Els “postpressupostos” de Junqueras Revisat per Revista Treball a . Vivim en temps de “postveritats” i “fets alternatius”. Val a dir, que allò que compta no és la realitat, sinó el relat que se’n fa: el marc mental en què els es Vivim en temps de “postveritats” i “fets alternatius”. Val a dir, que allò que compta no és la realitat, sinó el relat que se’n fa: el marc mental en què els es Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Els “postpressupostos” de Junqueras

Els “postpressupostos” de Junqueras

Els “postpressupostos” de Junqueras

Vivim en temps de “postveritats” i “fets alternatius. Val a dir, que allò que compta no és la realitat, sinó el relat que se’n fa: el marc mental en què els esdeveniments i les dades s’interpreten segons unes pautes de lectura preestablertes. Tot allò que ens envolta –institucions, mitjans de comunicació…– sembla dominat per una frenètica lluita pel relat. La política catalana, sacsejada des de fa uns anys pel “procés”, ofereix un veritable paradigma de configuració d’un marc mental dominant simplificador i polaritzador.

Els pressupostos de la Generalitat per al 2017 –a punt de ser aprovats pel Parlament, si no es produeix un descarrilament a última hora– s’inscriuen plenament en aquesta pugna. Els comptes han estat objecte de moltes anàlisis i controvèrsies. Des de l’oposició d’esquerres al Parlament, hem subratllat a bastament el seu caràcter continuista amb els anteriors pressupostos d’austeritat que han caracteritzat els governs de CiU, tant pel que fa a la política tributària de la Generalitat –els ingressos– com pel que fa a les prioritats de la despesa pública.

Les urgències socials no han estat la prioritat del Govern.

Cal dir, però, que els pressupostos tenen una doble funcionalitat. Formalment, dibuixen l’operativa del Govern. Però, alhora, estableixen les seves relacions amb les diferents classes de la societat i li envien missatges –i aquesta segona vessant s’imposa sobre la primera.

S’equivocaria qui pensés que els pressupostos constitueixen una guia inamovible per a l’acció de l’Executiu. El 2016, en no poder aprovar els pressupostos perquè la CUP hi va votar en contra, el Govern va haver de prorrogar els comptes del 2015. L’execució final d’aquest pressupost s’ha allunyat força, però, del seu disseny inicial, gràcies a unes disponibilitats de recursos superiors a les previstes i a través de múltiples transferències i ampliacions de crèdit –per valor de més de 2.000 milions d’euros–. Dit d’una altra manera: tot i no poder fer noves inversions, els marges de maniobra han estat significatius. Tanmateix, les urgències socials no han estat la prioritat del Govern. Per contra, el caràcter prorrogat dels pressupostos ha servit d’excusa sistemàtica davant les reclamacions de l’oposició en matèria d’atenció sanitària, educativa, de dependència, d’habitatge… Quantes vegades no hem hagut de sentir: “Si ens haguéssiu aprovat els pressupostos…”.

La coartada de tot plegat és la promesa d’un “referèndum per la independència”.

Els pressupostos confegits per Junqueras per al 2017 no representen pas una inflexió. Malgrat la insistència de les esquerres –CSQP, però també PSC i la mateixa CUP–, no hi ha hagut manera de modificar la política fiscal del Govern, ampliant la recaptació tributària de la Generalitat en aquells àmbits en què la Generalitat té marge i competències: impostos sobre patrimoni, donacions i successions, IRPF… Certament, les reformes que proposàvem –i que podrien suposar prop de 800 milions addicionals de recaptació– no resolen els problemes de finançament de Catalunya, que requereixen un nou model. Però serien canvis rellevants i, sobretot, traslladarien a la ciutadania un missatge que el Govern refusa tossudament d’emetre: que els més rics contribueixin en major mesura a l’esforç col·lectiu per atendre les necessitats de les franges més desafavorides i vulnerables de la societat.

Amb el refús d’aquesta orientació redistributiva, el PDCat vol retrobar un cert electorat conservador, tradicionalment convergent. I ERC, tot acceptant-ho, fa com si això fos “perquè l’obliguen els socis de Govern”. No menys clar és el senyal enviat a determinants estaments privilegiats amb el manteniment dels concerts amb escoles religioses que segreguen per sexe. Ara hem sabut que, l’any 2012, el finançament destinat a les escoles bressol va anar a parar a aquests concerts.

I la coartada de tot plegat –que segurament decidirà la postura definitiva de la CUP, malgrat haver votat amb l’oposició un miler d’esmenes parcials– és, naturalment, la promesa d’un “referèndum per la independència”. Un referèndum unilateral que el Govern sap que no podrà fer, ni legalment, ni per correlació de forces, però l’anunci del qual ja forma part dels preparatius d’unes properes eleccions autonòmiques. Joc de miralls i missatges codificats. Postpressupostos.

Autor/Autora

Lluís Rabell

President del Grup Parlamentari de Catalunya Sí Que es Pot

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top