Els termes del debat Revisat per Revista Treball a . Els termes del debat nacional a Catalunya fa temps que giren en torn als marcs de referència de l’independentisme, segons els quals la divisió clau entre partit Els termes del debat nacional a Catalunya fa temps que giren en torn als marcs de referència de l’independentisme, segons els quals la divisió clau entre partit Rating: 0
Esteu aquí: Home » Tribuna oberta: la qüestió nacional » Els termes del debat

Els termes del debat

Els termes del debat

Els termes del debat nacional a Catalunya fa temps que giren en torn als marcs de referència de l’independentisme, segons els quals la divisió clau entre partits es situa entre els qui volen reformar Espanya i els qui no. És a dir, la independència i la resta. Un plantejament bipolar que porta a posar en el mateix sac tot el que no sigui la primera opció, sense més matisos ni consideracions. Tan se val si simplement vols maquillar les autonomies, si ho vincules a una reforma federalitzant de la CE, o si apostes per un Estat propi lliurement associat a Espanya. Tot és el mateix.

Aquest enfocament és el que es troba darrera d’expressions força repetides aquests dies com “ja ho hem intentat i no ens n’hem sortit”, “no ens volen”, “Espanya no té remei”, o d’altres menys evidents però amb el mateix sentit com l’exigència de “claredat” als partits (com qui necessita poder ubicar-los en els únics dos pols, si estàs amb ells o amb mi) o crítiques per la suposada “indefinició” (tot i que sovint volen dir “no et defineixes com jo voldria”, que és ben diferent).

Però el criteri de distinció podria ser un altre. Per exemple, entre els qui posen com a subjecte de decisió Catalunya i els qui consideren que ho és Espanya, independentment de l’horitzó final de cadascú. Si utilitzem aquest criteri, hi ha una diferència clara entre PP-PSOE-C’s d’una banda; i CIU, ERC, ICV, CUP, i sembla que també Podemos, d’una altra.

D’aquesta manera també canviaria absolutament el terreny del debat. I no és aquesta una qüestió merament semàntica, té repercussions polítiques a les que el mateix independentisme hauria de parar atenció.

Des d’aquest canvi de paradigma tota proposta que parteix de l’exercici de la sobirania de Catalunya és tan trencadora com la independentista. I des d’aquesta perspectiva, ja no es pot entendre que la proposta d’ICV, per exemple, pretén la reforma d’Espanya (si més no en l’àmbit nacional, no en el social), si no l’encaix lliure i sobirà de Catalunya en ella. En tot cas la reforma d’Espanya seria una conseqüència, no una causa.

Una altra qüestió és l’instrument per fer aquest exercici de sobirania. La diferència rau en la fórmula per dur-la a terme: un referèndum front a l’aposta per una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) o expressions o propostes similars (com “exercir la independència”, “proclamacions de sobirania”…).

No deixa de ser curiós que aquella reclamació que fins fa uns mesos era el punt de trobada del sobiranisme, exercir el dret a decidir, ara es consideri una reivindicació innecessària, amortitzada, cremada… reformista!?. No sembla pas cap parada tècnica, cap tràmit incòmode i prescindible.

Avalar una DUI vol dir recolzar unes eleccions plebiscitàries. No és aquesta una mera qüestió d’enfilar el destí i posar-hi proa. És que hi has d’arribar amb tot el país al darrere o no té sentit. En realitat, per a que una DUI tingués efectes reals el suport social que requereix hauria de ser molt més majoritari que el d’un referèndum. Amb un referèndum es poden pactar percentatges, del 50%, del 60%? Però a partir d’aquí comptes amb la legitimitat i reconeixement per avançar. Els qui estan en contra han d’acceptar el resultat i el procés que s’obri, les estructures d’estat que es vagin creant, el traspassos de competències a Catalunya que es donessin, etc…

Una DUI aboca a la desobediència. Però la desobediència civil no la fan els partits, el parlament o el govern, l’haurà de fer la ciutadania en el seu dia a dia. O et segueix una enorme majoria, o generes un enfrontament intern. Una DUI pot ser un acte rebel, sí, però estèril i contraproduent.

I tot plegat també té repercussions en termes d’enfortiment i afebliment, d’avenç o retrocés en la capacitat de pressió i avenç de Catalunya. En aquest sentit, una reflexió al voltant de la darrera enquesta: els resultats que apuntava GESOP fa uns dies a El Periódico s’han llegit en termes de vots per la independència. Agafant sempre els resultats més alts de la forquilla, el resultat és de 70 escons (CIU, incloent UDC, que és molt dir…, ERC, CUP), 3 menys que fa 2 anys. Pel dret a decidir de Catalunya, 91 (CIU, ERC, Podem, ICV, CUP), 5 més que fa 2 anys. Per sobre de la majoria necessària per reformar l’EAC i la llei electoral.

A partir d’aquí, el debat es pot centrar més en els models finals de cadascú. La primera distinció citada abans té a veure amb el com fer-ho (decideix Espanya o Catalunya, DUI o referèndum), aquesta segona amb el què (el punt d’arribada).

En aquest sentit, i sigui quin sigui l’escenari preferit, és absolutament inevitable un procés de negociació amb Espanya. Ni que fos per partir peres. El debat no és si negociar o no, perquè no te n’escaparàs. I posats a negociar, perquè no optar per un òptim, tenint en compte que en un trencament dels lligams també tindria riscos per a Catalunya (si no costos evidents) que ningú pot negar (com la integració a la UE). No té sentit ignorar que els nostres vincles socials i econòmics amb Espanya són més estrets que amb qualsevol altre. Ja no parlo dels emocionals i identitaris per molta gent.

Perquè, mirant-ho amb rigor no crec que ningú pogués afirmar que no seria millor per Catalunya espais compartits. Sembla raonable que qüestions com les relacions laborals, la seguretat social i certs aspectes de política econòmica i fiscal convé que siguin regulats en un marc supranacional (aquí Joan Coscubiela ho explica molt bé). Si es vol en la transició cap a una cessió de sobirania cap a una Europa plenament democràtica. Una col·laboració molt en la línia del que cal que sigui Europa.

Autor/Autora

Sergio De Maya

Politòleg, professor associat de la UB. Director de Treball

Articles publicats : 15

Comentaris (2)

  • Pere

    La lectura de l’article em suggereix algunes reflexions:
    1. Si es prefigura que l’estat lliure i sobirà s’ha d’encaixar a Espanya, pròpiament parlant, deixa de ser-ho: es reforma, en tot cas, l’estat espanyol. Primer, se n’hauria de sortir, per després decidir lliurement si s’hi vol tornar a entrar. (La convenció d’ICV va rebutjar el terme “República Catalana com a Estat de lliure associació”).
    2. El poble català pot pronunciar-se lliurement en un referèndum? (La convenció d’ICV va rebutjar una convocatòria unilateral de referèndum).
    3. L’estat espanyol està disposat a negociar res amb Catalunya?
    4. El marc supranacional pot ser l’europeu, com apunta l’article d’Ismael Peña.

    Responder
  • Roman

    Hola Pere,

    Jo vull comentar una de les preguntes que fas, concretament la 3.

    De fet mes que contestar la pregunta en si, voldria que veiessis que sigui quina sigui la resposta, Catalunya mai conseguirà res sense negociar. La unica forma en que no faria falta negociar es si tinguessim una força de facto tal que poguessim imposar el que vulguessim. Aixó clarament no es possible. Inclús soposant un recoltzament actiu a la DUI d’un 60% de la població de Catalunya (actiu vol dir vestir-se groc y acampar a la plaça Catalunya en plan Maidán-Tahrir-Tiananmen), es clar que l¡Estat Espanyol conservaria una hegemonia sobre el terreny i que una hipotetica inferioritat mediatica global el faria -potser- negociar, peró certament no rendir-se i deixar-ho correr.

    Crec que abans de que els debats sobre l’status futur de Catalunya es poguin produir, fa falta que oblidem tots plegats les ensonyacions i mirem la realitat de cara: si no tenim força ni per imposar una financiació justa, como c….. podriem imposar la independencia?

    Es clar que sigui el que sigui el que hagi de passar, no es podrà imposar per la força i haurà de ser negociat. En aquest contexte es en el que s’ha d’avaluar la factibilitat de les diferents possibilitat. No en el entorn delirant i solipsisita del “marxem!”.

    Dos elements: 1)El pais es un bé inmoble i no por marxar. 2) L’Estat Espanyol es un estat i es comportarà com a tal per molt que diguin els Culla y Brus de Sala.

    Negociar es l’alternativa a no fer res, no l’alternativa a la independencia.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top