Els comuns i la construcció d’identitats Revisat per Revista Treball a . Un dels fenòmens polítics que s’han viscut els últims decennis ha estat el progressiu desmembrament de les organitzacions de classe tradicionals. Aquest fenomen Un dels fenòmens polítics que s’han viscut els últims decennis ha estat el progressiu desmembrament de les organitzacions de classe tradicionals. Aquest fenomen Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Els comuns i la construcció d’identitats

Els comuns i la construcció d’identitats

Els comuns i la construcció d’identitats

Un dels fenòmens polítics que s’han viscut els últims decennis ha estat el progressiu desmembrament de les organitzacions de classe tradicionals. Aquest fenomen, que es podria dir que ha estat global (amb algunes excepcions com Llatinoamèrica), té moltes raons de ser, però una de les principals és el paper del neoliberalisme com un projecte de desorganització social. El neoliberalisme ha destruït el nosaltres: l’ha reduït a un jo individualista o a formes d’identificació nacional.

La guerra de Thatcher contra els sindicats no era només una guerra econòmica vinculada al canvi de model productiu del Regne Unit, era una guerra política per esclafar les organitzacions de classe. No és casual que la mateixa Thatcher digués anys després que el seu millor producte era Tony Blair, un polític que va canviar el nom de Labour Party pel de New Labour. Molt significatiu.

Però el neoliberalisme és també un projecte constituent: econòmicament, polític i cultural. Crea noves formes institucionals, noves formes de vida, noves relacions socials i identitats. I mentre el neoliberalisme ha avançat desorganitzant la societat i creant-ne una de nova, les organitzacions polítiques tradicionals s’han quedat mirant un món que ja no hi és. Sembla que només han estat els moviments socials, especialment rellevants des del 2011, els que han entès la gran transformació que s’ha produït aquests últims 40 anys en les formes de vida i de treball.

Per posar un exemple: des dels anys 50 ja la major part de l’acumulació de riquesa a l’Estat espanyol derivava del sector immobiliari. No obstant això, les organitzacions polítiques convencionals s’han dirigit a sectors socials que no estaven vinculats amb el sector immobiliari, o que ho estaven només a través d’una relació estrictament laboral. Recentment, a la PAH o al Sindicat de Llogaters, s’han començat a organitzar els milers de persones afectades per aquest model d’acumulació i que no trobaven una sortida organitzativa a través de les organitzacions polítiques tradicionals. Els “llogaters i llogateres”, els “afectats i afectades per la hipoteca” són identitats que es vivien i patien a títol individual i s’han hagut de construir políticament: s’han erigit en identitat col·lectiva.

Agrupar l’enorme bombolla de malestar que genera el neoliberalisme, prendre-li de les mans a la ultradreta que intenta instrumentalitzar-lo, i organitzar-lo políticament. Aquesta és la tasca que, a més, està d’oferta: pel mateix preu es pot parar els peus al neoliberalisme i al nacional-populisme, dues cares de la mateixa moneda.

Durant molts anys les organitzacions polítiques convencionals han pensat que les identitats polítiques estaven donades i el que calia fer era esperar que emergís la consciència: “Quan la gent s’indigni ja s’afiliaran, ja ens votaran”. No és una cita de ningú en concret sinó d’una actitud general. Però hi ha una altra perspectiva: les identitats polítiques no s’han de donar per suposat, s’han de construir. El subjecte polític sempre es produeix en la pràctica política. La pel·lícula Pride explica una història real que és un magnífic exemple d’això. Tornant a l’era Thatcher, la pel·lícula explica com la comunitat LGTBI i la minera, d’entrada dues identitats ben diferents, estableixen aliances i construeixen una lluita compartida, de la qual en va sorgir la campanya Lesbians and Gays Support the Miners.

La construcció d’identitats és una tasca política fonamental que només es pot fer possible a través de l’organització. És tasca de les organitzacions que volem canviar la societat construir identitats que converteixin la guerra entre pobres a la que ens porta el neoliberalisme, en una aliança: aturats, estudiants, treballadors amb i sense nòmina, persones LGTBIQ, cuidadores, hipotecats, llogaters, dones, persones migrants, pensionistes i gent gran.

Com erigir una organització que ajudi a articular aquestes múltiples identitats? Com revertir la desorganització neoliberal? Tot això implica anar molt més enllà del que és una organització estrictament electoral: una organització social capil·lar, capaç de jugar un paper clau als barris, de desplegar recursos i infraestructures i articular-se amb els moviments socials, de detectar allà on hi ha por, incertesa o malestar, i organitzar-los políticament, construint noves formes d’identificació col·lectives, nous nosaltres capaços de defensar la vida en comú.

Quin nom prendrà aquest nosaltres no és una resposta que hàgim d’esperar sinó que hem de fer en el mateix sentit que E.P.Thompson parlava del fer-se de la classe obrera anglesa en el moment de la seva eclosió. I aquí és on Catatalunya en Comú, en aquesta província de la globalització que és Catalunya, ha de tenir un paper rellevant.

Autor/Autora

Adrià Rodríguez

Comunicació política i activisme en xarxa

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top