Ell va matar Kennedy… i molts altres Revisat per Revista Treball a . Va ser el 1972 quan, transmutat per primer cop en el detectiu Pepe Carvalho, Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 – Bangkok, 2003) va fer aquesta confessió Va ser el 1972 quan, transmutat per primer cop en el detectiu Pepe Carvalho, Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 – Bangkok, 2003) va fer aquesta confessió Rating: 0
Esteu aquí: Home » Cultura » Ell va matar Kennedy… i molts altres

Ell va matar Kennedy… i molts altres

Ell va matar Kennedy… i molts altres

Va ser el 1972 quan, transmutat per primer cop en el detectiu Pepe Carvalho, Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 – Bangkok, 2003) va fer aquesta confessió: Yo maté a Kennedy. Però el mèrit de l’escriptor i periodista desaparegut ara fa 10 anys supera la seva insuperable ficció. Ell també va matar Franco, Felipe González i José María Aznar. Es va atrevir, fins i tot, amb Joan Pau II i Fidel Castro a Y Dios entró en La Habana. I no va tenir pietat amb Stalin quan va reivindicar Andreu Nin i el POUM a El pianista i a la declaració que va fer, el 1989, el seu PSUC, del que volia ser l’últim a tancar el llum (i no va poder perquè Iniciativa el va commutar).

Aquests magnicidis, assassinats al comitè central o no, van ser literaris per a qui va escriure un centenar de llibres de tota mena i notícia per a qui va publicar més de 9.000 textos periodístics en una quarentena de capçaleres. De la Soli falangista on va debutar i es va descarar ja com a comunista, el 1960, fins a El País on va morir descarat i esquivant la censura per defensar el diàleg amb ETA… però on va romandre fidel als lectors rebutjant ofertes de Pedro J. Ramírez que li triplicaven el sou. Entremig, La Prensa, Hogares Modernos, Siglo 20, Tele/eXprés, Triunfo, Por Favor, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Serra d’Or, Taula de Canvi, Arreu, El Periódico, Interviú, Avui, El Temps, Treball, Jovent, Gimlet, Camp de l’Arpa, La Veu del Carrer…

Si encara visqués, Vázquez Montalbán estaria alimentant, de ben segur, la munió de capçaleres digitals i noves revistes en paper que proliferen en el minifundisme periodístic de l’esquerra. Un panorama que ell, des de les bases d’aquell Informe sobre la información escrit a la presó de Lleida el 1962, ens ajudaria a entendre críticament (amb Twitter o sense): potser diria que es tracta d’un fenomen comunicatiu útil i esperançador i, alhora, impotent enfront del latifundisme mediàtic de la dreta.

D’algú tan prolífic i, per tant, desigual –però fins i tot amb obra poètica notable–, es fa difícil recomanar lectures escollides. És més fàcil destacar-ne només uns magnicidis literaris que també van ser polítics, ideològics. El combat a mort contra Franco és el que més va treballar-se: des del seu debut periodístic fins a la sàtira de Por favor i les cròniques de Triunfo, passant per obres com Galíndez i Autobiografía del general Franco. A Aznar se’l va liquidar a La Aznaridad. Felipe González va ser més dur de pelar. Per la traïció de la socialdemocràcia a l’esquerra que Vázquez Montalbán va criticar àcidament i lúcidament abans que ningú. Tot detectant que, entre 1982 i 1986, es va perdre el consens sobre la idea utòpica no socialista però sí socialitzant de ciutat, societat democràtica, sorgida de l’antifranquisme. Per això, amb Jorge Semprún, l’home que va matar Kenndy i tants altres és l’únic a qui salven de la crema els revisionistes ideològics de la Cultura de la Transició (CT).

Tan barceloní com Josep Maria Huertas (però més barcelonista), és en l’àmbit urbà on Vázquez Montalbán va cultivar més les seves obsessions: recuperar la memòria històrica, rescatar la cultura popular i sentimental, radiografiar la ciutat, formar consciència social, crear opinió crítica, decantar actituds i contextualitzar els continguts locals amb els globals. És en llibres com Barcelones i La literatura en la construcción de la ciudad democràtica, en l’entrevista concedida al número 50 de Carrer (1998) i al pròleg de Barcelona en lluita on l’autor de Carvalho va deixar idees que encara són punts de referència per mesurar el present.

Ras i curt: durant la Transició es va aspirar a una ciutat, a una societat democràtica que, arrelada en la realitat republicana d’abans de la guerra civil, en l’imaginari antifranquista i en la quotidianitat i les lluites dels barris, era un projecte abstracte no revolucionari però sí radicalment democràtic i amb un horitzó socialitzant. Hi va contribuir l’esperança que, una vegada arribada la democràcia, els moviments socials que van veure morir Franco al llit però van matar el franquisme al carrer contribuirien a donar-li un caràcter de democràcia plenament participativa. “No va ser així –escrivia Vázquez Montalbán–, en part per les regles del joc imposades per la Transició, en part per la covardia de les formacions polítiques d’esquerra que van témer el basisme desestabilitzador dels moviments socials i molt preferentment el dels veïns”.

I així estem ara. En una ciutat aturada en un titular seu de 1998: “Barcelona es una ciudad de escaparate que está perdiendo su carácter mestizo”. La mateixa Barcelona que, per culpa del turisme i les amenaces privatitzadores del Fòrum i el Port Vell, viu en regressió aquest altre titular seu: “La socialización del mar es la única conquista real de izquierdas de esta ciudad”. En la mateixa entrevista va dir que “las rebeliones primitivas de los insumisos, okupas y parados darán lugar a una nueva forma de entender el cambio social”. Potser són una mica això les marees antiretallades, el que queda del sindicalisme i l’acció de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques.

“Sí, es pot”, proclama la PAH. I per què no? Igual que, als anys 80, es va perdre el consens de la Transició sobre la idea utòpica de ciutat o societat democràtica, ara es podria recuperar. Començant per Barcelona i Catalunya. Què hi diria Vázquez Montalbán? Segurament allò tan subversiu i satíric que va cridar Tortell Poltrona (i que cap mitjà de comunicació no va recollir) al minut 17 amb 14 segons de l’acte de presentació del Procés Constituent, el 13 d’octubre passat a Montjuïc: “In-inte-intel·ligència!”. Sí; a risc d’un desmentiment de la seva vídua Anna Sallés o del seu fill Daniel Vázquez, no hi ha dubte que això és el que avui cridaria l’autor de Crónica sentimental de España al Camp Nou tots els minuts 17:14. A banda de “Barça, Barça, Barça”, és clar. Aquell antològic article de 1969 a Triunfo on citava Espriu i l’Assaig de Càntic en el temple i que, amb els temps que corren (i no precisament per Messi o Neymar), és de relectura obligada a Barcelona i a Madrid.

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador

Articles publicats : 5

Deixa el teu comentari

Scroll to top