Els embolcalls de la nova política Revisat per Revista Treball a . Comença a ser freqüent que se m’acosti algun conegut, coneixedor de la meva condició de professor de ciència política, i, amb un somriure d’orella a orella, em Comença a ser freqüent que se m’acosti algun conegut, coneixedor de la meva condició de professor de ciència política, i, amb un somriure d’orella a orella, em Rating: 0
Esteu aquí: Home » 2016 » Els embolcalls de la nova política

Els embolcalls de la nova política

Els embolcalls de la nova política

Comença a ser freqüent que se m’acosti algun conegut, coneixedor de la meva condició de professor de ciència política, i, amb un somriure d’orella a orella, em digui: “apa nano, com estem gaudint, no? Sembleu nens amb sabates noves”. M’adrecen aquestes paraules sornegueres perquè els politòlegs hem adquirit darrerament un protagonisme que ningú podia preveure, perquè la nostra temàtica nodreix els guions de les sèries més populars, perquè la política sembla impregnar les piulades de les xarxes socials, i perquè la confrontació política sembla ser motiu de debat encès en les tertúlies que s’emeten en les franges de màxima audiència. I tot plegat amb la il·lusió d’un regal tot just acabat de desembolicar: la nova política.

Doncs que voleu que us digui, he de reconèixer que no estic segur de si aquest nou escenari m’entusiasma o em deprimeix. D’una banda, és cert que la intensificació del debat polític pot tant millorar la qualitat dels nostres governs democràtics –més conscients d’estar escrutats per una població vigilant i compromesa- com enfortir la condició de ciutadania del propis governants –més predisposats a superar les fins ara dominants lògiques individualistes. També cal reconèixer que, després de lustres d’una política dominada per la passivitat ciutadana i la professionalització administrativa, aquesta estrenada politització s’expressa a través de projectes col·lectius il·lusionants. Tant el moviment independentista com les forces polítiques hereves del 15M expressen propostes de transformació social que ja no es conformen en la gestió del present sinó que pretenen construir nous escenaris de futur. Posicions arriscades i discutibles, segur; però apassionants des de la perspectiva de la ciència política.

D’altra banda, però, en aquesta efervescència de la nova política també hi detectem motius de preocupació. Una preocupació que, en el meu cas, es relaciona amb una mirada escèptica davant l’abús d’expressions èpiques; d’una politització que té molt de focs d’artificis. La sensació, agredolça, de poder obrir un regal enorme i molt ben embolicat i descobrir que, finalment, després d’un simpàtic joc de caixes i caixetes, no era més que la clàssica targeta de felicitacions, amb les fotos de gatets i les frases llefiscoses de sempre. Una preocupació que es concreta en tres tendències de la política actual: el sensacionalisme, els simulacres i la impotència mal dissimulada.

En primer lloc, caldria que ens preguntéssim si la moda de la nova política s’explica per l’interès que desperten el seus renovats continguts o si, al contrari, té més a veure amb com s’han actualitzat els formats de la seva presentació en públic. Al meu entendre, la nova política és especialment nova en les seves formes i, sobretot, en l’ús dels mitjans de comunicació. Aquests mitjans, i els periodistes que s’hi mouen, sí que són els nous protagonistes d’una política que, com a principal novetat, hauria sabut adaptar-se al format dominant tant en el periodisme del cor com en el periodisme esportiu. La capacitat de la premsa rosa per generar drames personals i apassionades reconciliacions en directe, ha estat traslladada a uns serials polítics que concentren l’atenció en les mirades entre uns i altres, en piulades que insinuen, en trobades clandestines, en converses a cau d’orella. Sovint no sabem què es diuen, però ens fascinen els seus moviments, les estratègies d’apropament, aquelles caigudes d’ulls o aquelles sortides desairades.

També, imitant la lògica esportiva, els debats polítics es converteixen en debats impossibles entre hooligans. Tots coneixem els colors d’un exercit de tertulians que poden passar hores i hores discutint -en un estat d’histèria molt bo per l’audiència- sobre si aquella falta era fora o dins l’àrea. No importa el conjunt del partit ni com juga un o altre equip, només aquell motiu de disputa on fer onejar els meus colors i, sobretot, embrutir el dels altres. Si encens la televisió una mica distret, pots confondre perfectament una tertúlia esportiva amb un debat polític. Tots van embolicats en banderes, tan se val allò que diuen. Uns són analistes esportius, els altres es presenten com analistes polítics.

Una segona preocupació té a veure amb la frivolització del llenguatge polític. La nova política es caracteritza per pronunciar de manera solemne paraules sagrades: participació, transparència, governança democràtica, ètica pública, bon govern. Paraules que són cortines que anuncien que comença el teatre. Paraules que omplen boques, però que solen estar buides de contingut. Paraules que són simulacres, exercicis imaginats que mai es converteixen en realitat. Atorguem premis de bon govern que acaben amb intervencions judicials per presumpta corrupció, bolquem dades en portals que ningú consulta, invoquem l’aprofundiment democràtic per després limitar-nos a gestionar un compte de twitter, despleguem llargs processos de participació per elaborar un reglament de participació que després no utilitzem, i fem lleis de transparència que són pura literatura. Realisme màgic, en diuen. Reguitzell de paraules mítiques que ningú defineix i encara menys sap com traslladar a la pràctica. I no estic essent especialment dur. Tots ho sabem, i seguim parlant i parlant; deu ser els signes dels temps, la naturalesa teatral de la nova política.

Però les preocupacions per la sensacionalització i la teatralització de la política podrien ser simples indicadors dels actuals moments d’incertesa. El problema de fons arriba quan introduïm una tercera preocupació i ens preguntem si aquesta situació s’explica, com apuntava ara mateix, per un desconcert que anirem superant amb el temps o si, en canvi, expressa una característica constitutiva de la nova política. És a dir, anirem dotant de contingut al embolcall de la nova política o potser és que la nova política és precisament això, un embolcall?

La segona opció és sinistra, però reflecteix prou bé la principal de les meves preocupacions: la irrellevància de la política en un món global dominat per lògiques econòmiques i financeres que ni tan sols saben de què parlen els polítics. La política no estaria imitant a la premsa del cor o als debats esportius sinó que s’hauria convertit en un d’ells; un espectacle més, una activitat que ens distreu però que és irrellevant. Podem estar hores i hores discutint que si el Barça o que si el Madrid, que si aquells són una bona o una mala parella; però tots sabem de la irrellevància d’una discussió sense cap impacte sobre el nostre present i el nostre futur. ¿Podria estar passant el mateix amb la política? ¿La seva teatralització és una mostra de la seva impotència? ¿Podria ser que darrera de tants papers setinats i tantes caixes el regal fos poc més que una broma de mal gust? Espero que el futur respongui negativament a aquest interrogants o, d’altra forma, trista explicació al nou protagonisme d’aquesta feina meva, ara de moda: la ciència política.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 19

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top