Els Comuns són uns traïdors o tenien raó? Revisat per Revista Treball a . Diuen que el 27 d’octubre el Parlament de Catalunya va aprovar una Declaració de independència, però "cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ Diuen que el 27 d’octubre el Parlament de Catalunya va aprovar una Declaració de independència, però "cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Els Comuns són uns traïdors o tenien raó?

Els Comuns són uns traïdors o tenien raó?

Els Comuns són uns traïdors o tenien raó?

Diuen que el 27 d’octubre el Parlament de Catalunya va aprovar una Declaració de independència, però “cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert”. Alhora, el Govern del PP, amb el suport de PSOE i Ciutadans, aplicava una interpretació de l’article 155 de la Constitució que ha suposat la intervenció de l’autogovern de Catalunya, acompanyada de l’empresonament d’activistes socials i membres del Govern de la Generalitat.

1. El 155 de la venjança

Hi ha un corrent d’opinió en ambients espanyolistes, fins i tots en alguns vinculats a una certa esquerra, que considera que el desafiament del Parlament de Catalunya obligava el Govern de l’Estat i les forces que li donen suport a anul·lar l’autonomia de Catalunya i impulsar mesures penals contra els organitzadors d’aquest desafiament. No és cert: el Tribunal Constitucional podia suspendre, com ja ha fet, la declaració d’independència, i el conflicte es podia haver intentat resoldre per vies no repressives. Si el govern de l’Estat sabia que la declaració seria impossible d’implementar, tal com han repetit dirigents del PP, per què calia actuar amb la contundència que s’ha aplicat? La resposta és ben clara: desig de venjança.

L’activació de l’article 155 suposa el reconeixement d’un immens fracàs del PP i del PSOE. És més discutible que ho puguem considerar un fracàs de Ciudadanos: ells van néixer per arribar fins aquí, a l’anul·lació de l’autogovern de Catalunya, i de moment de forma efímera i temporal ho han aconseguit; el seu segon objectiu, provocar una ruptura de la cohesió del país, expressada singularment en l’educació i el sistema d’immersió lingüística, ha topat amb la resistència d’una societat madura i plural que no permetrà que ningú posi en perill les fites assolides.

Però per al PP i el PSOE, com a grans partits que diuen defensar la Constitució, el punt al que han arribat és la demostració fefaent dels errors comesos durant els darrers deu anys. La sentència del Tribunal Constitucional l’any 2010 desactivant l’Estatut de 2006 va provocar l’alegria irresponsable del PP i la passivitat igualment irresponsable del PSOE. Els que ara tornen a argumentar que els articles anul·lats eren tan sols una petita part del text legal amaguen que la sentència va construir una interpretació de l’autogovern tan limitada que trencava el pacte constitucional del 78. Des de llavors, PP i PSOE han estat incapaços d’oferir cap solució a Catalunya. I han obviat fins i tot les propostes de destacats experts en Dret Constitucional, com Rubio Llorente, que defensaven la possibilitat de celebrar des de la legalitat un referèndum consultiu a Catalunya.

Però aquestes responsabilitats s’accentuen si analitzem el que ha passat els darrers mesos. Existeix una efectiva separació de poders a l’Estat espanyol? Si més no, sembla que ens trobem davant una coincidència ideològica prou evident sobre la forma d’encarar el “problema català” compartida pel Govern del PP i els aparells de l’Estat, començant per un sector del poder judicial. No cal que el Govern truqui a determinats jutges; ha aparegut un principi, un valor, que està per damunt de la mateixa Constitució: la unitat d’Espanya. Aquesta idea ho justifica tot, fins i tot una forma d’aplicar l’article 155 contrària a la que van elaborar les Corts constituents. La interpretació de la Constitució és més semblant avui, en tots els camps, a les esmenes que va presentar l’Alianza Popular de Manuel Fraga en la seva tramitació parlamentària l’any 1978 que al text finalment aprovat. I ara hem vist com aquests sectors han fet seu el “A por ellos”, transformat en la querella del Fiscal general en un “Más dura será la caída”. I el fil conductor de les actuacions d’uns i altres sembla que hagi estat la venjança per les humiliacions que consideren que s’han infringit a l’Estat: la gent votant el 9N de 2014 deixant en ridícul el Govern espanyol, els Mossos d’Esquadra apareixent als mitjans de comunicació de tot el món com l’autèntica policia de Catalunya davant els atemptats terroristes del 17 d’agost de 2017, la ciutadania mobilitzada contra els escorcolls i detencions del 20 de setembre, el nou ridícul del Govern i els Serveis d’Intel·ligència de l’Estat, incapaços ni tan sols de detectar una sola urna abans del primer d’octubre, i la imatge, condemnada per tot el món, de la policia de l’Estat intervenint de forma desproporcionada aquell dia. Fins i tot sembla que el fet que l’himne d’Espanya no tingui lletra i el de Catalunya sí sigui culpa dels sobiranistes catalans: deu ser per això que els anomenats “constitucionalistes” es neguen a acceptar que l’himne de Catalunya és Els segadors, tal com estableix l’article 8 de l’Estatut que ara diuen defensar. Els desitjos de venjança semblen evidents: persecució judicial i econòmica contra el president Mas i la resta de consellers del 9N, detencions de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, querelles contra el Govern de la Generalitat i la Mesa del Parlament, mesures de presó contra membres del Govern.

I davant d’aquest panorama, el PSC ha decidit ocupar l’espai electoral de Ciutadans i el PP. Que l’alcalde socialista de Gimenells hagi passat en vint-i-quatre hores dels socialistes a candidat del PP sense deixar l’alcaldia, a més d’un cas flagrant de transfuguisme, és una mostra d’uns vasos comunicants que fins fa poc semblaven inversemblants. I en sentit contrari cal ressaltar la dignitat d’alcaldes com els de Terrassa, Blanes o Castellar del Vallès, incapaços d’admetre el suport del PSC al 155 i als empresonaments de membres del Govern de Catalunya. La fotografia de Miquel Iceta, que fa tan sols uns mesos havia promès que els vots al PSOE servirien per lliurar-nos del PP, envoltat de dirigents populars, passarà a la petita història de les misèries de la política. S’ha criticat molt l’acord del PSC amb l’antiga Unió de Duran i Lleida: des d’una perspectiva d’esquerres és difícil d’explicar, sobretot per als que encara recordem el paper dels demòcrata cristians contra el títol de Drets i Deures de l’Estatut del 2006; però encara és més difícil d’explicar des d’una visió catalanista i democràtica la incorporació a la candidatura del PSC de dirigents de Societat Civil Catalana, un grup que el Parlament de Catalunya va considerar el 2015 que tenia connexions demostrades amb l’extrema dreta i que és un adversari ferotge de la immersió lingüística. Si la Marta Mata o la Maria Aurèlia Capmany ho poguessin veure… En aquest context, la ruptura del pacte de Barcelona en Comú amb el PSC no és una bona notícia. Caldrà refer els ponts de diàleg. Però seria massa fàcil donar la culpa als membres de Barcelona en Comú que han opinat que calia trencar el pacte. Ningú ha preguntat als militants del PSC si compartien l’aplicació de l’article 155, tal com va demanar el dirigent socialista de Tarragona, Xavier Sabaté. En tot cas, l’allunyament entre les dues forces no és un bon símptoma: però potser la responsabilitat és més dels que han enterrat el PSC des Joan Raventós i Pasqual Maragall que no pas dels que han reaccionat, potser només des dels sentiments, davant l’actuació d’un partit que ha adoptat la decisió més important de la seva història, el suport a la supressió de l’autogovern de Catalunya, sense dignar-se a saber què en pensaven les seves bases.

2. Quan es demostra que la independència unilateral no era possible

L’aprovació de la suposada Declaració d’independència el dia 27 d’octubre es va fer en forma de Resolució, una modalitat d’acord que segons el Reglament del Parlament serveix per a impulsar l’acció política i de govern; efectivament, la Resolució adoptada instava el Govern a aprovar els decrets que haurien de donar forma a la República. Però ni la Resolució es va publicar ni els decrets es varen aprovar. Ara hem sabut que es va fer constar en l’acta de la Mesa que l’Exposició de motius de la Resolució no es posava a votació (com passa en totes les Propostes de Resolució) i que la part dispositiva no tenia efectes jurídics. Junts pel Sí i la CUP varen demanar votar de forma secreta per eludir la repressió de l’Estat espanyol, donant per fet que la declaració quedaria en no res. En lloc d’esdevenir un acte solemne, la votació va acabar amb unes expressions dels membres del Govern que reflectien qualsevol sentiment excepte alegria. El president de la Generalitat no va intervenir en cap moment en la sessió. La bandera espanyola no va ser apartada, com corresponia a la nova situació. Al vespre, la Festa per la República va acabar sense que el president sortís al balcó del Palau de la Generalitat i sense que es retirés la bandera espanyola, tal com desitjaven les persones congregades a la Plaça de Sant Jaume i esperava captar TV3, que enfocava constantment les banderes. L’endemà, dissabte, el Govern no es va reunir per aprovar els decrets que el Parlament li havia instat a desplegar, ni per intentar assegurar el control efectiu del territori i el reconeixement internacional, els dos fets essencials per a què un Estat sigui considerat independent. Ans al contrari, mentre el Govern del PP prenia el control de l’administració de la Generalitat començant pel Cos dels Mossos d’Esquadra, el Govern desapareixia de l’escena. El president, en uns moments crucials, en lloc de dirigir-se a la ciutadania des del Palau de la Generalitat, ho feia des de l’entrada de la Delegació del Govern a Girona, i només realitzava una positiva crida a l’actuació pacífica. Els membres de la CUP, que havien estat els únics realment contents el divendres al Parlament, reconeixien que la situació no estava madura per a fer efectiva la independència perquè faltaven molts aspectes propis d’un Estat (control de fronteres, una banca pròpia…). Algú es va preguntar si això no ho sabien quan van pressionar el president Puigdemont perquè renunciés a convocar eleccions i tirés endavant la Declaració. I dilluns, en lloc de la resistència anunciada, ens trobem els consellers assumint el seu cessament, la presidenta del Parlament acatant la dissolució de la Cambra i la sorpresa final del president de la Generalitat i mig Govern a Brussel·les. I després, l’injust empresonament dels membres del Govern que havien acudit a declarar a l’Audiència. I al cap de poques hores, els mateixos que havien proclamat la República catalana anuncien que es presentaran a les eleccions del 21 de desembre convocades pel president Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució.

3. Traïdors?

En l’acte del final de campanya pel sí al referèndum del primer d’octubre, una diputada de la CUP va titllar de traïdors els comuns. Li era igual que al costat, participant al mateix acte, tingués alguns dirigents d’aquesta organització política; i li era igual que al cap d’unes hores milers de persones d’aquest espai polític defensessin, encapçalats per l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, els col·legis electorals. La sentència està dictada des de fa anys: el PSUC, ICV, Comuns, tots uns traïdors.

Però no havia passat ni un mes i el gall va cantar tres vegades: el dia 26 d’octubre, la CUP titllava de traïdor el mateix president Puigdemont. I va penjar la seva imatge cap per avall tal com el Museu de l’Almodí de Xàtiva té merescudament ubicat al rei Felip V per haver cremat la població. És la característica pròpia del sectarisme: al final tothom és traïdor excepte els que emeten la sentència. Val a dir que els varen acompanyar altres piuladors: el diputat al Congrés que va citar les 155 monedes equiparant el president Puigdemont amb Judes continua avui de diputat al Congrés d’Espanya com si res no hagués passat. I la diputada de la CUP que no volia que Roma pagui als traïdors, després d’anunciar que el 21 de desembre organitzaria una paella massiva com a forma de boicot a les eleccions ha acabat acceptant que el seu partit participi (perdó, es “confronti”) a les eleccions autonòmiques convocades per Rajoy que no varen deixar convocar al president de la Generalitat.

Tot el respecte i la solidaritat cap a les persones que quan escric aquest article es troben a la presó o a Brussel·les, però davant d’una convocatòria electoral és inevitable analitzar què s’ha fet de les propostes dels que ens deien que la independència només depenia de nosaltres, que Europa ens estava esperant i que ja hi havia un llistat d’Estats disposats a reconèixer la nova República, que l’Estat espanyol no podria fer res contra la voluntat de la ciutadania, que les empreses i els bancs no marxarien del país, que era ara o mai. Quantes esperances frustrades. I quantes llàgrimes més o menys dissimulades. I ara ens diuen membres del Govern i dels partits que li han donat suport que a Catalunya i al Govern no hi havia res preparat per fer efectiva la independència. I que no s’esperaven la reacció violenta de l’Estat: i la CUP, que fa bandera de la seva lluita contra els aparells repressius de l’Estat. diu que tampoc s’ho esperava. Que no sabien quina és la força d’un Estat i quina visió autoritària defensa el PP? I apareixen converses gravades que semblen demostrar que alguns sí que ho sabien. I la pregunta és: calia insultar al president i organitzar la pressió del migdia del dia 26 a la Plaça de Sant Jaume i a les xarxes per impedir que convoqués eleccions? Ben segur que hi ha detalls que no sabrem fins passat un temps, però s’ha publicat prou informació com per afirmar que aquella decisió final del president, forçada per la pressió d’alguns, inclosos alguns alcaldes del seu mateix partit que no volien afrontar haver d’explicar-ho als seus veïns, va ser un error. Només cal repassar quanta gent independentista coneixem que, al costat de la que estava indignada, expressava l’alleujament perquè semblava que es trobava una sortida no traumàtica al conflicte.

Doncs ara és quan convé dir les coses pel seu nom: els comuns tenien raó. No volien ni l’aplicació de l’article 155 ni la Declaració Unilateral d’Independència. I és evident que, a diferència del que ha fet l’Estat, la DUI no comportava posar ningú a la presó; no es tracta d’equiparar, es tracta d’acceptar que totes dues decisions han estat dos greus errors que no serveixen per resoldre el conflicte. Els comuns no han compartit l’aplicació del 155 com ha fet el PSC (amb un expresident de la Generalitat que no es va atrevir a votar-hi en contra al Senat). Al contrari, els comuns i Unidos Podemos, al costat de Compromís, MES i altres forces polítiques, han fet tot el possible per oposar-s’hi més enllà fins i tot d’eventuals conseqüències electorals negatives en algunes zones d’Espanya. Però els comuns també s’han oposat al full de ruta de Junts pel Sí i la CUP: van denunciar que no havien sabut llegir els resultats de les eleccions del 27 de setembre de 2015 (aquelles que eren “les de la nostra vida” perquè ens havien de portar a la independència en divuit mesos), varen mantenir la bandera del referèndum acordat guanyant dues vegades les eleccions generals a casa nostra i, quan el Govern va rectificar i es va crear el Pacte Nacional pel Referèndum, hi van participar com els que més. Fa basarda pensar que fa tan sols uns mesos tots defensàvem la proposta d’un referèndum acordat. I quan Junts pel Sí i la CUP varen decidir congelar el Pacte, els comuns, al costat dels sindicats i moltes altres entitats, varen advertir que era una equivocació. I en Joan Coscubiela, entre desqualificacions i menyspreus, va denunciar al Parlament, el 6 i 7 de setembre, que no es podia avançar vulnerant la legislació catalana: ara, fins i tot membres del Govern reconeixen que tenia raó. I més endavant, els comuns varen afirmar que va ser una nova equivocació la lectura del primer d’octubre: el referèndum, ara ja està clar, va ser una gran mobilització, tal com el definien els comuns malgrat els insults, en defensa de la democràcia i la dignitat d’una ciutadania capaç de resistir les càrregues policials per protegir les urnes; però no va aconseguir ni la majoria ni les garanties per a ser reconegut per la comunitat internacional com a vinculant, tal com varen reconèixer els mateixos observadors convidats pel Govern.

Alguns independentistes que militem a Catalunya en Comú hem advertit des de fa anys que dins de la Unió Europea del segle XXI, i en el marc de l’Estat espanyol (que, agradi o no, és reconegut internacionalment com un Estat democràtic) no es podia arribar a la independència de forma unilateral; que Catalunya no és Montenegro, Kosovo o les Repúbliques Bàltiques. I que Espanya no és un Estat en descomposició, com ho eren la Unió Soviètica o Iugoslàvia. Una declaració unilateral d’independència exigeix, per a què triomfi, el control real del territori i el reconeixement efectiu per part d’altres Estats. Cap de les dues condicions estava preparada ni era possible. S’ha de tenir la valentia de dir a la ciutadania que si es vol que Catalunya arribi a la independència caldrà fer-ho mitjançant un referèndum legal i acordat amb l’Estat que demostri que una majoria clara de la població vol aquesta sortida: la via escocesa és l’únic camí possible. Un camí molt menys èpic i atractiu que el de la declaració unilateral. Se’ns deia que la via escocesa és impossible a Espanya (i és cert que és dificilíssim arribar-hi), i que la independència unilateral en canvi estava a tocar: ja sabem que no. Ara cal reflexionar, reconèixer errors i buscar nous camins. Perquè tornar a proposar repetir el full de ruta que ens ha portat on som no té massa credibilitat, tot i que molta gent hi pugui continuar apostant per raons sentimentals. Cal refer la majoria del Pacte Nacional pel Referèndum i demostrar el 21 de desembre que una majoria clara de la ciutadania exigeix un Referèndum que permeti que el poble de Catalunya decideixi el seu futur. És cert que el procés ha situat Catalunya, amb un preu molt elevat, a l’agenda internacional; ara caldria aprofitar aquest fet per col·locar la Unió Europea davant la seva responsabilitat: ha negat a Catalunya la possibilitat d’esdevenir independent de forma unilateral; no li pot negar el dret a celebrar un referèndum com han ja fet uns altres ciutadans europeus, els escocesos. I nosaltres haurem de reconèixer que la solució passa ara, primer, per fer fora democràticament al PP del Govern de Catalunya, i després per fer-lo fora del Govern de l’Estat. I probablement acceptar discutir allò que ara el president Puigdemont acaba de reconèixer: que potser hi ha altres formes de relació amb Espanya que no siguin ni la subordinació actual ni la independència.

No podem oblidar on som ni quina sortida necessitem. Per això és important la Crida als partits i formacions polítiques de Catalunya de cara al 21-D signada per persones que van des de l’independentisme al federalisme, per tal que incloguin en els seus programes tres compromisos compartits: derogació del Reial Decret que aplica el 155, retirada de les accions penals i promoure un referèndum acordat. Aquí ens podem trobar la majoria. M’atreveixo a suggerir al PSC que consulti a les seves bases si volen o no volen incorporar en el seu programa electoral aquests tres punts, defensats per figures reconegudes del socialisme català. Com més àmplia sigui la coincidència en el camp nacional, més podrem començar a parlar de les mesures que cada partit proposa per fer front a les conseqüències de les retallades de l’Estat de benestar impulsades pels governs de l’Estat i de la Generalitat, de les propostes per combatre la pobresa o el canvi climàtic, de l’ampliació dels drets civils i de com lluitar de forma decidida contra la corrupció o la violència masclista. I defensar la idea fonamental que som un sol poble i oblidar-nos per sempre més de qualificar com a traïdor qui no pensa com nosaltres.

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 20

Comentaris (7)

  • Joan

    Un article impecable, amb unes propostes que, desde l’independentisme, son eines que poden permetre la reconstrucció de la unitat nacional.

    Responder
  • Roman

    Un article en què l’autor busca desmarcar-se de les posicions que ha defensat durant molts anys i que són les que ens han portat fins aquí. De tota manera, és de justícia dir que l’autor ha mantingut sempre una cordura i un realisme que no tots els processistes han mantingut i això és quelcom que l’honora com a polític i com a persona.

    Respecte al manifest, és clar que queda coix i que és més important el que no diu que el que diu (bàsicament el que diu són evidencies, obvietats i trivialitats que no justifiquen el nombre i prestigi de les firmes que ha convocat).

    Responder
  • Josep Ramon Aragó Gassiot

    Em sembla molt correcta l’explicació, però la trobo excessivament centrada en les anècdotes parlamentàries i poc en el carrer. Em satisfà especialment el fet que, amb totes les mogudes que s’estan fent, milers de persones joves s’han incorporat de nou a la política, vivint les primeres experiències (o cometent els primers errors), en una quantitat molt més gran que els processos en què vam participar els anys 60 i 70 els que ara tenim una certa edat. Per mí, la democràcia és participació, i la joventut és la més interessada en un futur millor.

    Responder
  • Jordi

    Em sembla d’un cinisme polític i no polític defensar que mentre Turquiespaña no accepti un referèndum de comú acord, els catalans hem de seguir tragant amb tot, infrafinançament, atacs a la llengua, a la escola i el nostre sistema educatiu, insults, manca d’inversions, etc, etc….Si els comuns volen resoldre la situació, que fixin un termini, es a dir si en “x” anys, 5? 10? Turquiespaña no ha acceptat el referèndum, ells donaran suport a la declaració unilateral. Em semblaria, si mes no, mes digne i coherent.

    Responder
  • Ramón Soriano

    En “la Crida als partits …” trobo a faltar una exigència: que els polítics que han enganyat a la gent dient que la República y la independència de Catalunya era posible en aquests moments es retirin de la vida política. Veig indecent que després de reconèixer que han mentit i creat falses expectatives encara encapçalin les llistes electorals del 21D.

    Responder
  • Joan Gil

    El meu ex professor m’ha encantat.

    “El Tribunal Constitucional podia suspendre, com ja ha fet, la declaració d’independència, i el conflicte es podia haver intentat resoldre per vies no repressives. Si el govern de l’Estat sabia que la declaració seria impossible d’implementar, tal com han repetit dirigents del PP, per què calia actuar amb la contundència que s’ha aplicat? La resposta és ben clara: desig de venjança.” Estic completament d’acord, però no només això, ells sabien que el govern era feble i el seu projecte nacional és el de destrossar la nacionalitat catalana, institucions i referents simbòlics. És el projecte nacional unificador espanyol.

    “En l’acte del final de campanya pel sí al referèndum del primer d’octubre, una diputada de la CUP va titllar de traïdors els comuns. Li era igual que al costat, participant al mateix acte, tingués alguns dirigents d’aquesta organització política; i li era igual que al cap d’unes hores milers de persones d’aquest espai polític defensessin, encapçalats per l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, els col·legis electorals. La sentència està dictada des de fa anys: el PSUC, ICV, Comuns, tots uns traïdors”. Encapçalats per Ada Colau? Això és fals i a part sembla que sigueu una mena de secta política que seguiu els passos del líder i no de les conviccions polítiques de les vostres idees. El personalisme polític no ha d’evolucionar als salvapàtries.
    El sectarisme polític que encara hi ha a la CUP és preocupant, també.

    “Però no havia passat ni un mes i el gall va cantar tres vegades: el dia 26 d’octubre, la CUP titllava de traïdor el mateix president Puigdemont. I va penjar la seva imatge cap per avall tal com el Museu de l’Almodí de Xàtiva té merescudament ubicat al rei Felip V per haver cremat la població. És la característica pròpia del sectarisme: al final tothom és traïdor excepte els que emeten la sentència. Val a dir que els varen acompanyar altres piuladors: el diputat al Congrés que va citar les 155 monedes equiparant el president Puigdemont amb Judes continua avui de diputat al Congrés d’Espanya com si res no hagués passat. I la diputada de la CUP que no volia que Roma pagui als traïdors, després d’anunciar que el 21 de desembre organitzaria una paella massiva com a forma de boicot a les eleccions ha acabat acceptant que el seu partit participi (perdó, es “confronti”) a les eleccions autonòmiques convocades per Rajoy que no varen deixar convocar al president de la Generalitat.” Brillant, certament tenies raó, l’havia de llegir, m’he deixat portar per la meva mandra i ràbia davant els processos electorals i això és generalitzar, que no prejutjar l’interès partidista de tot militant (és lògic) de partit, que no pot ser útil per l’anàlisi polític i politològic.

    “Al contrari, els comuns i Unidos Podemos, al costat de Compromís, MES i altres forces polítiques, han fet tot el possible per oposar-s’hi més enllà fins i tot d’eventuals conseqüències electorals negatives en algunes zones d’Espanya.” Cert si ho digués un espanyolista de Podemos, però que ho digui un catalanista em fa llàstima.

    “Alguns independentistes que militem a Catalunya en Comú hem advertit des de fa anys que dins de la Unió Europea del segle XXI, i en el marc de l’Estat espanyol (que, agradi o no, és reconegut internacionalment com un Estat democràtic) no es podia arribar a la independència de forma unilateral; que Catalunya no és Montenegro, Kosovo o les Repúbliques Bàltiques. I que Espanya no és un Estat en descomposició, com ho eren la Unió Soviètica o Iugoslàvia. Una declaració unilateral d’independència exigeix, per a què triomfi, el control real del territori i el reconeixement efectiu per part d’altres Estats. Cap de les dues condicions estava preparada ni era possible”. Ja pot dir el que cregui oportú, la seva estratègia política per molt que ell opini políticament de forma honesta sobre un procés realment eficaç cap a la independència, necessita d’unilateralitat política institucional.

    ” Se’ns deia que la via escocesa és impossible a Espanya (i és cert que és dificilíssim arribar-hi), i que la independència unilateral en canvi estava a tocar: ja sabem que no.” Des de la llunyania ideològica, com a mínim, Bosch també és honest políticament en aquest sentit. També és cert que el retrocès estratègic de màxims d’ERC i PDECAT li deixa posar encara més aigua política al vi èpico-polític

    Responder
  • Josep M.

    Un relat molt ben fet, però res més, amb critiques que les podria signar el mateix Albiol i la Arrimades i ja no dic el Iceta, cap critica a la ambivalència del comuns i amb unes propostes que no porten enlloc, mes que a rendir-se.
    S’ha generat un moviment de resposta política pacífic i cal continuar per aquest camí, cal anar a les eleccions intenta guanyar-les i al dia seguen implementar la independència a traves de la Republicà Catalana, el demés es covardia.
    I en aquest viatge revolucionari espero que els comuns siguin capaços de donar una resposta menys ambivalent de la donada en aquest període.
    Perquè no t’oblidis avui van per els independentistes o sobiranistes però si ens rendim i el feixistes del PP continua amb aquest aliats també després aniran per vosaltres. No us penseu que us salvareu.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top