Els components del problema Revisat per Revista Treball a . Aquests dies estem debatent como hauria de ser la nova formació política que hem de crear, per tal de no malbaratar l'enorme cabdal de vots que ha rebut l'esque Aquests dies estem debatent como hauria de ser la nova formació política que hem de crear, per tal de no malbaratar l'enorme cabdal de vots que ha rebut l'esque Rating: 0
Esteu aquí: Home » Tribuna Oberta: confluència » Els components del problema

Els components del problema

Els components del problema

Aquests dies estem debatent como hauria de ser la nova formació política que hem de crear, per tal de no malbaratar l’enorme cabdal de vots que ha rebut l’esquerra en les recents eleccions. No es una qüestió fàcil sinó mes aviat un problema polític de gran complexitat que no sabem ni com abordar. Una forma de fer-lo atacable es organitzar la seva complexitat en una sèrie d’antinòmies que puguin ser comentades separadament.

Suma de partits vs. suma de persones

Es clar que les coalicions de partits son un problema a nivell electoral. El camp de batalla de la política moderna son els mitjans de comunicació i el votant te una estructura perceptiva modelada pel màrqueting comercial. Espera per tant una marca, un logo, un líder i un missatge. Presentar-se a les eleccions amb tres logos i un reguitzell de sigles es pot fer (i portem dècades fent-ho), però no es òptim. Una solució es crear una marca paraigües que sigui propietat de tots els partits i sobre ella edificar una fidelització electoral. Això solucionar el problema pràctic de màrqueting electoral però crea una superestructura que es molt difícil democratitzar perquè no deixa de ser un pacte de les elits de cada partit per cultivar junts el patrimoni electoral comú. Es molt difícil que aquest muntatge tingui una estructura democràtica i que evolucioni si les condicions ambientals o les correlacions internes canviïn. Des de aquest punt de vista, a solució millor es fer un partit nou. El problema de fer un partit nou es que es molt difícil. El grau de similitud ideològica i de cultura organitzativa comuna que requereix la pertinença a un mateix partit no es pot crear en un cap de setmana. Un partit creat artificialment podria trencar-se ràpidament i tornaríem a ser al mateix lloc que som ara i a sobre enfadats.

Integració en el sistema vs. lluita contra el sistema

Si volem parlar clar, el 15M va triomfar contra els partits de l’esquerra tradicional perquè aquest no varen entendre que l’aplicació de polítiques neoliberals no nomes tacava al govern, sinó també a tota l’estructura parlamentaria,  que era la que donava legitimitat a aquest govern.  ICV i IU estaven condicionats per un reflex obsolet -gravat a foc durant la Transició- que els hi feia pensar que declarar il·legítima la ruptura del pacte social que suposen les polítiques neoliberals, significava esquerdar la unanimitat dels demòcrates. Ara veiem clar que això era doblement absurd. En primer lloc ja no hi ha risc de cop d’estat i en segon lloc aquest consens de la Transició ja havia estat abandonat pel PP des de Aznar en endavant. El problema es que les línies de fractura segueixen existint. Les persones que venim de ICV tenim un concepte de gestionar l’estat mentre les persones que venen d’altres tradicions ho veuen d’una forma molt mes rupturista.  Aquest problema es la reencarnació actual d’un debat tan vell com l’esquerra.

Partit de càrrecs electes vs. partit de masses.

Per molt que els exegetes de la nova política vulguin ignorar-ho, qualsevol company/companya que resulta elegit per un càrrec públic, canvia la seva forma de veure el mon. No només s’aïlla físicament dels seus antics companys de militància per que es passa el dia al parlament, ajuntament o el que sigui, si no que l’exposició a la complexitat associada a la tasca de legislar i governar, tendeix a fer-li veure les coses amb mes relativisme. Per altra banda, excepte si te majoria absoluta, es veu obligat a tractar i potser pactar amb gent que quan estava a la agrupació de barri potser considerava males persones, traïdors o sicaris del capital. Ara son companys seus de tribulació, pujats amb ell/ella en un artefacte que te les seves pròpies dinàmiques.  La idea de canviar cada legislatura tots els càrrecs electes te el defecte de que fan falta una sèrie d’habilitats personals per desenvolupar una tasca útil en aquests contextos que es triga anys a aprendre. Per altre banda, si es deixa en mans dels càrrecs electes tota la gestió del partit, aquest esdevé una maquinària conservadora i amoral que no aspira a res mes que a quedar-se com està.

Assemblearisme vs. democràcia representativa

 Internet i les noves tecnologies han creat la sensació en molta gent que la democràcia representativa es obsoleta. La cultura del 15M es en aquest sentit taxativa i menysprea com a “casta” a qualsevol que intenti arrogar-se una representació permanent. No hem de menystenir aquesta idea per molt que xoqui a tota la nostra cultura política. Si som sincers, sabem que moltes vegades dins de les nostres successives organitzacions, els quadres que suposadament representaven a les bases, actuaven sota el seu únic criteri i després ho justificaven en la necessitat imperiosa del moment o simplement evitaven la critica acusant-la de desestabilitzadora. Per altre banda, es clar que l’assemblearisme pur es inoperant perquè el temps necessari per prendre cada decisió i l’esforç requerit als participants supera el que es possible o raonable. L’assemblearisme extrem produeix un bloqueig en les decisions que desemboca en la decisió unilateral de la cúpula o en la paràlisi total.

Creixement vs. ecologisme 

Per un costat es clar que els recursos del planeta son limitats i que estem molt a prop d’aquests límits, però per una altre costat, es també clar que hi han moltes necessitats sense cobrir en la nostra societat i no diguem en les societats dels països del tercer mon. He posat aquesta antinòmia la darrera perquè es aquella en que tot i que el debat segueix ben viu i que estem lluny d’un acord unànime, gracies a l’esforç de molts companys i en particular del Joan Herrera va deixar de ser el problema que era. Fa alguns anys, aquesta antinòmia alimentava lluites internes que creaven grans tensions orgàniques. Avui estem d’acord que cal un canvi radical de paradigma en el consum i en el model social. Si apliquem l’exemple d’aquesta antinòmia a les altres, veurem que no es qüestió de buscar el punt mig ni d’instal·lar-se en un dels extrems, sinó de treballar activament per superar el(s) marc(s) mentals que produeixen les antinòmies. 

Autor/Autora

Roman Ceano

Membre del grup de Cultura Federal i Dret a Decidir (Àmbit de Fet Nacional d'ICV)

Articles publicats : 5

Deixa el teu comentari

Scroll to top