El regust agredolç de la COP21 Revisat per Revista Treball a . per Toni Ribas Han passat ja uns mesos des de la cimera de Paris, on es va bastir un acord que, en paraules de l'escriptor i activista ambiental George Monbiot per Toni Ribas Han passat ja uns mesos des de la cimera de Paris, on es va bastir un acord que, en paraules de l'escriptor i activista ambiental George Monbiot Rating: 0
Esteu aquí: Home » Portada » El regust agredolç de la COP21

El regust agredolç de la COP21

El regust agredolç de la COP21

per Toni Ribas

Han passat ja uns mesos des de la cimera de Paris, on es va bastir un acord que, en paraules de l’escriptor i activista ambiental George Monbiot «Tenint en compte el que podria haver estat, és un miracle. Però tenint en compte el que hauria de ser, és un desastre». Crec que millor no es podia dir, i explica clarament l’ample ventall de reaccions posteriors de polítics, científics i organitzacions ecologistes, tal com vam veure al taller celebrat el passat dia 4 per valorar-la.

L’acord entrarà en vigor el 2020. Massa tard per a molts, massa d’hora per altres.  A la cimera hi havia països que se saben condemnats a desaparèixer o a patir molt si no es mitiga l’escalfament, d’altres que basen la seva economia en combustibles fòssils i no poden o no volen iniciar una transició immediata, d’altres que ja fa un temps que han començat aquesta transició, i les potències a qui tothom mirava de reüll (EEUU i la Xina) que ja s’han adonat que el cost econòmic de les conseqüències és molt més elevat que el cost de les mesures preventives. A més Obama té el seu Congrés en contra, i això era un factor fonamental en el desenvolupament de la conferència.

En aquestes circumstàncies,  que hi hagi acord, per molt tímid que sigui, es pot considerar una gran notícia. Significa el reconeixement del problema i el compromís de trobar-hi solució. Però des del punt de vista científic i de la urgència, és clarament insuficient, sobretot si tenim en compte que no és vinculant i no es preveuen multes pels incomplidors.

Per això és fonamental que la societat civil faci pressió per a què els governs prenguin les mesures necessàries, pensant a llarg termini, més enllà dels cicles electorals.  Des de l’oposició s’ha de fer seguiment de l’acció de govern, i les organitzacions ecologistes han de multiplicar la seva tasca de divulgació i informació. Encara hi ha molt desconeixement a la societat del que és i representa el canvi climàtic, i per tant el nivell de conscienciació encara és molt baix. Cal explicar també les accions que en l’àmbit individual o col·lectiu podem fer per reduir les emissions. Si hi ha una implicació de tots els actors, es poden assolir els objectius.

Sobreviure al Canvi Climàtic: la revolució del segle XXI

per Rosa Mateu

La comunitat internacional i l’activisme social i polític ecologista han respost de forma desigual al repte que planteja la lluita contra el canvi climàtic. Mentre els Estats i governs han demorat el reconeixement del problema més de 20 anys, malgrat les alertes de la Cimera de Kyoto de l’any 97 o l’incomprensible fracàs de la Cimera de Copenhage el 2009, les veus de l’ecologisme social i polític han estat empenyent incansablement per posar en el centre del debat la necessitat d’acords i actuacions a tots els nivells per mitigar l’escalfament del Planeta.  En el darrer Acord de la Cimera de París (COP21) de fa escassament tres mesos, ha hagut  l‘assumpció del problema en l’àmbit internacional.  Aquesta ha estat la Cimera de la fi del “negacionisme”  i passarà a la història com la del compromís  “universal”, posant sobre la taula instruments, escassos i insuficients econòmicament i lamentablement tard, però que situa, per primer cop en deu anys, un escenari d’oportunitats. És evident que no es pot ocultar  que l’Acord arriba tard. La temperatura del Planeta ha augmentat 0’8 graus respecte als nivells preindustrials, i les emissions que avui s’estan produint s’acumulen al dany de l’efecte hivernacle, amb un gran impacte sobre les persones i la sostenibilitat del Planeta.

Per analitzar aquest Acord de París, Iniciativa per Catalunya Verds i Equo Catalunya van organitzar una sessió de debat.  Entre els convidats, en Frederic Ximeno, biòleg i urbanista, un reconegut especialista en polítiques de canvi climàtic que coneix bé el recorregut de les diferents cimeres, i la Maria García, d’Ecologistes en Acció, per posar veu i sòlids arguments a la insatisfacció de l’activisme social amb el resultat de París. Un debat moderat per Sergi Alegre i Toni Ribas, i en el qual van participar Joan Herrera, la diputada Hortènsia Grau, la tinenta d’alcaldessa de Barcelona, Janet Sanz, la senadora Maria Freixanet, i l’exconseller de Medi Ambient i Habitatge, Salvador Milà, que van donar peu a les intervencions d’activistes, de persones vinculades al pensament decreixentista i de l’ecofeminisme, entre d’altres. Quatre hores de debat per compartir reflexions, experiències, amb un objectiu: teixir una xarxa, amb un fil directe del carrer a l’agenda de prioritats polítiques, per l’empoderament ciutadà i de com bastir la transició per al canvi de model. Com reconeix Janet Sanz, no es pot construir tot aquest procés si no és “amb la gent”, amb una ciutadania conscienciada, compromesa i implicada en canviar pautes de comportament.  I què poden fer els governs locals o nacionals? Ser proactius. Per exemple, llançant una convocatòria d’ajudes a la rehabilitació energètica, com ha fet l’Ajuntament de Barcelona, incorporant tres objectius: el combat de les desigualtats, el desenvolupament de la transició energètica i el foment i la dinamització de l’economia local.

L’Acord de París, pendent de ratificació a dia d’avui, entrarà en vigor en el 2020 als 180 països del Planeta que l’han acordat. L’Acord és com és, per una raó evident: els EUA i la Xina l’havien de signar. La primera qüestió per a Frederic Ximeno és “què fem mentrestant”, i ho té claríssim: “desenvolupar el marc dels instruments que ha generat l’Acord”. Les contribucions nacionals ja no són intencions, sinó un compromís ferm, voluntari, i revisables al 2018 per analitzar si són suficients. NNUU podrà desenvolupar orientacions; la novetat és que s’hauran de complir. Paradoxalment, no hi hauran sancions en cas d’incompliment. El fet que no sigui punitiu, per a Ximeno “no és extremadament rellevant”, tenint en compte que mai no s’ha aplicat un règim de sancions. Es crea el Registre Públic, la vigilància mútua; la ciutadania sabrem què està fent cada país i si està complint o no. Els elements positius, com el reconeixement explícit que no podem anar més enllà d’un escalfament d’1,5 graus, es desdibuixen per tot un seguit de mancances, com la ridícula xifra de 100.000 milions d’euros –el 10% del PIB Espanyol–compromesos anualment i que, si es compara amb la despesa invertida per les empreses en prospeccions petrolieres –692.000 milions– encara és més difícil de celebrar com a triomf. El resultat és una crítica generalitzada de l’ecologisme social i polític. Especialment, dels partits verds europeus, que observen com una greu mancança el no reconeixement de l’impacte del canvi climàtic en matèria de drets humans i dels moviments migratoris i de refugiats.

Ernest Urtasun, eurodiputat del grup Verd, qualifica l’Acord de “poc ambiciós” i alerta que “haurem d’estar molt l’aguait”, ja que les contribucions nacionals no seran obligatòries. En aquest aspecte, és qüestionable el paper de la UE, amb el compromís de reducció d’emissions del 40% fins al 2030, molt per sota de l’objectiu del 60% que es reclama des del Grup dels Verds Europeus. L’altre aspecte negatiu és l’absència d’actuacions en sectors de contaminació i d’emissions molt alt, especialment l’aeronàutic i el naval. El canvi climàtic no es pot deslligar de la creixent desigualtat mundial: el 10% de països més rics produeixen el 50% d’emissions globals, mentre que els països més pobres són els que pateixen la degradació dels seus entorns i de les seves vides. Toni Ribas, coportaveu d’Equo Catalunya, defensa que “cal molta més pressió ciutadana als governs”. Els moviments de resistències locals, vinculades a la defensa del territori, s’estenen arreu del Planeta. Els seus precedents els trobem en el moviment antinuclears dels 70 o en les resistències dels pobles indígenes en defensa de les seves terres.  Unes lluites que ara es connecten a través de la visió global en la lluita contra el canvi climàtic i s’articulen en xarxes. Aquests moviments constitueixen el que l’escriptora i periodista canadenca Naomi Klein anomena “Blockadia”, un espai en xarxa d’accions directes locals que tenen per objectiu cridar l’atenció per tot el món en contra de les indústries extractives i els abusos de les transnacionals sobre les persones i el territori. A Europa les plataformes locals en contra del TTIP i el CETA estan catalitzant les protestes i enxarxant les lluites en la defensa dels serveis públics, el treball digne, la sobirania energètica i la sobirania alimentària.

El vector energètic, la clau per aconseguir canvis reals del model productiu

 La història de la humanitat ens revela com els avenços socials i tecnològics han estat relacionats amb el descobriment, la transformació i l’aprofitament de fonts d’energia. Des de llavors, el model productiu i el conflicte s’han situat en qui controlava les fonts d’energia de combustible fòssil. Aquesta relació, desigual, entre qui controla –uns quants– i la ciutadania, relegada al paper de consumidor/client, es veu amenaçada amb el canvi de paradigma que ve de la ma de l’energia neta i renovable. Aquesta anomenada “revolució verda i democràtica” es sustenta en tres elements fonamentals: la reivindicació de l’accés a l’energia com a dret bàsic i sota criteris d’equitat i justícia social i ambiental; la conscienciació ciutadana en l’estalvi i l’eficiència, caminant cap a un decreixement energètic, i la reapropiació per part de la majoria de la distribució elèctrica amb models d’autoconsum i de generació distribuïda per revertir l’actual control mercantilista i oligopolístic cap a un model democràtic, públic i comunitari.

El 75% de les emissions de CO2 provocades pels humans provenen de la combustió de les fonts d’energia que utilitzem, uns recursos fòssils, finits i contaminants, que no són una opció de futur, sinó una amenaça a la sostenibilitat i una font de conflictes bèl·lics. En canvi, els interessos d’aquest sector continuen marcant el  ritme  de l’agenda mundial i segresten un model productiu insostenible. Per a Joan Herrera és imprescindible  actuar “amb intel·ligència i audàcia” per trencar amb allò que qualifica com “dissonància cognitiva”,  la voluntat o l’obligació moral de lluitar contra el canvi climàtic i la realitat, unes decisions polítiques i una actitud condescendent amb els interessos dels qui més contaminen. Quin balanç social i polític es fa d’un govern que no lluita contra el canvi climàtic? Durant els anys que Herrera ha exercit de diputat al Congrés i al Parlament s’ha dedicat a desemmascarar les dades que demostren l’endarreriment de l’Estat espanyol i de Catalunya en matèria de política energètica, i la submissió dels Governs, tant del PP com del PSOE, acompanyats per CiU, als interessos de l’oligopoli. Per això suggereix que “a partir de les bones pràctiques a nivell local, podem fer un canvi radical.” La maduresa tecnològica i la reducció de costos que s’està produint en les renovables “permet donar un salt revolucionari” segons Herrera, i creu que la clau d’aquest debat i la prioritat rau en el canvi de model energètic, un model democràtic, que irremeiablement portarà el canvi del model productiu, fent créixer sectors industrials de l’economia verda i empoderant la ciutadania –el consumidor és productor– “perquè no hi ha relacions humanes sostenibles si es construeixen d’esquenes al territori o sobre la predació del mateix”. Cal actuar en tots els àmbits; la responsabilitat és compartida, a les institucions i al carrer. Es poden utilitzar els instruments que es tenen, com les directives europees,  posar-ho en agenda i impulsar les mesures legislatives de foment de l’autoconsum, la generació distributiva, l’estalvi i l’eficiència. De voluntat política i compromís per part de les “forces del canvi”, no hi ha cap dubte. En els programes electorals d’En Comú Podem i de Podemos es presentaven tot un seguit de mesures per  revertir la normativa en vigor a Espanya en matèria de política energètica. Cap dels grups parlamentaris –excepte el PP– no s’han esperat “a cap investidura” per signar un compromís, el 26 de febrer, perquè abans dels primers 100 dies de Govern s’aprovi un Reial Decret Llei que modifiqui l’actual legislació. Josep Vendrell, diputat d’En Comú Podem, confia que “finalment hi hagi un Govern del canvi real que promogui l’autoconsum elèctric i que acabi amb ‘l’impost al sol’. Aquest compromís davant les associacions de consumidors, plataformes ecologistes, organitzacions socials, associacions empresarials d’energies renovables i sindicats, posarà a prova els qui defensen “la gran coalició” amb el PP.

Les bones pràctiques locals, impulsades per “governs del canvi”, comencen a ser una realitat. El  Govern de Barcelona impulsa el desenvolupament d’un operador energètic, ni més ni menys que una comercialitzadora d’energia verda i local. Una proposta estratègica amb vocació metropolitana, que pretén arribar al subministrament d’energia 100% renovable i amb zero emissions de gasos d’efecte hivernacle. Projectes com aquest es topen moltes vegades amb un marc legislatiu nacional o estatal desfavorable, o amb el reiterat incompliment d’Espanya de les directives europees.

Una Llei de Canvi Climàtic a Catalunya: una oportunitat per a la transició vers una economia baixa en carboni i eficient en l’ús dels recursos.

El que serà la futura Llei de Canvi Climàtic a Catalunya ha entrat al Parlament, després d’un període, curt, d’exposició pública, un fet que no ha escapat de la crítica per part dels ecologistes. En les al·legacions presentades conjuntament per una quinzena de plataformes socioambientals, consideren el projecte “insuficient per afrontar els reptes energètics i climàtics d’aquest segle”. El moviment ecologista lamenta que no serveix per “atacar les causes fonamentals del canvi climàtic”. Hortènsia Grau, com a diputada del grup de Catalunya Sí que es Pot al Parlament de Catalunya, serà l’encarregada, en tràmit parlamentari, de presentar esmenes i concretar les mesures i instruments que millorin aquest Projecte de llei, que considera “essencial i una oportunitat”. En aquest sentit, demana activar “la pressió” sobre el Govern i la coordinació “de les lluites del territori”. Per a la diputada ecosocialista és fonamental treballar les esmenes per poder incidir en les polítiques sectorials de l’energia, l’aigua, l’agricultura, la indústria, “perquè si no, la Llei quedarà en una declaració de bones intencions.” També veu important ampliar l’apartat de fiscalitat ambiental, on encara queda molt recorregut, ja que la Llei només contempla un impost a les emissions de CO2 i no altres mesures que facin efectiu el principi de “qui contamina, paga” o, en positiu, “qui contribueix a la mitigació i prevenció pot tenir exempcions i avantatges fiscals.” És en aquestes qüestions on la diputada creu que “es pot anar més enllà”. No obstant això, Grau és optimista i valora l’oportunitat que presenta la Llei per debatre sobre el model territorial i de creixement que volem per a Catalunya, que sigui respectuós amb el medi i posi en el centre el bé comú. La Llei servirà per contrastar les actuacions polítiques d’un Govern que perpetua “el model econòmic obsolet” , com el Barcelona World.

L’anomenen “ecosocialisme”.

En un escenari de confluències, forces polítiques com ICV i Equo es comprometen a estar ben  amatents per posar en el centre del debat polític l’agenda ambiental i la proposta ecologista “que també ve de lluny”. L’activisme ecologista empeny, i una ciutadania cada cop més empoderada exigeix solucions immediates als grans reptes socials i ambientals del Planeta i als conflictes humanitaris que sacsegen a diari l’opinió pública. El canvi de model productiu és inajornable per a Maria Freixanet, investigadora en temes de gènere i polítiques públiques i actualment senadora, que apunta un dels camins d’aquesta transició: “el sector de la cura de les persones és molt intensiu en treball, poc intensiu en materials i despesa energètica, i és clau per al benestar de les persones, sobretot les dones.” Toni Ribas referma aquesta idea, tot recordant que els actuals indicadors, com el PIB, “no mesuren la petjada ecològica de la producció, ni les tasques no productives, com l’economia de les cures o la feina de les dones que treballen a casa”. Si les receptes clàssiques no funcionen, cal impulsar unes altres en un sentit ben diferent.

El respecte als drets humans, a la qualitat de vida, no es pot deslligar de la lluita contra el canvi climàtic. Créixer o decréixer? Aquesta, avui, ja no és la qüestió, i des de l’ecosocialisme i corrents del seu pensament caldrà traduir de forma clara i concisa la seva proposta i l’alternativa. La paraula “paradigma” prové de la paraula grega deigma, que significa “model”. El gran repte per a les forces polítiques en la lluita contra el canvi climàtic és aconseguir influir al màxim i ràpidament per assolir “el canvi de paradigma”.

Autor/Autora

Avatar
Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top