ser imposades directament per les Delegacions de Govern, sense control judicial previ. Qui vulgui recórrer haurà de pagar no solament les despeses d’advocats i procuradors, sinó també unes taxes de fins a 2.750 euros. Un obstacle, en la pràctica, de difícil o impossible superació per a la majoria dels afectats. D’aquesta forma, la reforma permetria al Govern engrossir les arques a expenses dels sectors populars i afogar per la via de l’endeutament qui pretengui qüestionar la seva situació d’empobriment creixent.

A diferència del que passa en l’àmbit penal, en el procés administratiu les presumpcions d’innocència i de culpabilitat són un miratge.

L’objectiu de la reforma sembla clar: reforçar la impunitat policial i complementar l’aprofundiment de l’ajust social amb un nou ajust penal. O millor, amb un ajust penal administratiu, menys garantista però tan o més eficaç com aquest últim. Aquesta combinació entre repressió dura i tova no té un altre propòsit que infondre por i convertir la suposada minoria sorollosa que desafia el Govern en una majoria emmordassada i obedient. És possible que els seus impulsors se surtin amb la seva. Però també podria ocórrer el contrari; en amenaçar amb multes desorbitades els qui han perdut la seva feina i la seva casa, els qui ja estan endeutats o s’han vist condemnats a una precarietat insuportable, el Govern juga amb foc. No solament perquè difícilment li servirà per detenir els qui tenen poc o gens a perdre, sinó perquè entre aquests sectors hi ha molta gent, cada vegada més, que li va donar el seu vot en les últimes eleccions. Negar aquesta realitat és d’ignorants. I si el Govern insisteix a fer-ho, si insisteix a imposar per la força el silenci i la resignació, al mateix temps que aireja la seva pròpia impunitat, bé podria ocórrer que el soroll de la indignació, més d’hora que tard, acabi per trencar-li els timpans.

Autor/Autora

Avatar

Advocat, membre de la Comissió de defensa del Col·legi d’advocats / Professor de Dret Constitucional de la UB

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top