Els comunistes i la Segona GuerraMundial. En el 79è aniversari de la fundacio del PSUC Revisat per Revista Treball a . Dins del marc actual de commemoració del setantè aniversari de la finalització de la Segona Guerra Mundial, sembla ser que l’actual poder polític i econòmic del Dins del marc actual de commemoració del setantè aniversari de la finalització de la Segona Guerra Mundial, sembla ser que l’actual poder polític i econòmic del Rating: 0
Esteu aquí: Home » Europa » Els comunistes i la Segona GuerraMundial. En el 79è aniversari de la fundacio del PSUC

Els comunistes i la Segona GuerraMundial. En el 79è aniversari de la fundacio del PSUC

Els comunistes i la Segona GuerraMundial. En el 79è aniversari de la fundacio del PSUC

Dins del marc actual de commemoració del setantè aniversari de la finalització de la Segona Guerra Mundial, sembla ser que l’actual poder polític i econòmic del món globalitzat ha decidit deixar oblidat el paper cabdal, de fet protagonista principal, que els comunistes van tenir en la finalització d’aquell conflicte armat i, diguem-ho clar, en el conjunt dels anys de la guerra mundial. No cal infravalorar el paper de les potències i defensors del model liberal en la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial. Normandia o Sicília foren claus per al desenllaç de la guerra. Però la pregunta clau és qui va ser el primer col·lectiu que va organitzar la resistència armada contra l’ocupació feixista a Europa, quan semblava inamovible el model feixista; qui va ser el primer col·lectiu en nombre de vides humanes perdudes en aquell conflicte; qui va ser el país que va patir el gruix dels efectes militars de la guerra; i a on es va iniciar iniciar la derrota definitiva de les potències feixistes?

En primer lloc, la resistència armada contra l’ocupació feixista a l’Europa Occidental, de la qual un dels millors exemples van ser els casos de França –inclosa la França de Vichy-, Holanda, Bèlgica i Luxemburg, va tenir com a motor principal als comunistes. Ells van ser-ne els principals organitzadors i qui varen portar a terme la praxis majoritària de la resistència i, a més, amb el mèrit afegit de fer-ho envers uns governs feixistes sòlids en aquests països i davant l’abandonament de l’ajut militar de les potències liberals, autoanomenades democràtiques, con Gran Bretanya o EEUU, només per esmentar dos exemples. Entre els quatre cents mil morts civils de tots aquestes països, els comunistes hi tingueren una presència evident pel seu activisme a la resistència. Per cert, no cal oblidar que en el cas francès especialment foren molts republicans espanyols, entre ells catalans, qui passaren a formar part de les files de la resistència, enllaçant la lluita contra els sublevats espanyols amb la lluita contra l’ocupació nazi a Europa Occidental i, no precisament, després d’haver rebut un tracte com a mínim digne per part de les autoritats franceses prèvies a l’ocupació nazi. En definitiva, l’arribada de les tropes dels EEUU i el Regne Unit a la franja de l’Europa Occidental, arran de Normandia i Sicília, es va fer sense oblidar que existia un substrat previ de combat permanent contra l’ocupació feixista.

En segon lloc, els comunistes tornaren a ser el motor principal de la resistència armada contra els models feixistes que s’havien establert al centre i est d’Europa aprofitant el suport alemany i/o italià, del qual, el cas paradigmàtic en va ser el de la desintegrada Iugoslàvia. Els ustatxis croats va ser combatut frontalment pels partisans iugoslaus amb un èxit evident. I, juntament amb això, en aquell món oriental europeu de Grècia, Romania o Bulgària també es visqué un evident activisme de la resistència comunista. L’arribada de les tropes de l’Exèrcit Roig a l’est i centre d’Europa es faria també tenint l’aportació d’aquest substrat.

En tercer lloc, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) va ser la gran víctima material i ideològica de la Segona Guerra Mundial. Són ben evidents en aquest sentit els trenta milions de ciutadans soviètics morts, dels quals uns vint-i-dos eren població civil, a banda del nivell de destrucció física que patí el territori soviètic, que situaren la URSS com el gran damnificat de la Segona Guerra Mundial. Recordem que el segon país amb més morts fou Alemanya, però amb unes xifres d’uns set milions totals amb uns tres i mig de població civil. Així, doncs, és indiscutible que el primer estat socialista de la història de la humanitat, amb tots els seus peròs i amb la trajectòria stalinista que l’havia allunyat de l’esperit de l’octubre de 1917, va ser l’objectiu central de la Segona Guerra Mundial.

El nucli ideològic central de la Segona Guerra Mundial fou la guerra del feixisme contra el comunisme. L’expansió territorial del feixisme a Europa no tenia cap altre objectiu que aconseguir estabilitat militar i disponibilitat de recursos militars –materials i humans- al flanc occidental per així poder atacar al gran enemic ideològic del feixisme, el comunisme. La URSS, en tant que Estat nascut de la revolució d’octubre de 1917, havia d’ésser eliminada de la terra. L’Operació Barba Roja no oferia cap dubte al respecte i per això inicià un atac sense cap contemplació contra els primers pobles i ciutats occidentals de la URSS, acompanyats per la destrucció d’infraestructures. Moscou, en tant que capital de la URSS, i Leningrad, en tant que ciutat bressol del comunisme arran del triomf de l’octubre de 1917, foren els següents objectius. Un setge al voltant de mil dies en el cas de Leningrad, i les tropes nazis a les portes de Moscou, foren les imatges posteriors. Tanmateix, allà on es jugà el present i futur de la Segona Guerra Mundial fou a Stalingrad entre l’agost de 1942 i febrer de 1943. La derrota nazi en aquesta batalla suposà la primera derrota de les tropes feixistes a la Segona Guerra Mundial i, amb ella, l’inici de la derrota del feixisme en el conjunt de la guerra mundial. Stalingrad, i no Normandia i Sicília, fou on es jugà el destí de la Segona Guerra Mundial. I, per cert, no oblidem tampoc que entre els defensors soviètics de Moscou, Leningrad i, fins i tot Stalingrad, hi participaren comunistes espanyols, una part d’ells catalans, que s’havien exiliat a la URSS després de la fi de la Guerra Civil Espanyola.  A partir d’aquí, l’Exèrcit Roig inicià una operació contundent cap al front occidental que el portà a expulsar els feixistes de l’est i bona part del centre d’Europa, fins arribar a Berlín.

Òbviament, episodis com el Pacte Germano-Soviètic, la invasió dels Estats Bàltics, Katyn, l’abandonament a la seva sort de la resistència liberal polonesa el 1944 a Varsòvia, les violacions durant la campanya sobre Alemanya o els camps de filtratge són episodis que també formen part del bagatge comunista de la Segona Guerra Mundial. Ben poc afortunats tots ells. Però l’altra cara de la moneda en són l’alliberament dels camps de concentració de l’Est i centre d’Europa, per exemple, un tal Auschwitz; la derrota del Reich a Berlín, Budapest, Bucarest, Varsòvia, Praga o Sofia; la derrota dels ustatxis a Belgrad; o la participació en l’expulsió dels feixistes a l’Europa Occidental. Per cert, també es podria entrar, encara que no ho farem, a analitzar la doble cara de la moneda que tingué l’actuació de les forces aliades occidentals, des de l’alliberament de Dachau fins als bombardejos sobre Dresden.

Per altra banda, si hem de valorar la fi de la Segona Guerra Mundial en el context del seu impacte per al moviment comunista internacional, ho hem de fer en clau de Segona Guerra Mundial contra el comunisme. La Primera Guerra Mundial contra el comunisme es produí entre 1918-1922, durant la Guerra Civil Russa, tot aprofitant el caliu del procés cap a la finalització de la Primera Guerra Mundial iniciada l’estiu de 1914. Les potències europees occidentals, juntament amb EEUU, Japó o Canadà, entre d’altres, no dubtaren a enviar les seves tropes sobre la Rússia soviètica i iniciar una guerra en suport de les tropes antibolxevics, per tal de derrotar el comunisme per la via militar. Fracassaren. El 1941 ho tornaren a intentar, ara canviant l’agressor liberal per l’Alemanya nazi i els seus aliats. I també fracassaren. Dues guerres mundials que, no ho oblidem, deixaren el territori rus i soviètic notablement damnificat i, malgrat això, la URSS pogué aixecar el cap. Tanmateix, l’anomenada Guerra Freda, que en clau del moviment comunista internacional no deixa de ser la Tercera Guerra Mundial contra el comunisme, però ara recuperant els protagonistes de la Primera i sense arribar a l’atac militar directe, sí que aconseguí l’èxit buscat des de 1918. Però s’hagué d’esperar a 1991.

En definitiva, malgrat la combativitat constant que hagué de patir el moviment comunista, amb tres guerres mundials a les seves esquenes, no se li pot negar el seu paper de protagonista principal en totes elles. I també és indiscutible que la Segona Guerra Mundial acabà com acabà, fonamentalment, però no exclusivament, arran del protagonisme principal dels comunistes a nivell mundial. La realitat és aquesta. I negar-ho, és faltar a l’objectivitat i el rigor històric.

Autor/Autora

Josep Puigsech

Doctor en història, professor associat de la UAB

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top