Elogi del militant Revisat per Revista Treball a . Aquests dies de campanya electoral he pensat en la figura del militant polític de tota la vida: aquella persona que sempre està al peu del canó, participant en Aquests dies de campanya electoral he pensat en la figura del militant polític de tota la vida: aquella persona que sempre està al peu del canó, participant en Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Elogi del militant

Elogi del militant

Elogi del militant

Aquests dies de campanya electoral he pensat en la figura del militant polític de tota la vida: aquella persona que sempre està al peu del canó, participant en les reunions, assemblees, penjant cartells, repartint octavetes, sent actiu a les xarxes socials, representant al partit en les plataformes, òrgans municipals, demanant el vot en els seus cercles familiars, d’amistats i feina… Aquella persona que forma part d’un projecte polític i el defensa arreu, sense demanar res a canvi. Segurament mai no cobrarà cap sou per la seva tasca política, mai no tindrà un càrrec d’assessor ni regidor, ja no diguem de diputat. Perquè mai ni tan sols s’ho ha plantejat ni li ha plantejat ningú. Aquella persona que no participa de la vida del partit per engrandir el seu ego, sortir a la televisió, tenir càrrecs ni aconseguir cap recompensa econòmica. Aquell militant arquetípic que defensa el projecte col·lectiu, el critica les vegades que faci falta però de portes endins, que segueix pensant (crec que amb raó) que els partits polítics són una eina utilíssima per transformar la nostra societat. Perquè les idees no viuen sense organització. Segur que a totes i a tots aquells que fa anys i panys que militem ens ve al cap el nom de diverses persones. Persones que segurament admirem i estimem.

Recupero un fragment del llibre ‘La trampa de la diversidad’, de Daniel Bernabé, on es defineix de forma brillant allò que abans enteníem per militant, en aquest cas comunista: “El 1978 qui es deia comunista era molt probable que milités en un partit, un sindicat o algun tipus d’organització formal. Acudia a manifestacions, a mítings, a la seva agrupació, on discutia amb altres comunistes sobre teoria, successos de política internacional i nacional, però també aquells que es donaven en el seu àmbit més proper. El comunista també ho era a la seva feina, on, amb les precaucions degudes, procurava tractar amb aquells companys que simpatitzaven amb l’esquerra. Aquell militant comunista segurament viuria al mateix barri des de feia anys, per la qual cosa participaria sense amagar la seva condició ni militància en associacions de veïns, col·lectius culturals i qualsevol espai grupal que allà es donés. Segurament tenia unes idees molt marcades, però l’acció quotidiana el portava a compartir trinxera amb gent d’altres grups polítics i, sobretot, amb gent que no pertanyia a cap. Prenia responsabilitats si així li requeria el seu partit, al que segurament defensava amb convicció en públic però criticava durament en privat […]. Qui deia ser comunista, qui s’identificava amb el comunisme, vivia d’acord amb la seva forma de pensar. És a dir, la seva identitat era donada pel seu context, les seves condicions, la seva materialitat, la seva vida”. Sí, ja sé que no està de moda reivindicar aquesta forma de militància, i segurament hem de ser capaços d’adaptar-nos als temps actuals. Però d’aquí a acceptar acríticament una idea de militància fugaç, líquida i a conveniència crec que hi ha un bon camí a transitar.

En els darrers temps, temps líquids que diria en Zygmunt Bauman, cal reconèixer que no cotitza a l’alça la figura del militant a què feia abans referència. D’un temps ençà no és difícil trobar persones defensant un projecte polític de forma fanàtica i al cap de poc veure-les defensant un altre fins i tot antagònic, aprofitant per carregar contra aquell partit en què militaven fins fa poc, de vegades ostentant responsabilitats importants. Va haver-hi una època en què canviar-se de camisa, políticament parlant, estava molt mal vist. Ara, però, de vegades sembla que passar d’un partit a un altre obté fins i tot recompensa, no només entre militants de base, sinó sobretot entre dirigents, òbviament amb aspiracions de càrrec i sou. A tots i a totes ens vindrien uns quants exemples al cap sense haver de pensar-hi gaire. Persones que en legislatures no gaire pretèrites eren diputades d’un determinat partit i ara ho són d’un altre, i que són capaços de defensar idees contraposades sense que els caigui la cara de vergonya. Els trànsfugues de tota la vida, vaja. Aquests són els meus principis, i si no els agraden en tinc uns altres, que diria en Groucho Marx. Crec que cap partit no escapa a aquest tipus de situacions, més intensament en els darrers anys.

Un altre fenomen que no deixa de sorprendre’m és aquell segons el qual certes persones, fins fa poc dirigents importants d’un partit determinat, abandonen les seves responsabilitats i pràcticament l’endemà apareixen als mitjans de comunicació com si la seva etapa com a dirigent polític (d’una opció política determinada, és clar) no hagués existit, presentant-se com a activista social o només amb el nom de la seva professió, la que sigui. No és difícil veure’ls aparèixer a les tertúlies televisives o radiofòniques defensant postulats que fins fa poc no s’atrevien a defensar mentre ocupaven càrrecs polítics. Els mitjans, ho sabem bé, acostumen a recompensar aquells exdirigents que passen a criticar públicament i amb entusiasme les interioritats de les organitzacions on militaven fins fa quatre dies, normalment partits amb els que el mitjà de comunicació en qüestió no simpatitza pas. Tant se val si aquestes crítiques feroces estan basades en mentides: del que es tracta és de fer mal a l’adversari polític.

Però el que em produeix sorpresa de veritat no és aquest fet, que fins i tot puc arribar a entendre: quan un ostenta un càrrec polític ha de defensar públicament el que es decideix col·lectivament, no les seves opinions personals. El que em produeix sorpresa i fins i tot un xic d’indignació és que aquestes persones no donin un cop de mà, per petit que sigui, al projecte polític que fins fa poc va decidir col·lectivament atorgar-los la confiança. Es passa de dirigent i cara visible a deixar la militància, directament. I aquí no puc deixar de pensar en referents com en Cipriano García, que va ser dirigent, diputat… I que va morir penjant una pancarta durant una campanya electoral. Per què costa tant que determinats dirigents, que fins no fa gaires anys abjuraven dels partits polítics, passessin a dirigir-los i, després, no es quedin a militar-hi des de la base? Hi ha una elit de persones que passen dels moviments socials a la direcció dels partits però no poden ser militants anònims com aquests a què feia referència a l’inici de l’article? Hi ha, concretament, una aristocràcia en els espais polítics d’esquerres? No és una contradicció en sí mateixa aquest fenomen?

Per tot això crec que val la pena reivindicar la figura del militant. Crec que val la pena elogiar-la, especialment en moments com l’actual, en què construir organitzacions fortes i vinculades amb el teixit social sembla més necessari que mai. Perquè allò sòlid sempre serà imprescindible, i els valors del compromís, la lleialtat, la fidelitat o la militància potser caldria recuperar-los, defensar-los i lluir-los amb orgull.

Autor/Autora

Miguel Guillén

Politòleg i militant ecosocialista

Articles publicats : 11

Comentaris (1)

  • Avatar

    Josep Illa Ximenes

    Gràcies en nom de molts que ja no podran llegir aquest article. Tan sols faria un salt més enllà, quan comfigures el moment, com Bauman , de líquid… Crec que alguns nivells de “pensament politic” són més aviat gasosos. I aprofito per recomanar ferventment el llibre que cites d’en Daniel Bernabé: “La trampa de la diversidad”

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top