Els valors del PSUC en la confluència dels Comuns Revisat per Revista Treball a . En aquest darrers mesos he tingut l’oportunitat de recórrer el país, des del Baix Llobregat fins l’Alt Pirineu, passant per Santa Coloma de Gramanet, Mataró, Te En aquest darrers mesos he tingut l’oportunitat de recórrer el país, des del Baix Llobregat fins l’Alt Pirineu, passant per Santa Coloma de Gramanet, Mataró, Te Rating: 0
Esteu aquí: Home » 2016 » Els valors del PSUC en la confluència dels Comuns

Els valors del PSUC en la confluència dels Comuns

Els valors del PSUC en la confluència dels Comuns

En aquest darrers mesos he tingut l’oportunitat de recórrer el país, des del Baix Llobregat fins l’Alt Pirineu, passant per Santa Coloma de Gramanet, Mataró, Terrassa, Igualada…(el PSUC en ruta continua el 2017 i està previst que vagi a Badalona, Vilanova i la Geltrú…). Feia temps, gairebé des del segle passat, que no participava tan activament en una campanya del Partit. I, malgrat l’esforç, n’estic molt satisfet.

Abans de res, cal dir que vaig acceptar aquesta gira de presentació del número monogràfic de Nous Horitzons (“PSUC, el millor partit de Catalunya”) per un sentiment d’agraïment al Partit, tal com va expressar amb encert l’Enric Juliana en la presentació de Barcelona. El PSUC (i la JCC) va ser una escola de formació política envejable, de lluita i de govern, amb uns militants extraordinaris, el bo i millor de la lluita antifranquista i de la construcció de la cultura democràtica en el nostre país. El motiu de la gira (com del número de Nous Horitzons) no era la nostàlgia (l’esguard al passat per quedar-s’hi a viure), sinó la utilitat política de difondre i reviscolar els valors dels PSUC (i d’ICV) per afrontar la creació del nou subjecte polític (Un País en Comú). El PSUC del segle XXI. Així mateix, aprofitar l’avinentesa per a vindicar tot un seguit de militants, tot sovint objecte d’una apropiació política indeguda, com ara Montserrat Roig, Neus Català, Ovidi Montllor, Manolo Vázquez Montalbán, Francesc Boix, Pere Calders, Agustí Centelles, Miquel Martí Pol, Victor Mora, Jaume Perich, Manuel Sacristán, Joan Garcia Nieto, Jordi Solé Tura… Tots, per descomptat, són més que militants del PSUC; però no s’hi val, sobretot en l’àmbit polític, a bandejar la seva vinculació al Partit.

Hi ha hagut actes de tot tipus, amb uns cartells propagandístics magnífics, amb una assistència que feia goig i amb moltes ganes de tothom de dir la seva. En aquestes trobades, amb un caliu extraordinari, he retrobat cares conegudes, però, sobretot, he conegut de noves, molt més joves, de dirigents locals i nacionals d’ICV, d’una gran qualitat i que donen gruix a la nostra organització i la nostra proposta política. Ho vaig escriure fa temps a TREBALL i ara em ratifico amb més coneixement de causa: sense ICV no hi haurà polítiques d’esquerres. I, ara afegeixo, els companys i les companyes d’ICV es mereixen estar no tan sols a la sala de màquines, sinó al timó del nou subjecte polític. Un dirigent polític no surt com un bolet. Costa molt, esforç personal i aposta col·lectiva, per formar un dirigent polític, i no anem tan sobrats com per prescindir de companys i companyes com ara el Joan Herrera, la Dolors Camats, el Ricard Gomà… Ells i molts com ells arreu no representen la vella política sinó la millor tradició de la política d’esquerres d’aquest país, des dels moviments socials a les institucions, que l’han defensada i renovada en situacions molts difícils i adverses davant l’hegemonia pujolista i el menyspreament dels socialistes.

És hora d’apostar sense embuts per construir el nou subjecte polític per a conquerir de bell nou l’hegemonia de l’esquerra política, social i cultural, i governar les ciutats i Catalunya. I construir, és clar, una Espanya plurinacional i una Unió Europea democràtica. Els valors del PSUC han de ser-hi ben presents: l’experiència de la confluència de diverses cultures polítiques, la centralitat del conflicte social, l’ambició nacional, l’empatia i la solidaritat internacional, la tradició de la política unitària, la capacitat de lluitar des del carrer i de transformar des de les institucions… De tots els valors del PSUC, però, el més important, ara i sempre, ha estat la seva gent. En aquest sentit, convé que tothom entengui que la gent d’ICV és el patrimoni més valuós que avui existeix en la construcció i articulació d’Un País en Comú arreu del país.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 22

Comentaris (2)

  • Josep

    Es molt trist veure com les persones d’ICV que no agraden a la gent de Guanyem son bandejats de mala manera i com els càrrecs electes d’ICV estan disposats a fer qualsevol cosa per quedar-se la cadira. Hi ha un patrimoni enorme de persones d’ICV que s’en van a casa fartes de ser tractats com a retrograds i malalts mentals només perque no els hi agrada la Fase D o perque discrepen d’algun estirabot dels que desde BeC demanaven el vot per la CUP.

    S’està destruïnt un teixit politic molt valuós per un conjunturalisme del que es dificil apartar la component personal de càrrecs i familiars de càrrecs. La mateixa generació que va causar la paralisi politica que ens va obligar a negociar a la baixa amb Guanyem, es la que ara regala el patrimoni d’ICV per agafar-se a la seves carreres.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top