Elogi de l’independentisme (minoritari) Revisat per Revista Treball a . L’independentisme es troba avui immers en tensions internes produïdes per les diferències sobre l’estratègia (o més aviat la tàctica) a seguir en el futur (no g L’independentisme es troba avui immers en tensions internes produïdes per les diferències sobre l’estratègia (o més aviat la tàctica) a seguir en el futur (no g Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Elogi de l’independentisme (minoritari)

Elogi de l’independentisme (minoritari)

Elogi de l’independentisme (minoritari)

L’independentisme es troba avui immers en tensions internes produïdes per les diferències sobre l’estratègia (o més aviat la tàctica) a seguir en el futur (no gaire, val a dir, per les diferències entre esquerres i dretes). Es una tendència que es ve covant des d’ara fa aproximadament tres anys, des dels fets d’octubre de 2017. Allà, indiscutiblement, va acabar una etapa. Però una etapa clau que marca encara avui com afronta el sobiranisme tant el present com el futur. Un llibre que reflexiona sobre això és ‘Principi de realitat’, de Jordi Muñoz. Acostumo a llegir el Jordi perquè em sembla  interessant, també quan en discrepo, i perquè crec que expressa el que pensa i opina una part important de l’independentisme. Crea opinió i també la canalitza. Per això el seu llibre me l’he pres no només com una anàlisi personal seva, sinó com una expressió de la valoració del procés per una part de l’independentisme que sembla que pot ser l’hegemònic a partir d’ara (veurem…). Més enllà dels debats dins de l’independentisme, és interessant reflexionar sobre com aquests poden afectar les relacions entre les esquerres. Com fa Muñoz al seu llibre, vull compartir algunes idees respecte el passat, el present i el futur, i ho faig tot just ara que es commemoren tres anys de l’1-O i que sembla que s’acaba la legislatura.

Cap al passat: qüestió de legitimitat

La legitimitat es fonamental en qualsevol sistema polític. En democràcia, la legitimitat imprescindible es la que t’aporten els vots i els escons. Fins al punt que existeixen diversos llindars de majories exigibles en funció d’allò que vols tirar endavant. Per una llei ordinària, per exemple, n’hi ha prou amb més vots a favor que en contra (majoria simple); per lleis de desenvolupament bàsic (assimilables a les lleis orgàniques estatals) cal majoria absoluta; per algunes lleis considerades especialment rellevants es demana, fins i tot, una majoria qualificada superior, com ara per la llei electoral, que requereix de dues terceres parts dels vots a favor. I ja pel bloc de constitucionalitat, com l’Estatut, els requisits són encara majors: dos terços i referèndum. Per això ha estat sempre una pregunta recurrent com és possible que l’independentisme majoritari decidís fer aquell embat sense comptar amb la legitimitat necessària ni tan sols per aprovar una llei electoral, i amb menys del 50% dels vots.

Aquell octubre d’ara fa tres anys, la manca de legitimitat no era pas una novetat: ja existia amb les plebiscitàries, i amb el full de ruta, i amb les mateixes pretensions de l’1-O. Com és possible, doncs, que s’arribés fins allí? No va ser casual: van haver-hi uns líders polítics que ho van alimentar i estimular, que van transmetre a la gent que sí que hi havia prou legitimitat, i que van assegurar que tot estava planejat i previst. I aquests líders estan injustament empresonats, des del meu punt de vista, però això no alleuja la irresponsabilitat profunda que van demostrar respecte la ciutadania i l’autogovern de Catalunya.

El llibre de Muñoz presenta com a lliçons posteriors a l’octubre de 2017 consideracions que, de fet, ja se sabien abastament abans de comprovar a la pràctica com acabarien: el necessari consentiment del perdedor, la manca de reconeixement internacional, la falta de garanties democràtiques o la manca d’acord en el procés no presagiaven res de bo. Però si ho sabien, perquè ho van fer?

Muñoz parla de l’existència de tres visions diferents del que s’estava fent aquell octubre: negociació/insurrecció/desconnexió. Però, a la pràctica, totes tres estaven deliberadament vinculades. Totes necessitaven de l’altra. Així, per fer creïble la via negociadora era imprescindible jugar amb la possibilitat de la insurrecció o la desconnexió. Quan Muñoz parla de “anar de farol” (sic) per poder negociar, amb quin farol comptaven? Sens dubte amb la possible insurrecció o desconnexió. Recordem que és a la llei del referèndum que es diu que la declaració unilateral d’independència o DUI es farà efectiva 48 hores després.

Així doncs, quan s’ignora la legitimitat democràtica, quan es juga o es va de farol i es pretén la insurrecció, quan s’avança de manera unilateral i s’interpreta el sentir d’una part com el tot, s’està ignorant una part de Catalunya. Això, des de la societat civil, és ben legítim exigir-ho i mobilitzar-se per fer-ho possible. Des de les institucions no, perquè son de totes. I no es poden posar en risc, ja sigui per declarar la independència, per publicar una resolució del Parlament o per mantenir pancartes de part en temps electoral. Fer una reflexió global al respecte d’aquesta estratègia de cara al present i futur es imprescindible per evitar repetir errors.

‘Principi de realitat’ em sembla, des del seu mateix títol, tota una valenta declaració d’intencions. Però aquesta mateix advertència (principi de realitat) expressada al setembre-octubre de 2017 hagués estat durament atacada pel moviment independentista majoritari. Es van alçar força veus expressant això mateix, si no amb aquestes mateixes paraules, amb altres de molt semblants. Les apel·lacions al realisme, a evitar xocs, eren interpretades com a “pals a les rodes”, com a col·laboració amb la repressió, com a conformisme o renúncia. Avui sembla que s’accepta l’encert d’aquelles reflexions. S’accepta?

Present: correlació de forces

Això enllaça amb el present pel que fa a la situació actual de les expressions polítiques dels dos moviments impugnatoris del règim del 78 dels darrers anys: el 15-M i l’independentisme. Muñoz afirma que una demanda, la de Unidas Podemos, el sistema l’ha digerit, i la de l’independentisme no. Per això uns estan al Govern (al de l’Estat) i els altres a la presó. El cert, per començar, és que l’independentisme també està al Govern, al de la Generalitat, i particularment CDC i els seus hereus no l’han abandonat ni un sol dia (ni tan sols amb el 155).

I si es troben en diferents situacions es també perquè a Unidas Podemos no li ha calgut portar les institucions al límit per tenir presents algunes de les lliçons del procés, com ara la importància de tenir en compte la correlació de forces, o el valor essencial de la legitimitat democràtica que dèiem abans. Això no justifica pas la pena desproporcionada que pateixen, però tampoc prendre la irresponsabilitat per èpica.

Unidas Podemos podria haver optat per una via “insurreccional” com l’1-O. Em pregunto, però, si a les classes populars d’Espanya no els ha sortit més a compte precisament que Unidas Podemos entrés al Govern donada, insisteixo, la correlació de forces. Em pregunto si Unidas Podemos no és més útil impulsant els ERTO, l’Ingrés Mínim Vital, l’escut social contra la pandèmia o, també, per cert, la reforma del codi penal per donar sortida precisament a la situació dels presos.

En definitiva, hi ha una pregunta que la gent d’esquerres (i especialment la independentista) no pot deixar d’afrontar més temps: quin ha estat el balanç per a les classes populars d’aquests anys de procés? Uns anys que han coincidit amb una greu crisi econòmica, ara també sanitària i ecològica global. Els darrers governs han estat dels més inactius en quant a lleis i reformes precisament en els moments més clau, sota promeses de futur que han acabat sistemàticament en frustració. Dels anys de procés pot ser que només quedi com a obra magna BCN World, el paradigma de tot allò a combatre des de l’esquerra. En un context de crisi greu podem seguir permetent-nos governs que plantegen incerteses pel futur i inoperància en el present?

Futur: catalanisme popular

I això em porta a una darrera reflexió de cara al futur: reivindicar el catalanisme popular. Hi ha qui pretén identificar el catalanisme, com en part ho fa Muñoz, amb el pujolisme, i no. Ja als anys 80 hi havia un catalanisme profundament antipujolista (no oblidem, per exemple, Josep Benet o Antoni Gutierrez Díaz). I hi havia, en canvi, un independentisme clarament pro-pujolista (l’ERC d’Heribert Barrera, fins i tot la de Colom-Rahola, que mira on han acabat). Per a molts i moltes, reivindicar el catalanisme no és pas enyorar la Catalunya dual ni l’oasi català. I menys encara la corrupció, que alguns van denunciar, malauradament en solitari, molts anys abans del famós 3%. El catalanisme té més de 100 anys d’història i ha estat àmpliament teoritzat des de Valentí Almirall i fins als nostres dies.

Sens dubte van haver-hi diversos factors per arraconar el catalanisme; alguns imputables als seus propis fracassos, certament. Però també perquè va ser desplaçat i maltractat pel procés i per la idea de “l’independentisme sol”.  Sí, l’independentisme majoritari va situar el catalanisme no només com a inútil i obsolet, sinó com a contrari a la defensa dels interessos de Catalunya, que havia de patrimonialitzar l’independentisme. Això va fer caure un teló d’acer entre el món ERC-Junts i el del PSC-Comuns, capaços en altres temps d’entendre’s en qüestions clau com l’Estatut o la millora del sistema de finançament.

Els fracassos i limitacions de l’estratègia de “l’independentisme sol” torna a donar una oportunitat al catalanisme. Catalanisme i independentisme no van ser adversaris durant dècades, i no tenen perquè ser-ho ara. Ans al contrari. Dins del catalanisme han conviscut sempre opcions diverses, des de l’autonomisme reivindicatiu fins a l’independentisme. La capacitat per aglutinar forces i donar batalles compartides em sembla una estratègia molt més hàbil i productiva. I això comença per reconèixer la legitimitat mutua i plural de les diferents formes de promoure l’autogovern de Catalunya, que no es patrimoni de ningú.

Hi ha qui opta per ampliar la base per tal que l’independentisme superi el 50% o assoleixi majories més amplies. Ben legítim. Una altra opció, no incompatible amb la primera, és buscar consensos, ja ara, que sumin la majoria del catalanisme en les seves diferents opcions. Això afavoriria Governs d’esquerres per afrontar el dia a dia, i majories nacionals àmplies basades en el diàleg i en l’explotació i ampliació de l’autogovern. I això em porta a una reflexió emocional final.

Els altres independentistes 

Tot plegat, el repàs al passat, present i futur, m’ha fet posar en valor de manera més accentuada a l’independentisme minoritari. La divisió entre “hiperventilats i traïdors”, que precisament Muñoz destaca en el seu llibre, no és pas nova, en absolut. Sempre, molt abans del 27-O, hi ha hagut un independentisme minoritari, però humanament i intel·lectualment rellevant, que havia estat menyspreat, ridiculitzat i injustament maltractat per no avalar l’estratègia del majoritari, el que promovien CDC-Junts, ERC i la CUP. Abans que s’assenyalés a ERC com a covarda, la mateixa ERC, Junts i la CUP havien assenyalat a aquest independentisme minoritari, i als partidaris del dret a decidir no complaents amb el seu full de ruta, com a tal. I alguns de manera molt explícita: recordem declaracions de Mireia Boya o de Joan Tardà.

Jo vull reivindicar aquelles dones i homes clarament independentistes però que han discrepat obertament del procés durant tots aquests anys, especialment quan implicava tergiversar el funcionament democràtic (plebiscitàries, DUI, 6 i 7 de setembre…), la unilateralitat, la manca de consensos nacionals més amplis i, sobretot, la formació de governs amb la dreta. En definitiva, em refereixo a les dones i homes independentistes que van alertar de les trampes, errors i despropòsits del procés no després, sinó abans de que es fessin evidents. Però que també van contribuir a fer possible l’1-O, tot alertant que no era pas el referèndum que necessitàvem ni es podia prometre la lluna com s’estava fent. Dones i homes que van haver-se de sentir-se dir de tot per criticar una tàctica mancada de la legitimitat suficient, condicionada al manteniment de governs de dretes, i destinada a xocar frontalment i inútilment contra l’Estat, arrossegant en el despropòsit l’autogovern de tothom. Dones i homes que volen la independència per construir un país més just i sostenible, però no aplaçar-ho, ni renunciar a construir-lo ja ara, amb les eines d’autogovern que tenim.

Autor/Autora

Sergio De Maya

Politòleg

Articles publicats : 21

Comentaris (3)

  • Avatar

    Pere

    Després de la sentència del TC sobre l’Estatut, que implica un ruptura unilateral del pacte constitucional per part de l’estat, quina sortida tenien i tenen els independentistes i els sobiranistes en general? Tornar a invocar fórmules del passat és inútil.
    Pregunti’s vostè quina legitimitat tenen els jutges espanyols que condemnen els independentistes catalans.
    Pena desproporcionada? O pena injusta en un judici injust?
    On queda la repressió de l’estat en la seva anàlisi? Per què no en diu res? Potser s’entendrien millor els encerts i els errors de l’independentisme.
    En definitiva, si els catalans som espanyols és perquè estem sotmesos al poder i a la violència de l’estat espanyol. No és pas nou d’ara, això ja ve del 1714 com a mínim. Vet aquí la correlació de forces.

    Respon
  • Avatar

    Pere

    Però l’última ratio ha de ser la correlació de forces? O el principi democràtic?
    Si som conseqüentment demòcrates, hem de reivindicar el dret a decidir dels catalans, malauradament absent de l’article que comento.
    Els catalans som una minoria nacional discriminada i maltractada per la majoria nacional espanyola, com les altres minories nacionals que malviuen a l’estat espanyol. Ja és hora de reconèixer-ho.
    Si pretenem preservar l’estat espanyol, haurà de ser sota una altra fórmula, respectuosa amb la seva pluralitat interna, i no pas anant cap enrere per consagrar in aeternum un autonomisme que ja està completament exhaurit. Les interferències de les institucions de l’estat sobre l’autogovern català són contínues.
    La violència policial de l’1- O, el 155 i l’empresonament i exili dels dirigents polítics catalans en certifiquen la seva defunció. Cal assumir-ne les conseqüències.

    Respon
  • Avatar

    Roman

    El Procés es va semblar molt a l’emissió radiofònica de “The War of the Worlds” d’Orson Wells: Una psicosi col·lectiva organitzada per mitjans de comunicació sense escrúpols ni respecte per la veritat i que explotava el legítim sentiment patriòtic dels catalans en benefici d’un grup de polítics irresponsables que ja es veien a les enciclopèdies, d’intel·lectuals de menjadora que competien entre si a veure qui la deia més grossa..

    La realpolitik obliga ara a l’esquerra a perdonar i a buscar aliances dins les restes del magma Processista. El Sergi suggereix uns perfils i uns noms. Jo crec que més que un tema de noms i perfils és un tema de veure qui ha tornat al planeta terra i està disposat a assumir el cost polític de deixar de fantasiejar i de delirar i qui segueix volant sobre oceans de suc de taronja rosa pujat a un cocodril blanc. El problema de fons és que una part d’aquesta esquerra va aplaudir i ara se li fa difícil demanar explicacions.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top