Eleccions autonòmiques a la Noruega del Sud? Revisat per Revista Treball a . El mapa electoral és clar.  La immensa majoria del territori apareix en roig, el color que representa que el partit socialdemòcrata ha estat de nou, el més vota El mapa electoral és clar.  La immensa majoria del territori apareix en roig, el color que representa que el partit socialdemòcrata ha estat de nou, el més vota Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » Eleccions autonòmiques a la Noruega del Sud?

Eleccions autonòmiques a la Noruega del Sud?

Eleccions autonòmiques a la Noruega del Sud?

El mapa electoral és clar.  La immensa majoria del territori apareix en roig, el color que representa que el partit socialdemòcrata ha estat de nou, el més votat a molts indrets. Tot el nord i l’interior, més rural i econòmicament menys desenvolupat, manté la seva fidelitat al seu partit preferit de sempre. El sud, molt bona part d’aquella costa on es concentren les ciutats econòmicament més dinàmiques apareix, per contra, amb el blau que representa la victòria del principal partit de la dreta.

Aquesta distribució territorial no és una novetat. Es manté ja fa molts anys. Sí van canviant els matisos i les proporcions. Un cop més, aquests dos partits, el principal de la dreta i de l’esquerra, han retrocedit a les eleccions i els beneficiaris han estat tan alguns dels partits aparentment moderats, com alguns dels que representen els extrems de l’espectre polític.

Com tants altres cops, el partit amb més escons no serà capaç de construir una majoria al seu voltant i el debat sobre incorporar o no a l’extrema dreta al govern serà important i provocarà divisions entre els restants partits de la dreta.

Penseu que estic parlant de la meva Comunitat Autònoma, Andalusia? No, parlo de les darreres eleccions al Parlament noruec, de setembre de 2017. Hi ha diferencies, és clar. Allí, la dreta radical retrocedia (però era la tercera força política). I era un partit obertament marxista el que entrava per primer cop al Parlament. La dreta radical va acabar entrant al govern, provocant que la democràcia cristiana donés suport a la investidura, però es negués a formar part de l’executiu.

Però malgrat les enormes diferencies de molts tipus, la comparació pretén mostrar, sobretot, que res del que ha passat a Andalusia és gaire sorprenent a nivell comparat. Si ens ha sorprès és perquè, com tants altres cops, no hem sabut llegir bé les enquestes. Perquè, com tants cops, ens hem quedat amb els titulars relacionats amb els resultats previsibles i no hem donat importància a totes les altres coses que ens deien les enquestes pre-electorals: que el nivell d’insatisfacció amb la tasca del govern autonòmic era molt gran o que Adelante Andalucia ja no era una alternativa atractiva i que perdria molt suport (la davallada en intenció directa de vot en l’enquesta pre-electoral del CIS, respecte de la realitzada la legislatura anterior era espectacular).

Si l’any 2014 la sorpresa la va protagonitzar una nova força política (que rebutjava en aquell moment les identificacions ideològiques tradicionals però que tenia un aire més aviat esquerranós) que va capitalitzar el fort descontentament existent, avui això ho ha fet una força política de la dreta radical, com passa a gairebé tots els països del nostre entorn. És cert que, de moment, la nostra dreta radical mira encara més a la tradició de la dreta pàtria que als nous populismes de la dreta radical europea (com ens han mostrat Eva Anduiza o Jordi Muñoz), però també ho és que els primers passos de la nova dreta radical italiana van beure molt més de Mussolini i que avui, la Lliga Nord ja s’assembla més als seus col·legues europeus.

I com ha pogut passar això a Andalusia, la comunitat que (gairebé) sempre havia votat a l’esquerra, la comunitat on IU va quedar prop de superar a AP l’any 1986, la comunitat de les majories de IU a Córdoba (ja fa dies) i a Marinaleda (fins avui)? Ens queda molt per entendre, tant d’aquestes darreres eleccions com del conjunt del comportament electoral dels andalusos. Però la meva hipòtesi va en una línia que situa Andalusia en els patrons que trobem cada cop més a la Europa Occidental: el component cultural i el socioeconòmic que hi ha darrera del que anomenàvem esquerra es separen cada dia més. Andalusia era i és (com el nord de Noruega), una comunitat esquerrana en la dimensió socioeconòmica: una economia més feble que a altres parts del país, amb forta sensibilitat contra les desigualtats i les injustícies socials i, per tant, favorable a un fort paper corrector d’aquestes per part del sector públic. Però d’altra banda Andalusia era (i és) una comunitat molt més conservadora en la dimensió cultural. Potser les Cofradias i la Setmana Santa siguin mals indicadors perquè és cert que tenen defensors apassionats en l’esquerra, però el percentatge de pares que trien classe de religió catòlica (i no d’alternativa) pels seus fills a les escoles sí és una senyal molt clara.

El com aquest conservadorisme cultural pot haver combinat aquesta tardor esgotament i emprenyament respecte del tema català, reacció contra un moviment feminista que qüestiona els rols de gènere tradicionals i altres possibles greuges o amenaces percebudes (cultura taurina o immigració, per exemple) és encara una historia pendent d’escriure. S’ha fet, en tot cas, a partir d’una ciutadania molt insatisfeta amb el seu govern autonòmic. I que, sense alternatives il.lusionants a l’esquerra, ha acabat, amb el vot d’uns i l’abstenció dels altres, configurant un parlament autonòmic que dona per primer cop la possibilitat que les diverses dretes andaluses hagin de veure fins a on es poden posar d’acord. Com a Noruega.

Autor/Autora

Joan Font

Investigador del Institut d’Estudis Socials Avançats (CSIC)

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top