Els catalans no tenim president però sí expresidents amb escreix Revisat per Revista Treball a . Clar i català: m’han pres el país, les institucions d’autogovern, TV3 i, ara, fins i tot el pèl. Mentre ERC accepta la humiliació i la riota nacional i internac Clar i català: m’han pres el país, les institucions d’autogovern, TV3 i, ara, fins i tot el pèl. Mentre ERC accepta la humiliació i la riota nacional i internac Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Els catalans no tenim president però sí expresidents amb escreix

Els catalans no tenim president però sí expresidents amb escreix

Els catalans no tenim president però sí expresidents amb escreix

Clar i català: m’han pres el país, les institucions d’autogovern, TV3 i, ara, fins i tot el
pèl. Mentre ERC accepta la humiliació i la riota nacional i internacional de deixar buit,
no el despatx o l’escó, sinó el càrrec de President de la Generalitat, la santíssima trinitat
processista, formada per Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, es manifesta
davant del faristol i les televisions en un deliri sense aturador. El pare malda un cop
més per la reconciliació amb el fill pròdig. El fill parla de la unitat teològica, la del partit
dels represaliats. I l’esperit sant vola cap a Girona per a fer el niu a la Casa Solterra, un
palauet on van fer estada els Reis Catòlics i que està situat al carrer dels Ciutadans. Els
catalans no tenim rei però estem plens de reietons, dels que nomenen el seu successor a
dit i dels que aspiren a ser el càrrec públic millor pagat d’Espanya i a gaudir d’una
pensió que duplica la pensió pública màxima.

Tot va començar amb el president Josep Tarradellas, que es va fer un vestit a mida per
haver mantingut encesa la flama de la Generalitat a l’exili (custòdia inclosa del cor del president
Francesc Macià), i va continuar amb el president Jordi Pujol, que després de
vint-i-tres anys era mereixedor d’un estatus de pare de la pàtria. La llei de l’estatut dels
expresidents de la Generalitat va entrar en vigor tot just el dia del seu sant, la darrera
diada de Sant Jordi que va presidir des del Palau de la Generalitat.

Convé recordar que els alcaldes i les alcaldesses, alguns i algunes amb tant anys de
servei com el mateix Jordi Pujol, ni tan sols tenien dret al subsidi d’atur, tot i haver
cotitzat a la seguretat social. Aquesta va ser la gran dèria i frustració del malaguanyat
Antoni Farrés, l’alcalde de Sabadell del PSUC i IC del 1979 al 1999. Malgrat tot,
l’enyorat Toni Farrés encara va poder celebrar la conquesta d’aquest dret, per alcaldes i
regidors, poc abans de la seva mort l’any 2009.

L’article primer de l’esmentada llei diu: “Els expresidents de la Generalitat gaudeixen, a
partir de llur cessament, del reconeixement, l’atenció i el suport deguts, d’acord amb les
funcions i les responsabilitats exercides”. La llei no contempla els presidents vicaris, condició de la
qual ha fet bandera Quim Torra. Així, doncs, podria continuar el seu vicariat en un
despatx de l’oficina de l’expresident Carles Puigdemont. A parer meu, també podrien
tancar l’oficina de l’expresident Puigdemont, per haver-se jugat la Generalitat amb un
farol, i l’oficina de l’expresident José Montilla fins que no es dediqui exclusivament a la
seva feina d’expresident.

L’estatus d’expresident de Quim Torra és no tan sols un frau de llei sinó un frau ètic
d’una persona que ens ha deixat la frase, aquesta sí, històrica: “He arribat a la conclusió
que un dels obstacles per assolir la independència és l’autonomia”. Podríem coincidir,
ben segur, però aleshores com un independentista de pedra picada accepta l’estatus (els
diners i la pensió) que li proporciona l’autonomia? Jordi Pujol va tenir el gest digne de
renunciar al títol de Molt Honorable, la pensió i l’oficina.

Algun dia el Parlament haurà d’establir que la degradació de les institucions
d’autogovern és un motiu prou seriós com per a rebutjar o reprovar l’estatus d’expresident. Algun dia també el Parlament haurà de passar comptes amb les
responsabilitats polítiques de la santíssima trinitat processista, que ens ha dut a un
atzucac de sortida difícil. Hem perdut, si més no, una dècada i hem malmès el prestigi
de les nostres institucions d’autogovern, començant per la presidència de la Generalitat.

En les eleccions del 2015, qui encapçalava la candidatura de Junts pel Sí per Barcelona i
participava en els debats electorals no era el candidat a la presidència sinó el que
ocupava el quart lloc de la llista. Finalment, el president seria el que ocupava el quart
lloc de la llista però no de Barcelona sinó de Girona. El problema de fons, però, no era
qui era president sinó qui tenia el coratge d’acceptar que no hi havia ni una majoria
electoral, ni democràtica, ni social, per assolir la independència. Ras i curt: no es podia
amb menys de la meitat dels vots, sense acords amb l’Estat espanyol i sense la
complicitat de la Unió Europea, transitar per una via unilateral.

Els president Puigdemont i el seu vicari no han tingut ni el coratge ni el lideratge
necessaris per a prendre les decisions que només depenien de la seva signatura i que ens
haguessin pogut estalviar, d’una banda, una intervenció per part de l’Estat del nostre
autogovern i, de l’altra, la manca de president durant un grapat de mesos decisius per a
la reconstrucció del nostre país, de la salut i el benestar dels ciutadans i ciutadanes. En
ambdues ocasions, només calia la signatura per part del president de sengles
convocatòries electorals. No ho van fer, tot i que van dir que ho farien. A Puigdemont li
van tremolar les cames, i Torra va deixar ben palès que tenia el cul llogat i que no estava
per a servir el país sinó els interessos electorals del seu senyor.

Hem tocat fons! Ho confirma l’enquesta respecte del debat de política general del
Parlament realitzada, com és habitual, pel Centre d’Estudis i Opinió de la Generalitat.
Per primer cop, guanyen els que giren l’esquena al Parlament, arribant al 58%. A més a
més, tres de cada quatre persones creu que el discurs de Quim Torra no va transmetre un
missatge de confiança en el futur. La desafecció als diputats i diputades és total i
absoluta. El 88,6% opina que el debat només va servir per a llençar-se els trastos pel cap
i només un insignificant 6% creu que en el debat van predominar les propostes per a
solucionar els problemes del país. Mentre els ciutadans canvien de canal o maleeixen els
seus representants, Quim Torra es fa el milhòmens i somriu dient que ha complert amb
el seu deure. Com ell diria, en una altra frase més que històrica humorística del
Polònia: quins collons! I Pere Aragonès enfonsant-se encara més al seu escó fins
gairebé desaparèixer.

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya ens mereixem en les properes eleccions tenir
una presidenta amb coratge i lideratge com la Jéssica Albiach, un govern que governi i
un Parlament que faci més lleis i menys Jocs Florals o brindis al sol. A tall d’exemple,
la llei electoral, que portem un retard de quaranta anys i som l’única comunitat
autònoma que no en tenim per incapacitat només nostra. Ans al contrari, caldrà
esperonar una Iniciativa Legislativa Popular per a reduir, si més no, el nombre de
diputats i diputades.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 32

Comentaris (1)

  • Avatar

    Roman

    Durant deu anys, la nostra esquerra ha normalitzat i blanquejat un populisme català xovinista, excloent i supremacista. Amb el nostre permís i amb l’aplaudiment de molts dels nostres, aquest populisme que s’ha dedicat a degradar les institucions i a trencar per la meitat la unitat política del país. Es hora de dir prou.

    Avui cal parlar en veu alta del naufragi d’aquest projecte delirant que mai va ser res més que una enssonyació frívola i voluntarista alimentada per la competència entre líders, partits i camarilles. Durant deu anys, Catalunya ha estat víctima d’una bombolla comunicativa disfressada de fet històric per periodistes de menjadora, . Intel·lectuals de tertúlia i pallassos d’hora fixa, tots ells pagats generosament amb els impostos de tothom. Una bombolla que ha il·lusionat a la meitat de catalans i catalanes mentre horroritzava a l’altra meitat. Una bombolla que ha trencat Catalunya, ha degradat les seves institucions i ha destruït l’esperança en el futur.

    És l’hora de reconstruir Catalunya i no pot fer-ho qui ha fet causa de trencar-la, dedicant-hi tots els esforços durant una dècada. És hora que la retòrica buida doni pas a la gestió responsable per tal que la ciutadania recuperi la confiança en les institucions catalanes i torni a veure-les com una eina per construir el futur de tots i totes, i no com una plataforma per la declamació dramàtica, el teatre èpic.i l’astracanada grandiloqüent.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top