Elogi del turisme de masses Revisat per Revista Treball a . El turisme té mala fama. Els qui es deleixen per viatjar no volen pas, en molts casos, ser denominats ni considerats turistes: reclamen ser “visitants” o “viatg El turisme té mala fama. Els qui es deleixen per viatjar no volen pas, en molts casos, ser denominats ni considerats turistes: reclamen ser “visitants” o “viatg Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Elogi del turisme de masses

Elogi del turisme de masses

Elogi del turisme de masses

El turisme té mala fama. Els qui es deleixen per viatjar no volen pas, en molts casos, ser denominats ni considerats turistes: reclamen ser “visitants” o “viatgers”. Fins i tot les empreses que promocionen l’activitat turística contraposen la noció “autèntica” dels viatges que ofereixen a la “falsedat” de l’experiència turística. Això és així perquè el turisme sol associar-se a allò que és banal en comptes de singular, fals en comptes d’original, popular en comptes de culte, superficial en comptes de profund.

D’entre tots els turismes, el més bescantat és el turisme de masses, aquell en què el turista no només incorre en tots els defectes que habitualment se li atribueixen sinó que, a més, ho fa juntament amb molt d’altres. Així, a la niciesa del seu comportament s’afegeix el gregarisme, la manca d’originalitat, que el fa encara doblement menyspreable.

Seria convenient revisar aquests llocs comuns i veure fins a quin punt no tenen una arrel classista i estigmatitzadora. En realitat, com ha recordat recentment l’urbanista italià Arnaldo Cecchini, el turisme de massa és, abans que res, el resultat d’una conquesta social: les vacances pagades, que a Europa occidental varen tenir una de les seves primeres concrecions a la França dels anys trenta, sota els governs del Front Popular.

No fou fins llavors que les “masses” varen poder accedir a una activitat, el turisme, que fins aleshores havia estat reservada exclusivament a l’aristocràcia, als viatgers il·lustrats i a la burgesia. Ja llavors varen sentir-se no poques queixes sobre el fet que grups presumptament vandàlics envairien monuments i profanarien santuaris naturals que fins aleshores havien estat accessibles per als “happy few”.

En el cas català, en aquells mateixos anys, els arquitectes i urbanistes progressistes del GATCPAC, tingueren entre els seus projectes més destacats, precisament, la creació d’una Ciutat Obrera de Repòs i Vacances que volia “organitzar el lleure de les masses”. Una realització que s’hauria hagut de construir davant les platges del Delta del Llobregat, entre Gavà i Castelldefels.

turisme_gatpac_2L’evolució posterior de les societats capitalistes va transformar el dret al lleure, tan àrduament aconseguit, en un dret al consum, i el temps lliure es va omplir de productes. Inicialment, l’accés al turisme es va produir a través de consums massius dels mateixos serveis estereotipats. Era el turisme fordista dels charters i de les estades en hotels “amb tot inclòs”. El postfordisme ha diversificat els productes i hem passat dels charters al low cost, del resort al airbnb. De la mateixa manera, el turisme “de sol i platja” ha donat pas a una extraordinària diversificació de l’oferta: el turisme cultural, d’aventura, de negocis, esportiu, gastronòmic, de risc,… L’esclat del turisme urbà a Catalunya, per exemple, tan notable en les darreres dues dècades, no es pot entendre sense tenir en compte aquesta evolució general.

Així, segons les dades de l’organització de les Nacions Unides per al turisme, d’ençà mitjans del segle passat el turisme internacional s’ha multiplicat gairebé per 50: de 25 milions de viatgers l’any 1950 a més de 1.186 milions el 2015 i s’estima que les activitats turístiques representen prop del 7% de les exportacions mundials. D’aquesta manera, una part molt important de la població mundial ha esdevingut turista i la proporció és encara més alta en països com Catalunya.

Aquesta deriva té, òbviament, impactes gens negligibles, com els de tota activitat en el nostre sistema econòmic: transforma les ciutats, pressiona el medi, consumeix recursos. Tant és així que, com han mostrat Claire Colomb i Johannes Noy en una magnífica col·lecció d’assaigs que acaben de publicar, els conflictes i la resistència a l’activitat turística s’estenen de manera creixent: del centre de Praga a les faveles de Río de Janeiro, de l’illa de Hong Kong a la Barceloneta.

La preocupació i la protesta estan perfectament justificades en molts casos. Però no hauria d’anar dirigida genèricament al “turisme”, i encara menys als “turistes”, sinó a la seva organització i aprofitament: calen polítiques públiques destinades a governar l’activitat turística i a distribuir els costos i els beneficis que se’n deriven. A la ciutat (i arreu) això vol dir, en primer lloc, regular els usos de l’espai públic i de l’habitatge per tal de preservar els drets i els deures de tothom, residents i turistes. Per altra banda, cal establir polítiques fiscals clares i determinades amb l’objectiu de revertir a la col·lectivitat part substancial dels beneficis que de l’activitat turística es deriven: si l’atractiu turístic d’un lloc depèn, en molt bona mesura, de l’existència d’un conjunt de béns comuns (el patrimoni cultural, l’espai públic, el paisatge,…), no podria ser de cap manera que el comú suportés només els costos i quedés exclòs dels beneficis resultants de la utilització turística d’aquests béns.

Per avançar en aquesta direcció cal tenir en compte una qüestió crucial. La transformació de les nostres societats ha trencat la correspondència estricta entre població i territori. Cada ciutat, cada país, és habitat de manera més o menys contínua per grups de població diversos: els que hi resideixen (però no hi passen pas tot l’any, ni tota la vida), els que hi acudeixen a treballar de manera quotidiana, els que hi treballen o estudien per un període, els turistes,… Tots aquests grups de població han de tenir els seus drets i els seus deures. Enfrontar-los en funció de la seva procedència –amb posicions del tipus “que paguin ells!”- resulta alhora erroni i estèril. El conflicte no s’ha de plantejar entre grups de ciutadans, sinó entre els ciutadans (ja siguin residents o turistes) i aquells que privatitzen els béns comuns, transformen l’oci en consum –sovint alienador- i, a més, s’apropien dels beneficis.


CECCHINI, Arnaldo (2016): “Elogio del turismo di massa”, a I’m not a tourist, I live here, l’Alguer, Publica.
COLOMB, Claire i NOY, Johannes, eds. (2016): Protest and resistance in the tourist city, Nova York, Routledge.
DONATO, Emili (2007): “La ciutat obrera de repòs i vacances del GATCPAC”, a Ricard PIÉ, ed. Aportacions catalanes en el camp de la urbanística i de l’ordenació del territori des de Cerdà fins els nostres dies, Barcelona, SCOT.
WORLD TOURISM ORGANIZATION, UNWTO (2016): Tourism Highlights, www.e-unwto.org.

Autor/Autora

Oriol Nel·lo

Geògraf, professor de la UAB, especialitzat en estudis urbans i planificació del territori

Articles publicats : 10

Deixa el teu comentari

Scroll to top