Els treballadors i les treballadores, l’esquerra i l’alternativa federal Revisat per Revista Treball a . El moviment organitzat dels treballadors sempre s’ha basat, des dels seus inicis amb la creació de l’AIT (Associació Internacional dels Treballadors) sota l’imp El moviment organitzat dels treballadors sempre s’ha basat, des dels seus inicis amb la creació de l’AIT (Associació Internacional dels Treballadors) sota l’imp Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Els treballadors i les treballadores, l’esquerra i l’alternativa federal

Els treballadors i les treballadores, l’esquerra i l’alternativa federal

Els treballadors i les treballadores, l’esquerra i l’alternativa federal

El moviment organitzat dels treballadors sempre s’ha basat, des dels seus inicis amb la creació de l’AIT (Associació Internacional dels Treballadors) sota l’impuls de Marx i Engels, en els principis de solidaritat, fraternitat i  internacionalisme. La frase que ho resumeix és el famós “Treballadors del món, uniu-vos”, i en la mateixa línia es pot entendre que l’himne tradicional de la classe treballadora i de les seves organitzacions sigui “la Internacional”.

No es pot dubtar que hi ha una contradicció i fins i tot una oposició entre la raó que impulsa el concepte de classe, vinculat a la posició que s’ocupa en el procés productiu, i el sentiment emocional i fins i tot irracional que es troba en la base del sentiment nacional, o amb les concepcions abstractes com la de “poble”.

Cal distingir clarament entre els drets legítims d’una nació, com poden ser especialment la cultura i la llengua, i el sentiment nacionalista identitari, que és una figura totalment emocional i, per tant, irracional. Qualsevol espai nacional és sempre una realitat social en contínua mutació i canvi, fruit de migracions i barreja d’identitats, i podríem dir que sortosament.

Podem comprovar que a Europa, durant els segles XX i XXI, a l’esquerra i als moviments dels treballadors sempre els ha anat malament en èpoques d’efervescència nacionalista. Només caldria destacar-ne tres moments:

a.- L’època de la 1a Guerra Mundial. La confrontació entre els nacionalismes imperialistes va provocar la ruptura de la II Internacional, en confrontar-se els partidaris de prioritzar la classe i, per tant, oposar-se a la guerra, i els partidaris de prioritzar el sentiment patriòtic. Això va trencar la unitat de les forces d’esquerres i va provocar fets com l’assassinat, a mans de la ultradreta nacionalista,  de Jean Jaurés,  destacat líder socialista i contrari a la guerra.

 

b.- L’època dels anys 30, amb l’efervescència de l’ultranacionalisme del nazisme alemany i el feixisme a Itàlia i la Guerra Civil a Espanya, que va comportar la pràctica liquidació violenta de les forces socials i polítiques d’esquerra.

 

c.- L’actualitat, amb el creixement del neonacionalisme com a resposta reaccionària i defensiva davant la realitat de la globalització financera especulativa sense regles, a la crisi econòmica provocada per aquesta i a les polítiques d’austeritat i retallades socials de la Unió Europea.

En el període posterior a la II Guerra Mundial, amb l’aparició del bloc soviètic i l’ascens de les forces d’esquerra, socialista i comunista, i el reforçament del moviment sindical a Gran Bretanya, França o Itàlia, fruit del seu paper en la derrota del feixisme,  desapareixen els nacionalismes d’Europa Occidental, i s’aconsegueix un dels millors moments pel que fa al benestar social de la classe treballadora i de les classes populars.

En l’actualitat, estem immersos en un profund canvi de les relacions econòmiques, derivat del procés imparable de globalització econòmica sense regles que s’ha produït. Davant d’això, les polítiques estatals poc poden fer davant l’imperi dels mercats. La solució no pot passar pel reforçament impossible de les fronteres nacionals. El que cal és avançar cap a espais polítics, socials i econòmics més amplis que puguin establir regles a la dinàmica de la globalització.

No hi ha dubte que el canvi d’època provoca pors i posicions defensives en la majoria de la població, especialment en les classes mitjanes, que veuen com les seves expectatives de futur desapareixen, i per a les classes treballadores més desfavorides, que veuen perillar els seus llocs de treball, afectats en molts casos per la deslocalització. Aquesta por defensiva és la que els fa proclius a adherir-se a propostes poc racionals que els garanteixin el cel a la terra.

Els moments de crisi, de canvis i de por són els més proclius per a les propostes simples i emocionals, però també impossibles d’aplicar, dels nacionalismes identitaris. L’independentisme a Catalunya, com el Brexit a Gran Bretanya, com l’ultranacionalisme de Salvini a Itàlia o Le Pen a França,  no són cap solució. No hi ha retorn a les fronteres nacionals, els processos històrics no es detenen, i la globalització no es  pot frenar posant més fronteres; això no barra el pas al capitalisme globalitzat financer i especulador. Més fronteres són només noves oportunitats pel dumping, per a la creació de més paradisos fiscals, de més reforçament de la sobirania real única dels mercats arreu en detriment de la sobirania democràtica.

Però tampoc és cap solució una Unió Europea com l’actual, que en lloc d’afrontar amb valentia la globalització i tractar de governar-la, es sotmet a ella i fa recaure els costos de la globalització sobre la ciutadania europea, especialment la més desfavorida, tot incrementant les desigualtats socials.

L’única solució és crear marcs democràtics institucionals polítics, econòmics i socials més grans com podria ser una Unió Europea democratitzada o una eurozona regida i governada democràticament que puguin posar regles i limitacions a l’actuació del capital globalitzat. Però han de ser uns marcs institucionals posats al servei de la ciutadania. És l’única possibilitat d’enfortit el sentiment europeu.

És transformar la Unió Europea o l’eurozona en un ens polític que desenvolupi criteris i polítiques d’homogeneïtat en els àmbits polític, social, laboral, econòmic i fiscal. I això comporta establir el caràcter federal de l’espai europeu. No hi ha dubte que la resposta federal és clarament compatible i identificable amb els principis de fraternitat i solidaritat de les esquerres i el moviment sindical.

L’esquerra i el moviment sindical, debilitats per l’enfonsament de la Unió Soviètica en el cas dels comunistes i les polítiques socioliberals en el cas dels socialdemòcrates, han de plantejar una sortida federal europea com a alternativa a la decadència del model europeu.

El federalisme es presenta com una solució, tant en el cas d’Espanya com en el d’Europa. Un mosaic de sobiranies compartides –avui, les sobiranies úniques són quelcom impossible i indesitjable–, amb una cultura federal que reconegui les diversitats, que no les desigualtats, i que reforci la cooperació dins d’un marc federal en l’àmbit polític i social europeu.

Això és un marc polític, potenciat en l’àmbit polític, amb un govern federal i una cambra parlamentària amb poders de control i legislació, però alhora la potenciació de la concertació social entre la patronal i el sindicalisme europeu agrupat en la Confederació Europea de Sindicats (CES)

El federalisme, amb un fort plantejament d’equiparació i lluita contra les desigualtats en els àmbits  econòmic social i ecològic, ha de plantejar-se com una alternativa a la globalització sense regles, per un costat, i als nacionalismes identitaris nostàlgics. Una alternativa d’Europa federal que permeti plantejar un escenari de solidaritat, fraternitat i justícia social, com defensava des dels seus inicis el moviment dels treballadors.

Autor/Autora

Manel Garcia Biel

Militant d'ICV

Articles publicats : 9

Deixa el teu comentari

Scroll to top