El virus de la Corona i la immunitat social Revisat per Revista Treball a . Així com ara s’estudia quin grau d’immunitat tenim, com a societat, davant del coronavirus, potser caldrà analitzar també en quin grau hem facilitat socialment Així com ara s’estudia quin grau d’immunitat tenim, com a societat, davant del coronavirus, potser caldrà analitzar també en quin grau hem facilitat socialment Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » El virus de la Corona i la immunitat social

El virus de la Corona i la immunitat social

El virus de la Corona i la immunitat social

Així com ara s’estudia quin grau d’immunitat tenim, com a societat, davant del coronavirus, potser caldrà analitzar també en quin grau hem facilitat socialment la inviolabilitat de la que disposa la Corona davant d’un altre virus: el de la corrupció. I no s’hi val, políticament, recórrer a la resposta fàcil de carregar-li el mort al ‘règim del 78’. Ni tampoc conformar-se, jurídicament, amb la relectura de l’article 56.3 de la Constitució, que és el que diu que “la persona del Rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitat”.

Posats a rellegir articles textualment, l’article 56.3 no només entra en flagrant contradicció amb l’article 14, que és el que proclama que “els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. El mateix article 56.3 té una abstrusa i contradictòria segona part –“els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64”- que acaba derivant la responsabilitat “dels actes del Rei” a “les persones que els referendin”, i que són sempre “el president del Govern i, en el seu cas, els ministres competents”. Ho especifiquen així els dos punts de l’article 64 de la Constitució.

Si els actes de Joan Carles de Borbó com a comissionista del tren d’alta velocitat a la Meca o de tantes altres operacions econòmiques, polítiques o personals en qualitat de cap de l’Estat són també responsabilitat dels successius governs espanyols ja ho dirimiran jurídicament (o no) uns alts tribunals prou desacreditats. Però del que no hi ha dubte, política i socialment parlant, és que la inviolabilitat que el rei Joan Carles de Borbó i la seva família han tingut davant de la corrupció és responsabilitat no ja de tots els governs de la Monarquia parlamentària, sinó del conjunt de la societat espanyola. Inclosa la catalana.

Això és així en diferents graus i ni que sigui per haver tolerat fins ara la corrupció borbònica. De la mateixa manera que, convé no oblidar-ho, s’han tolerat massa casos de corrupció associats a d’altres noms o cognoms: Filesa, Naseiro, Púnica, EROs, Palau, 3%… O és només casualitat i ha de ser objecte de magnanimitat o tolerància, respectivament, que justament ara un corrupte condemnat com Fèlix Millet demani l’indult o que els 90 anys d’un Jordi Pujol confés i processat per corrupció l’hagin celebrat, alguns, com si la corrupció no afectés el seu llegat històric? El llegat personal i el de Convergència Democràtica de Catalunya que, avui en vies de liquidació concursal justament per sentència ferma per finançament il·legal del partit, encara segueix governant a la Generalitat, amb el nom canviat i en coalició amb ERC.

La història ho jutjarà, però el periodisme es pot avançar. I quan els dos oficis col·laboren és més fàcil que l’encertin. Ho proven els 20.000 exemplars esgotats de la revista ‘Sàpiens’ d’aquest juny que, encara mig confinats i quan gairebé ningú compra ja premsa de paper, han forçat a reimprimir-ne 10.000 més per abastir la demanda als quioscos. Més enllà d’una portada provocadora, ‘Sàpiens’ inclou un reportatge divulgatiu d’Arnau Cònsul sobre els 300 anys de corrupció dels Borbons que està avalat pel rigor dels historiadors de la Universitat de Barcelona Àngel Casals i Joan Villarroya. Potser per això, i perquè els temps estan canviant, la revista no ha estat segrestada com sí ho va ser no fa tant, el 2007, i per ordre d’un jutge de l’Audiència Nacional, ‘El Jueves’ que duia en portada una caricatura de connotació sexual i amb al·lusió a la poca feina de l’aleshores príncep d’Astúries i avui rei Felip VI.

Aquest i altres tractaments més periodístics que històrics sobre els Borbons potser pressionin una majoria del Congrés de Diputats perquè finalment accepti investigar políticament la corrupció de la Monarquia. I qui sap si, tot plegat, al final ens acaba portant no ja a un ‘momentum’ destituent i republicà com el d’abril de 1931, sinó a un escenari constituent i refrendari com el que el juny de 1946 va proclamar també la República a Itàlia. En tot cas, els contextos històrics no són comparables.

El que sí mereix comparació és el tractament periodístic i el grau d’inviolabilitat social que la Monarquia té ara en relació a fa uns anys. I és sensiblement diferent. Certament, i des de que el CIS va deixar de preguntar-ho als anys 80, perquè segurament la resposta no agradava, no ho posa fàcil la falta d’una sèrie demoscòpica fiable sobre el grau d’acceptació i consens social que la Corona ha tingut els darrers 40 anys a Espanya. A falta d’enquestes i dades sociològiques, massa sovint ha calgut tirar de la premsa rosa o dels xiulets en un estadi per intuir per on anava la cosa. I, molt de tant en tant, ha calgut saber llegir entre línies, en llengua estrangera o en algun llibre gairebé clandestí allò que ara tothom diu que era ‘vox populi’.

Fa gairebé 20 anys que Patricia Sverlo, pseudònim de la periodista gallega Rebeca Quintans, va publicar la seva biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó ‘Un rei cop per cop’. La premsa de l’època va silenciar l’obra, editada per Pepe Rei sota el segell Ardi Beltza, que seria tancat, i després sota el de Kale Gorria. Només petites heroïcitats de suplement cultural com la que va protagonitzar l’historiador Andreu Mayayo a ‘El Periódico’, el 28 de març del 2003, van trencar el silenci tot informant de que el llibre de Sverlo havia venut més de 50.000 exemplars i de que la biografia no autoritzada subratllava “la connivència del Rei amb el 23-F i el vinculava amb el ‘pelotazo’ dels 80 a través del seu testaferro i amic Manuel Prado y Colón de Carvajal i les seves amistats perilloses amb José María Ruiz Mateos, Javier de la Rosa i Mario Conde”.

Si aquella peça, titulada ‘Amo del seu silenci’ i il·lustrada amb un siluetejat conjunt de Franco i Joan Carles de Borbó, va passar els filtres de la inviolabilitat social i periodística que blindaven la Monarquia va ser per un gest audaç: els responsables del suplement cultural de ‘El Periódico’ van aixoplugar-la sota el titular gros ‘El rei que va apostar per la democràcia’, que encapçalava dues pàgines dedicades a la flamant biografia en que l’hispanista anglès Paul Preston retratava Joan Carles I com a pilot de la transició i heroi del 23-F. El mateix Preston que, 17 anys després, corregeix el tret i al seu darrer llibre ‘Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social. Espanya des del 1874 fins a l’actualitat’ és implacable amb el sistema borbònic i amb una transició de la que diu que “va ser una gran fita” però, alhora, “només un primer pas tímid” perquè “no va contribuir en absolut a eradicar les pràctiques corruptes heretades del règim franquista i dels seus predecessors”.

També va caldre certa audàcia, el setembre de 1997, poc abans del casament de la Infanta Cristina de Borbó amb Iñaki Urdangarín, per trencar la impunitat social i la censura que durant dècades han cobert la Monarquia. El motiu va ser una denúncia anònima a la FAVB i a la seva revista ‘Carrer’, per part d’una desconeguda comissió anticorrupció, de que l’aleshores nuvi i jugador del Barça d’handbol i avui encara marit convicte per corrupció, devia més de mig milió de pessetes en multes i impostos impagats a Barcelona des de feia quatre anys i que l’Ajuntament no li havia reclamat. Una setmana va estar bloquejada la notícia a ‘El Periódico’. I no per falta de contrast, ja que el periodista que simultanejava feines a ‘Carrer’ i al diari havia confirmat per dues fonts municipals l’autenticitat de l’expedient de multes.

El que passava és que la Casa Reial era inviolable. I només quan la periodista Gemma Nierga, alertada per un col·laborador de ‘La Ventana’ que n’estava al cas, va gosar mencionar aquella denúncia anònima en antena de la SER, a ‘El Periódico’ van accedir, aleshores sí, a publicar la notícia. La direcció del diari va pressionar el periodista perquè no la signés sota l’argument de que significar-se d’aquella manera hipotecava el seu futur professional. Aconsellat per Josep Maria Huertas, el periodista sí va signar. Però va haver d’acceptar que la redactora especialitzada en Casa Reial que va editar la informació canviés el títol original pel definitiu: “Urdangarín paga mig milió en multes i impostos acumulats des de 1993”. I l’anècdota no acaba aquí, perquè mesos després l’Ajuntament de Barcelona, prèvia investigació interna sobre el responsable de la denúncia anticorrupció, va expedientar i acomiadar un treballador.

És de suposar que avui ja no passaria el mateix. Perquè la corrupció borbònica ha gaudit fins fa poc d’una impunitat social i una censura periodística que ara, sortosament, ja són un mirall trencat. El que està per veure és si, a banda de la impunitat, s’ha perdut també la immunitat de grup que la societat espanyola ha donat durant 40 anys a la Monarquia. A punt de perdre-la devia estar el 2014 quan, tot i les disculpes per la cacera de Botswana de dos anys abans, el 2 de juny Joan Carles I va anunciar per sorpresa l’abdicació en el seu fill que es va fer efectiva, per via exprés, el 19 d’aquell mateix mes.

A Catalunya sembla evident, si més no des del discurs d’infaust record que Felip VI va fer el 3 d’octubre del 2017, que la immunitat social ja no existeix. El nou rei va perdre l’oportunitat de fer una jugada d’autolegitimació similar a la del seu pare durant la transició i el 23-F. Però el conjunt d’Espanya segueix tenint l’elefant de la Monarquia enmig de l’habitació i ara, a més, també a les portes del Tribunal Suprem. I en mitjans de comunicació, d’aquí i de fora, que no són només la premsa rosa. La pandèmia del coronavirus només ha despistat momentàniament de l’altre virus, el de la corrupció de la Corona. Està per veure que hi hagi vacuna.

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador, és codirector de 'Treball'

Articles publicats : 14

Deixa el teu comentari

Scroll to top