El sindicalisme en temps del coronavirus Revisat per Revista Treball a . La pandèmia del coronavirus ha trasbalsat tota la nostra vida en tots els àmbits. També en el de la pràctica sindical. El sindicalisme de classe no tan sols ha La pandèmia del coronavirus ha trasbalsat tota la nostra vida en tots els àmbits. També en el de la pràctica sindical. El sindicalisme de classe no tan sols ha Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » El sindicalisme en temps del coronavirus

El sindicalisme en temps del coronavirus

El sindicalisme en temps del coronavirus

La pandèmia del coronavirus ha trasbalsat tota la nostra vida en tots els àmbits. També en el de la pràctica sindical. El sindicalisme de classe no tan sols ha hagut d’adaptar la seva activitat a la realitat de la pandèmia sinó que fins i tot ha hagut de reinventar-se perquè a les dificultats de mobilitat de l’actiu sindical s’ha sumat també l’increment substancial del treball sindical com a conseqüència del trasbals que ha provocat la repercussió de la malaltia en la economia i en la realitat de la vida laboral i social.

El sindicalisme no només no ha aturat la seva activitat sinó que ha hagut de multiplicar-la per fer front a les noves realitats que s’han succeït com a resultat dels efectes de  l’epidèmia, de l’estat d’alarma, dels confinaments, dels cessament d’activitats no essencials, així com dels efectes de l’aplicació de les normes establertes de forma continuada pel Govern de l’Estat i la seves repercussions ens els àmbits autonòmics i locals.

Com molt bé recull el decret de serveis essencials, l’activitat sindical es considera un d’aquests serveis essencials. En els diversos nivells de l’acció sindical s’ha hagut de reinventar la forma i el fons de la seva activitat. Hem passat de l’actuació personal directa dels sindicalistes a una actuació, en la majoria dels casos, a través de mitjans telemàtics o de telefonia. I el treball s’ha multiplicat en aquests moments. S’ha hagut que fer front als acomiadaments massius, la multiplicació dels ERTO, amb la imperiosa i urgent necessitat d’assessorar i informar tota la xarxa sindical i al conjunt de persones treballadores, afiliades o no.

De la mateixa manera que moltes empreses han reconvertit les seves formes de treballar impulsant el teletreball, el sindicat ha hagut de renovar la seva pràctica mitjançat el treball a distància, d’assessorament però també de negociació amb les direccions de les empreses. S’està donant resposta a les incerteses en que es troben les persones treballadores i als seus neguits, i se’ls està dirigir-los en els tràmits que hagin de dur a terme.

No hi ha descans pel sindicalisme ni ara ni després, quan s’hagin de negociar els permisos recuperables, la bona aplicació dels expedients de regulació temporal o els acomiadaments irregulars que s’hagin pogut donar. I tot això preveient que, quan la situació es vagi normalitzant, el treball sindical continuarà incrementant-se durant tot un procés de normalització que previsiblement es farà de forma gradual i esgraonada al llarg del temps i amb condicions avui encara difícils de preveure.

Però el sindicat no ha estat només receptor de les problemàtiques a que ha estat sotmesa la classe treballadora com a conseqüència de la greu situació sanitària que estem patint. El sindicalisme confederal també ha estat proactiu en el nivell de la tasca institucional. Així doncs, des del sindicalisme s’han fet arribar al Govern de l’Estat propostes d’actuació a partir del principi de la prioritat de salvar vides i, alhora, de salvaguardar en la mesura d’allò possible els llocs de treball i la viabilitat futura de les empreses. I això s’ha efectuat tant mitjançant la concertació social amb els empresaris i el Govern com directament amb els diversos responsables polítics. Des del sindicalisme confederal i de classe s’han fet propostes per ajudar a que, per una vegada, no siguin els treballadors i els més desfavorits el que paguin la crisi sanitària com abans van pagar la crisi econòmica. És per això que no sols s’han fet plantejaments laborals sinó també socials pel que fa a les condicions de vida dels més vulnerables: vet aquí qüestions com la dels lloguers o l’atur extraordinari a les treballadores de la llar.

De la mateixa forma que la crisi sanitària ha significat que aparegui la importància de disposar d’uns serveis públics, tant sanitaris com d’altres tipus -igual que s’ha vist la importància del paper que juguen els funcionaris públics, quan es veu la necessitat d’una fiscalitat que ens permeti tenir uns serveis públics forts i de qualitat-, ara que allò col·lectiu apareix com una necessitat social i que no hi ha sortides individuals als problemes socials greus, ara també s’ha tornat a posar de manifest el paper del sindicalisme de classe i confederal com a representant i defensor dels interessos de la gent treballadora. És el seu garant i acompanyant en els moments de dificultat, on només la força col·lectiva ens permet la millor defensa dels nostres drets i de les nostres expectatives.

El sindicalisme es fa valer en els moments difícils, tant fent que la persona treballadora que es troba davant d’un problema o un dubte tingui amb qui acollir-se, com quan el conjunt de la classe treballadora ha de fer sentir la seva veu i la defensa dels seus interessos davant les patronals i els governs. I el sindicalisme també demostra en aquests moments la seva cara més humana, com la dels alliberats per a tasques sindicals del sector de la sanitat treballant amb els seus companys als centres sanitaris i alhora observant de primera mà els problemes i les mancances.

En aquests moments en que una gran majoria de la societat valora la funció de tots els que treballen per mantenir amb garanties les nostres necessitats essencials, de serveis sanitaris, alimentaris, d’abastiment de productes de primera necessitat, de seguretat, etc., cal també posar en valor el difícil paper que en aquests moments de trasbals laboral i social estan jugant els sindicalistes que tracten de cuidar-nos, assessorar-nos i defensar també els nostres drets laborals i socials.

No hi ha dubte que el paper del sindicalisme continuarà ser el d’estar ‘picant pedra’ mentre duri aquesta situació d’excepcionalitat. I després,quan anem tornant a la normalitat, el sindicalisme confederal lluitarà per a que la recuperació es faci amb criteris que evitin l’increment de la desigualtat social i que els interessos de la classe treballadora es tinguin en compte social i laboralment.

 

Autor/Autora

Manel Garcia Biel

Militant d'ICV

Articles publicats : 14

Comentaris (1)

  • Avatar

    Jesús

    Creo que la exposición detallada de Manel, como buen sindicalista, va más allá de este presente de pandemia y nos abre una ventana al día de después, al futuro inmediato cuando nos advierte
    que la prevención es también un buen instrumento de intervención, pensando que el sindicato puede o debe asumir el papel de portavoz institucional: una faceta que ya tuvo en los viejos tiempos y, que hoy, conviene reclamar.
    Me alegra mucho toparme con mi viejo Treball (creí que ya no existía).

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top