Els cabells blancs, la bondat a la cara Revisat per Revista Treball a . “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. / N’hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. / N’hi ha que lluiten molts anys i són molt bons. / Però n’hi h “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. / N’hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. / N’hi ha que lluiten molts anys i són molt bons. / Però n’hi h Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Els cabells blancs, la bondat a la cara

Els cabells blancs, la bondat a la cara

Els cabells blancs, la bondat a la cara

“Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. / N’hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. / N’hi ha que lluiten molts anys i són molt bons. / Però n’hi ha que lluiten tota la vida, aquests són els imprescindibles”. Aquests versos de Bertolt Brecht acompanyen un dibuix de Díez Gil en el recordatori de l’Enric Pubill, històric militant del PSUC i president de l’Associació Catalana d’Expressos Polítics, mort el 29 de març de 2017 als 86 anys mentre tornava de Madrid en tren. La nit abans havia intervingut, juntament amb el seu company Lluís Martí Bielsa, en un homenatge al seu amic i poeta comunista Marcos Ana, traspassat el novembre de 2016. L’acte va consistir en l’estrena al Teatro del Barrio de Lavapiés de l’obra memorial A voz ahogada, que reviu una clandestina representació teatral protagonitzada el 1960 al penal de Burgos, en record de Miguel Hernández, per presos antifranquistes com els mateixos Ana, Bielsa i Pubill.

“El meu avi ha mort al metro, però ha mort feliç perquè tornava del teatre”. Més o menys així va explicar la Queralt, als seus companys de classe de P5, la desaparició del seu avi. Ho va revelar el David –pare de la Queralt i l’Oriol; fill de l’Enric i la Maria- durant l’emotiu i multitudinari acte de comiat a Pubill celebrat l’1 d’abril al tanatori de Sancho d’Àvila. Sense contradir en cap moment els versos de Brecht, la Queralt tenia tanta o més raó que el dramaturg alemany. Perquè el seu avi era feliç explicant arreu el que va significar la dictadura, la repressió franquista i la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals. No pas com un acte de nostàlgia ideològica ni d’èpica personal de qui va passar més de 10 anys a les presons franquistes (entre 1949 i 1960), sinó com un testimoni de compromís militant envers les generacions futures.

I això que d’èpica, encara que fos quotidiana, Pubill en va tenir des que va néixer “al carrer del Tigre, al barri del Raval, el dia dels Innocents de 1930”. I fins que va morir a l’alçada de Saragossa, aturant l’AVE –“això no ho fa qualsevol”, van ironitzar amb orgull el seu fill i el seu nebot durant el funeral- i arrencant un primer i sentit homenatge dels passatgers, que van aplaudir dempeus quan van saber qui era l’home de cabells blancs que havia mort al seu tren. Com ell explicava, la seva partida de naixement estava datada el 9 de gener de 1931 perquè els seus pares “van trigar a reunir les 200 o 300 pessetes que valia la inscripció al registre”. Amb una educació republicana estroncada per la Guerra Civil i l’exili del pare –a qui ja no va veure més després de la retirada de 1939-, la duríssima primera postguerra la va passar entre “els ambients de la delinqüència juvenil del barri (la banda del Titi, la del Fuli,…)”; les entrades furtives al parc de la Ciutadella per enganyar la gana recol·lectant fruits i herbes comestibles (“els trèvols eren el més buscat”); el taller d’enquadernació dels oncles on va aprendre el que seria el seu ofici tota la vida; i els escoltes de l’agrupació Mont-mar (després Apel·les Mestres), que s’estomacaven amb els falangistes quan sortien d’excursió i on va entrar en contacte amb les Joventuts Socialistes Unificades.

La seva cèl·lula comunista, batejada el 1947 amb el nom de Numen Mestres, imprimia fulls volants, feia pintades amb quitrà robat “a les obres del carrer, perquè penetra als porus de la pedra i és gairebé inesborrable”, i penjava senyeres i banderes republicanes. “Com que no podíem comprar roba, per no aixecar sospites havíem de despenjar banderes espanyoles dels bancs, tallar, tenyir la roba i tornar-la a cosir”, recordava en Pubill. Fins que van rebre la consigna d’armar-se i, després d’assaltar un parell de serenos per treure’ls la pistola, els van detenir el desembre de 1949 en la darrera caiguda de les JSU, que va implicar fins a 42 persones. Pubill tenia 19 anys i va encadenar un mes de tortures als calabossos de Via Laietana entre els temibles germans Creix i el comissari Polo; cinc anys a la presó Model (“vam arribar a ser 18 en una cel·la individual plena de xinxes i només amb una hora de pati al dia”), i cinc anys més al penal de Burgos (“Universitat de Moscou, per les moltes activitats formatives que fèiem clandestinament els comunistes”). Rebaixada la condemna de divuit anys de presó per un temps de desterrament a Madrid i l’acompliment del servei militar quan ja havia fet els 31 anys, finalment, entrada ja la dècada dels 60, Pubill es va instal·lar al Poblenou amb la Maria, madrina de guerra coneguda a Burgos que va esdevenir la seva dona.

Dedicat a l’enquadernació en un taller de barri on va guardar amb cura fins molt després de jubilar-se tota mena de llibres, màquines i caixes tipogràfiques que mostrava com un tresor, Pubill es va mantenir lligat a la lluita antifranquista. Va col·laborar amb la revista veïnal Quatre Cantons, es va implicar a l’APA de l’escola del seu fill i, tot i no reincorporar-se formalment al PSUC fins poc abans de morir Franco per no comprometre el partit, unes pintades que durant la transició van aparèixer al barri demostren que els feixistes no perdonen mai: “Enrique, rojo, Fuerza Nueva te busca”. Lluny d’espantar-se, Pubill va participar “a les últimes quatre reunions clandestines del PSUC a Poblenou, fetes a l’església de Santa Maria del Taulat amb el permís de l’ara bisbe Joan Enric Vives”.

Omnipresent, però sempre humil i discret, primer a la seu del PSUC del carrer de Pere IV (just davant de la nova Sala Beckett) i, després, a la seu del barri del Besòs, entre companys com Joan Garcia Tristany i Romuald Grané, en Pubill va aportar la seva experiència militant i el seu nom per a llistes electorals a ICV i, darrerament, a Barcelona en Comú i el nou espai confluent. Ara bé, i des d’un petit local cedit per CCOO a Via Laietana, a qui Pubill va dedicar cos i ànima les darreres tres dècades de militància, va ser a l’Associació Catalana d’Expressos Polítics. La seva obsessió: fomentar la memòria històrica per “connectar passat i present” i “utilitzar l’experiència de tants anys de lluita per afrontar amb respostes situacions noves”. Així ho expressava en un article a Treball el 2016, talment com ho va dir el 1999 en l’entrevista de la revista Icària de l’Arxiu Històric del Poblenou d’on estan extretes la majoria de cites d’aquest text.

Entre d’altres, Pubill va ser artífex de l’acte del Liceu que el 2002 va reivindicar la creació del Memorial Democràtic, del que va presidir el consell ciutadà. I era assidu a tots els actes memorials: al Fossar de la Pedrera, al Camp de la Bóta, al monument als guerrillers de Santa Cruz de Moya,… Com han descrit bé Joan Herrera i Andreu Mayayo, Pubill “ha estat l’enquadernador de les millors pàgines de la nostra història” gràcies a la seva tenacitat militant, el seu sentit institucional i la seva vocació pedagògica. Al mateix temps, obrer d’ofici que entenia que el treball havia estat i continuava sent un element central per construir alternatives al capitalisme, també ha estat l’enquadernador literal de tota mena de llibres, treballs i fascicles, bé fossin els que li confiaven amics i veïns com Josep Maria Huertas, tota mena d’empreses i editorials o, fins i tot, el mateix Parlament de Catalunya.

“T’he conegut sempre igual com ara / Els cabells blancs, la bondat a la cara”. Són versos musicats per Raimon i, com és conegut, dedicats al líder del PSUC Gregorio López Raimundo. Però, com a mínim per a dues o tres generacions, el rostre que encaixa millor en aquesta descripció és el d’Enric Pubill. Que li ho preguntin als centenars, potser milers de joves d’escoles, instituts i organitzacions diverses a qui se’ls ha posat la pell de gallina tot escoltant el seu testimoni en infinitat de xerrades i actes de tota mena. Que li ho preguntin als nens que l’han conegut amb l’edat dels seus néts, Queralt i Oriol, i que saben allò que un pediatre ha deixat escrit: “Els avis no moren mai, només es fan invisibles”. Però també saben que alguns avis ni això, perquè a part de bons, com que han lluitat tota la vida, són dels imprescindibles i sempre restaran visibles. Com a mínim al Poblenou, on la Rambla i el carrer de Marià Aguiló ja no tornaran a ser iguals sense els seus llavis fins, que dibuixen un somriure. Però on, entre els sorolls dels cotxes, del carrer i de la gent que atrafegada passa, n’hi ha que hem vist clar que són molts els qui lluiten i que com tu, Enric, calladament treballen.

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador

Articles publicats : 3

Comentaris (3)

Deixa el teu comentari

Scroll to top