El terreny de joc Revisat per Revista Treball a . Ara que ja tot és parlar de preguntes i dates possibles per al RUI sorprèn que encara ningú amb responsabilitats de govern no hagi explicat com s’aconseguirà ce Ara que ja tot és parlar de preguntes i dates possibles per al RUI sorprèn que encara ningú amb responsabilitats de govern no hagi explicat com s’aconseguirà ce Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » El terreny de joc

El terreny de joc

El terreny de joc

Ara que ja tot és parlar de preguntes i dates possibles per al RUI sorprèn que encara ningú amb responsabilitats de govern no hagi explicat com s’aconseguirà celebrar un veritable referèndum amb totes les garanties. No es troben enlloc respostes, perquè és secret, només actes de fe estil Vidal en què el govern ho té tot previst. Fins i tot es parla sense complexos d’avançar-lo, com si fos així de simple. Sembla que només es tractés de fer-lo i ja està, o de dir que l’has fet.

Però el cas és que el camí del RUI, com el de les plebiscitàries, com tots els camins de la unilateralitat, acaben inevitablement en un mateix punt de trobada: una DUI que serà el desllorigador final. Però la desobediència civil no la fan els partits, el Parlament o el govern, l’haurà de fer la ciutadania en el seu dia a dia. O et segueix una enorme majoria, o generes un enfrontament intern, en el “millor” dels casos. O simplement fas el ridícul. Hi ha qui es pregunta si els catalans aguantaran les envestides de l’Estat (inhabilitacions, multes,…), com si fóssim un tot homogeni independentista. Però en realitat cal pensar només en aproximadament la meitat dels catalans, els qui votarien sí, o, com a molt, en aquells que han declarat en enquestes (que és força diferent que anar efectivament a les urnes sabent que es fa sense garanties) que participarien en un referèndum no acordat. I d’entre aquests, quants aguantarien la pressió. Una DUI pot ser un acte rebel, sí, però estèril i contraproduent.

Però no anem tan lluny. De fet, ara per ara no està clar que se celebri el referèndum. D’una banda pels obstacles de l’Estat i per les pròpies desavinences entre els partits independentistes. Però també perquè una performance encara menys garantista que el 9N, o una participació menor que aleshores, seria un evident autogol per a qui el convoca. Tot plegat, que és bastant obvi, es veu des de totes bandes i en canvi centra la majoria dels debats amb unes aparences de versemblança que sorprenen. Cal, doncs, no deixar-se enlluernar per l’èpica del moment.

Al que hem de parar atenció és a la lògica de fons. Perquè en realitat RUI, full de ruta, DUI,… no són res més que tàctiques, encara que se’ns digui el contrari, que poden anar variant (i així ho fan) d’una estratègia més estructural, de fons, que l’independentisme majoritari ha adoptat: buscar la confrontació amb l’Estat, el xoc, tensar la corda a l’espera o bé d’un accident (que algú a l’Estat es passi de frenada, un sotrac a Europa,…) que generi un nou escenari (això explica que fins i tot les notícies més preocupants, com Trump o el Brexit, siguin vistes com una finestra d’oportunitat per part de l’independentisme); o bé  que el temps i la manca d’alternatives a Espanya vagi fent créixer les files independentistes.

Saber distingir el que és tàctica de l’estratègia ajuda a redimensionar i relativitzar les contínues crides als comuns a implicar-se en un eventual referèndum unilateral com si fos la mare de totes les batalles. Avui és el RUI com fa uns mesos era el full de ruta i, si no hi ha referèndum, s’intentarà tornar a la lògica plebiscitària del 27S, carregant sobre el nou espai polític la fantomàtica culpa de no sumar el percentatge corresponent a què les tesis independentistes acabin sent majoritàries.

Aquesta tàctica, que en certa manera és l’essència més pura d’allò que s’ha anomenat processisme, consisteix en definitiva en la confrontació de moment sempre en grau de temptativa. L’independentisme processista és èpic, mobilitzador  i unilateralista. Té com a avantatge la incursió en el terreny retòric de la ruptura, però, més enllà de la seva efectivitat, porta intrínseca a la seva mateixa lògica i raó de ser una deriva perillosa. Mentre justifica la unilateralitat per no haver de dependre de la legalitat espanyola (a la qual, sigui dit de pas, recorre per dirimir els seus conflictes interns, com en el cas Bonvehí), aquesta mateixa unilateralitat serveix per reduir els espais democràtics de les institucions catalanes, com s’ha posat de manifest en el tema de la modificació del reglament del Parlament de Catalunya, amb una actuació que si s’hagués donat en qualsevol altra cambra representativa del món s’hauria titllat simplement d’autoritària.

Per altra banda, si s’assumeix el paradigma de la unilateralitat, l’èxit o el fracàs dels teus plans, ja sigui un full de ruta de 18 mesos, ja sigui un RUI, només depèn de tu mateix. Ergo, si finalment el pla fracassa, no pots culpar Espanya. De manera que només queda l’enemic interior, la “punyalada per l’esquena”, els botiflers que no van donar suport a la iniciativa o no van ser prou compromesos. ERC, PDECat, CUP,… per això tots es miren de reüll. El culpable preferit, això sí, l’enemic intern per antonomàsia són els comuns, per tebis, per ambigus, per irresolts.

Aquesta és una estratègia que fins ara ha demostrat ser electoralment molt funcional, almenys a escala catalana. Ha permès mantenir un electorat mobilitzat amb l’expectativa que ho tenim a tocar i ara no pot fallar ningú, alhora que ha fet possible culpar els competidors. Fins ara ha permès situar l’eix nacional permanentment com a estructurador central del debat polític a Catalunya, amagant tots els altres debats, evitant entrar en els continguts i d’aquesta manera dificultant qualsevol possibilitat de confrontar-se sobre aquests últims.

I malgrat que tot això sigui cert –o com a mínim raonable-, l’esquerra no pot permetre’s mirar simplement els esdeveniments del Procés amb la condescendència de qui creu que després de la següent fita frustrada es posarà de manifest l’enganyifa de tot plegat per poder aparèixer com a pista d’aterratge dels desenganyats pel procés.

Segurament les dificultats dels partits independentistes –també i sobretot a la llum de l’acceleració dels esdeveniments en els últims dies-, els provocaran problemes, però més enllà dels propers resultats electorals (en què el marc no podrà ser tan plebiscitari com el 27S) no copsar que al país hi ha hagut un canvi important en la significació de les posicions de sectors importants de la societat en l’eix nacional en un sentit més radical, seria un error.

Cal superar la temptació de pensar, però, que el suport a les opcions independentistes sigui només d’una il·luminació passatgera i és necessari anar a l’arrel de la radicalització de les posicions. El fenomen respon a dinàmiques generals de descrèdit de la política tradicional però en el cas concret de Catalunya també a la sensació, clara, d’una sostracció de capacitat de decidir de la ciutadania. D’aquesta manera, i sense acceptar el marc imposat –que es demostra cada cop més incapaç d’interpretar la realitat– d’un debat únicament en clau de sobirania nacional clàssica (principal causa de l’ofec en el seu moment de CSQEP), ser capaços de donar respostes que trenquin amb la retòrica populista de “l’endemà” i que siguin políticament ambicioses i viables alhora.

Per això és essencial no alimentar els postulats tacticistes del suposat moment històric i el curterminisme, posant en evidència i denunciant el xantatge processista –també d’aquelles forces que es declaren d’esquerra, que subordinen la política social a l’assumpció de determinades posicions nacionals-. La tasca que tenim per davant és la de bastir un projecte de país que respongui a les demandes de sobirania de la ciutadania a partir de propostes que incrementin els seus drets socials i polítics –inclòs el de poder ser consultada sobre el futur polític del país–, tot bandejant qualsevol pulsió de replegament o divisió de la societat.

Mai no hem d’oblidar que en el seu moment Maragall va aconseguir bastir una aliança d’esquerres amb una ambiciosa posició nacional, però també amb la perspectiva d’un avenç social. El punt de trobada consistia en governs de progrés, capaços de travar àmplies majories per l’avenç nacional. Un avenç que avui majoritàriament es concreta no pas, com diu el govern, en l’aposta independentista sinó en la idea d’una redefinició de les relacions polítiques i institucionals en la qual la ciutadania hi tingui veu i vot.

Autor/Autora

Llicenciada en Ciències Polítiques i Doctora en Història Contemporània / Politòleg, professor associat de la UB. Co-Director de Treball

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top