Els noms de la cosa Revisat per Revista Treball a . Previsiblement, el nom del nou subjecte polític de l’esquerra catalana serà un dels principals elements de debat o d’interès mediàtic en les properes setmanes. Previsiblement, el nom del nou subjecte polític de l’esquerra catalana serà un dels principals elements de debat o d’interès mediàtic en les properes setmanes. Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Els noms de la cosa

Els noms de la cosa

Els noms de la cosa

Previsiblement, el nom del nou subjecte polític de l’esquerra catalana serà un dels principals elements de debat o d’interès mediàtic en les properes setmanes. Sembla lògic que així sigui. No obstant això, el fet que el nou espai polític dels comuns neixi ja amb un gentilici assentat i més o menys acceptat, tant pels seus membres com per l’univers comunicatiu, hauria de restar part de novetat o transcendència a la qüestió del nom. Així i tot, en una societat on les marques, les identitats i els relats, singularment en política, ho són gairebé tot, no es pot menystenir la discussió sobre el nom amb el que finalment s’acabin batejant els comuns.

D’entrada, cal descartar la fórmula de Catalunya Sí que es Pot (CSQP), fracassada en part no tan sols perquè a la coalició no hi era Barcelona en Comú, sinó pel seu pobre contingut nominal i pel seu embarbussament i acrònim de sigles impossibles. En el seu moment, la migració de l’històric Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) cap a Iniciativa per Catalunya tampoc no va despertar entusiasmes inicials, per la poca substància d’un nom –inspirat, per cert, en la Convocatoria por Andalucía de Julio Anguita– al qual després se li va afegir una mica més de contingut nominal amb l’afegitó Verds. Més tard, l’escissió anguitista d’ICV va néixer també amb polèmica, per un nom que, finalment, va tractar de reunir en un acrònim desordenat la majoria de vocals de l’abecedari: Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). La coalició d’ambdós subjectes va complicar la cosa: ICV-EUiA. I en les eleccions municipals s’hi va afegir encara un altre apel·latiu de cua, Entesa… que és el mateix que ara acompanya també confluències com la de Barcelona en Comú.

Si del que es tracta és de trobar un nom clar per identificar-se, i malgrat que és una de les opcions possibles per al nou subjecte polític, convindria igualment aparcar la fórmula En Comú Podem. Perquè fa visibles i identifica alguna de les parts de la confluència, però no totes. I perquè, malgrat haver guanyat contra pronòstic aquesta coalició les dues últimes eleccions generals a Catalunya (està per veure què passa en unes eleccions catalanes), les caïnites baralles internes i els bons però insuficients resultats de Podemos arreu d’Espanya han demostrat que es podia, però que així ja no es pot més; que cal alguna cosa més. És evident que cal aprofitar l’empenta de l’activisme tàctic de finestra d’oportunitat que ha permès irrompre en l’escenari polític i mediàtic per fonamentar una estratègia i una cultura polítiques més sòlides i de més llarg recorregut. Cal confluir de veritat i en la pluralitat, per mecanismes radicalment democràtics, de base, fraterns i garants de la sobirania pròpia. I precisament tot això –en definitiva, alguna cosa més– és el que proposa per a Catalunya el procés constituent d’Un País en Comú.

Les ponències zero presentades el 29 de gener en un acte multitudinari a les Cotxeres de Sants presagien un debat prou interessant i ric de cara a l’assemblea constituent del nou subjecte polític, prevista per a l’1 d’abril. Un cop llegits els textos (65 pàgines de lletra petita, organitzades en sis blocs), queda clar que la cosa no va de noms, i menys encara de sigles. Tampoc no va de dogmes ni d’ortodòxies ideològiques. Les ponències zero configuren un document prou enraonat i seriós que –partint de principis i valors però sense aturar-se gaire en etiquetes ni consignes– desenvolupa els elements bàsics del model de país proposat pels comuns i permet que gent molt diversa s’hi pugui reconèixer. Innovador com a document fundacional, les ponències zero d’Un País en Comú no són ni el manifest ideològic habitual ni un clàssic programa de síntesi política, però no els desmereixen en continguts. Si alguna cosa hi falta, potser, és certa perspectiva o anàlisi històrica més enllà del 15M i un major reconeixement i balanç de la cultura i les tradicions polítiques de l’esquerra arreu i del catalanisme al nostre país.

En qualsevol cas, en les ponències zero hi ha idees o conceptes que, bé perquè hi surten esmentades o bé justament perquè no hi apareixen, conviden a fer algunes reflexions nominals. Així, i malgrat que es tracta d’un document laic (que no vol dir agnòstic ni ateu) que pretén depassar els diferents dogmes clàssics de l’esquerra, no deixa de sorprendre que no hi hagi cap referència al socialisme, al comunisme o a l’anarquisme. Ni una. I no és perquè s’evitin els ismes, malgrat que no se n’abusa: es parla sense complexes del capitalisme i el neoliberalisme i, alhora, es reivindica per al nou subjecte polític el catalanisme popular, l’internacionalisme i el feminisme. Per això, tot i que la socialdemocràcia sí apareix citada algun cop, costa d’entendre que en les ponències zero d’una força d’esquerres s’ometi deliberadament la denominació de “socialisme”, concepte d’ampli espectre, amb moltes accepcions i de llarga història que, independentment de que s’hi combregui o no i per què, encara és útil com a referència en debats polítics. Ni que sigui de forma conceptual i per pura economia de paraules.

De fet, i sense entrar en el debat sistèmic de si avui existeix alguna ideologia ben definida que pugui plantar cara al capitalisme com ara fa cent anys va fer el socialisme amb una revolució digna d’aquest nom (una altra cosa és com va anar i com va acabar), es troben a faltar en les ponències zero termes entenedors o de síntesi que posin nom al que es defineix com a “una nova manera de fer política, la política del comú”. I encara més quan s’anuncia l’objectiu de fer una “revolució democràtica i feminista”. És cert que els conceptes de bé comú i democràcia plena són idees força que impregnen tot el document i que cal donar l’oportunitat que tothom se’ls faci seus, els doti de contingut o els ressignifiqui. No obstant això, pels mateixos motius no s’entén que al “nou model econòmic i ecològic basat en el bé comú” i a “la idea de justícia social” o al “nou model de benestar per una societat justa i igualitària”, tots ells ben defensats als documents d’Un País en Comú, se li escamotegi el mot ecosocialisme. És justament aquest isme el que està àmpliament descrit i exposat en els dos primers blocs de les ponències zero. Ja que l’ecosocialisme no és patrimoni de ningú, sinó un ideari amb història, recorregut i comú a moltes forces d’Europa i el món, estaria bé entendre’ns amb el seu nom propi i sense eufemismes.

Per contra –i també va de noms–, l’ús confús dels termes gent (comuna), persones i treballadors posa de manifest un buit o un debat molt mal abordat en les ponències zero: les classes socials. Afortunadament, no se substitueix per ciutadanisme, però és més que evident que no hi ha cap anàlisi sobre el paper de les classes en la societat actual. Se sigui marxista o no, aquest dèficit es nota i despista. Es podrà discutir com ha evolucionat la seva (des)composició i quin nivell de consciència social, d’identificació col·lectiva o de potencial com a agents de canvi històric tenen, però és inapel·lable que les classes socials existeixen. Per això sobta que en els documents s’utilitzin els termes gent o persones –i s’adjectivin, segons convingui, de comunes, aturades, treballadores, directives o autònomes– i que només en l’apartat sobre l’accés a la universitat aparegui, explícitament i de forma aïllada, el concepte de classe treballadora. Excepte una frase que reconeix que “la democràcia política que avui coneixem no ha estat una conquesta burgesa, sinó obrera i popular”, no hi ha cap referència a la classe obrera. Sí es fa servir ocasionalment el terme de “classes populars”, sobretot per marcar perfil en abordar la qüestió nacional catalana. Però la desorientació de criteri sobre l’ús del concepte de “classe” porta fins i tot a l’exotisme de combinar una referència al fet que “hi ha catalans de primera i de segona” amb una altra sobre les “classes populars pirinenques”.

Ho ha assenyalat Albert Recio a Mientras tanto: “Grinyola en el programa l’absència de referències a la classe obrera o al socialisme. Però també és cert que la majoria de propostes recullen idees (o les reformulen) que han format part d’aquesta tradició”. Se sigui més o menys indulgent o inconformista al respecte, és evident que el nom no fa la cosa. Però les coses cal dir-les pel seu nom. N’hi ha d’altres, de coses a dir, sobre el nou subjecte polític i els seus documents fundacionals. Ara bé, com que aquí hem volgut tractar només dels noms de la cosa, acabo fent notar que en 65 pàgines de ponències només apareix un nom propi, no sé si com a referència o simple curiositat. Aquest nom és Josep Anselm Clavé, i se li recull aquesta cita: “Instruïu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços”.

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador

Articles publicats : 3

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top