Els mitjans de producció de la política i els moviments socials Revisat per Revista Treball a . Una de les aportacions de Karl Marx que més debat ha generat ha estat la seva conceptualització dels mitjans de producció. Els defineix com allò que fa de mitja Una de les aportacions de Karl Marx que més debat ha generat ha estat la seva conceptualització dels mitjans de producció. Els defineix com allò que fa de mitja Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Els mitjans de producció de la política i els moviments socials

Els mitjans de producció de la política i els moviments socials

Els mitjans de producció de la política i els moviments socials

Una de les aportacions de Karl Marx que més debat ha generat ha estat la seva conceptualització dels mitjans de producció. Els defineix com allò que fa de mitjancer entre el l’obrer i el fruit del seu treball. La reflexió de Marx és cabdal perquè és a partir de la revolució industrial que aquests mitjans de producció passen de ser només la terra i un limitat i sovint senzill utillatge a ser els protagonistes de l’economia: és gràcies a la transformació dels mitjans de producció que el treball multiplica la seva efectivitat i que la productivitat augmenta; i és també per culpa de la transformació dels mitjans de producció que canvien les relacions de poder (a tots nivells), que la plusvàlua comença a ser significativa, que es lluita per apropiar-se d’aquesta plusvàlua i que, en definitiva, la propietat dels mitjans de producció passa al primer pla de l’esfera econòmica per acabar reconfigurant, ja al segle XX, tot el món.

Tot i que no pretenc ser original aquí, sovint ens n’oblidem que fer política pot aproximar-se, també, com una producció, com una indústria: amb les seves fàbriques (parlaments, partits, sindicats, oenagés), els seus obrers (diputats, polítics, sindicalistes, cooperants) i els seus productes (lleis, convenis, vagues, campanyes, etc.).

Com passa a l’època industrial que descriu Marx, els mitjans de producció de la política, el capital de la política, és escàs, (en conseqüència) car i defineix perfectament les relacions de poder: qui pot fer política i qui no, qui pot liderar una producció política i qui n’és un mer operari. Quins són aquests mitjans de producció de la política? Bàsicament aquells que ens permeten informar-nos, deliberar, negociar, votar o avaluar l’acció col·lectiva. És a dir, accés a emissores i premses, paper i accés a grans espais de reunió, locals de treball, capacitat de processar i crear informació, telèfons i correus i telegrames i faxos i agendes per saber amb qui parlar. En resum, organitzacions: parlaments, partits, sindicats i oenagés. Les fàbriques de la democràcia.

Encara avui, força anys entrada la revolució digital, molts “alts directius” de les fàbriques de la democràcia se sorprenen i s’esglaien davant de fenòmens com els moviments socials (15M, la PAH, la Primavera Àrab, YoSoy132, Occupy Wall Street o Occupy Central) o els nous partits polítics fortament arrelats a la xarxa (Partido X, Podem, Guanyem). Més enllà dels que s’hi oposen – i per motius diferents – la consternació és encara força generalitzada: com ha pogut ser?

Hi ha un motiu cabdal que és l’educació: en relativament poques dècades, tant a Espanya com als països més industrialitzats, l’accés a una educació de qualitat s’ha fet pràcticament universal o, com a mínim, s’ha ampliat dràsticament.

Però a més de tenir uns “obrers de la democràcia” altament qualificats, el canvi radical ha estat en el fàcil (possible, ubic, barat, operable) accés als mitjans de producció de la política. Una televisió? El mòbil compartint vídeo per streaming. Un local de reunió? Les xarxes socials. Accés i gestió de la informació? Un disc dur virtual al núvol. Un telèfon? Infinits telèfons a les eines de videoconferència. Etc.

Ens hem acostumat a què en una economia de mercat hi convisquin empreses tradicionals amb empreses socials o cooperatives, per esmentar només dos models “alternatius” on els treballadors han aconseguit apropiar-se de o conservar els mitjans de producció. Ens haurem d’acostumar, en conseqüència, que les velles institucions polítiques industrials convisquin amb les noves institucions de la Societat de la Informació.

Amb, potser, una diferència.

A l’economia, hi ha una qüestió que és determinant i que marca de forma gairebé estructural les relacions de poder: les matèries primeres són finites. Per tant, tot i que puguin existir models diferents de propietat dels mitjans de producció, al final les normes del joc són les mateixes i vénen determinades per la competència per l’accés  als mitjans de producció o bé allò que els pot comprar, els diners – sempre que no hi hagi, està clar, un canvi radical que, ara per ara, no sembla que hagi de succeir a curt termini.

A la política, però, les matèries primeres són, sobretot, la informació. I la informació, un cop hem aconseguit digitalitzar-la i, en conseqüència, desmaterialitzar-la, ha deixat de ser finita, al menys en termes pràctics. La informació, a diferència d’altres matèries primeres, és ubiqua, barata, fàcil de manipular i transferir.

A diferència de les cooperatives, que malden per no ser una anècdota marginal en un oceà d’empreses de tradició capitalista, les institucions de la democràcia industrial hauran no d’acostumar-se que la competència de les noves institucions serà ferotge. Perquè juguen amb les mateixes regles i amb les mateixes eines. I, a més, han aconseguit capgirar el factor fonamental: hi ha més obrers a la ciutadania que dins les fàbriques de la democràcia. Els nous equilibris democràtics vindran determinats per una mera qüestió de superioritat numèrica a una banda de l’equació: la societat civil.

Autor/Autora

Ismael Peña

Professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC – @ictlogist – http://ictlogy.net

Articles publicats : 7

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top