El referèndum ha tornat Revisat per Revista Treball a . UN ESTAT ESPANYOL ANTIC I REACCIONARI Al Canadà, la ciutadania del Quebec ha votat dues vegades, el 1980 i el 1995,  sobre la independència. Al Regne Unit, Escò UN ESTAT ESPANYOL ANTIC I REACCIONARI Al Canadà, la ciutadania del Quebec ha votat dues vegades, el 1980 i el 1995,  sobre la independència. Al Regne Unit, Escò Rating: 0
Esteu aquí: Home » 2016 » El referèndum ha tornat

El referèndum ha tornat

El referèndum ha tornat

UN ESTAT ESPANYOL ANTIC I REACCIONARI

Al Canadà, la ciutadania del Quebec ha votat dues vegades, el 1980 i el 1995,  sobre la independència. Al Regne Unit, Escòcia també ho ha fet l’any 2014. Al mateix Regne Unit s’ha celebrat aquest any un referèndum sobre la sortida de la Unió Europea. A Puerto Rico, Estat associat als Estats Units,  l’any 2012 es va poder triar entre diverses opcions sobre l’estatus del país, una de les quals era la independència.  A Itàlia, a finals d’any es votaran les reformes constitucionals proposades per Mateo Renzi: es farà mitjançant un referèndum després que més de mig milió de signatures  ho hagin  sol·licitat, ja que el projecte no va obtenir el quòrum necessari de dues terceres parts dels vots a la Cambra de Diputats; el passat mes d’abril es va celebrar un referèndum sobre una iniciativa per prohibir l’extracció de petroli i gas natural, que va ser rebutjada en no arribar al 50 per cent de participació, i uns anys abans el poble italià va tombar amb tres referèndums les propostes estrella del llavors primer ministre Berlusconi. A Colòmbia, el poble decidirà si ratifica els acords de pau entre el Govern i les FARC. A Veneçuela, els amics de Rajoy i Rivera proposen un referèndum revocatori del mandat del president Maduro. Podríem continuar… Però a Espanya, la base de l’acord d’investidura entre el PP i Cs ha estat precisament el compromís de no fer un referèndum a Catalunya. Hi estem tan acostumats que gairebé  ho hem trobat normal, i en canvi aquest acord en negatiu sobre allò que no volen que es faci reflecteix el patetisme que viu la situació política a l’Estat espanyol. Alguns partits estan obsedits a negar la realitat i  tenen com a única proposta prohibir que la ciutadania s’expressi; el contrari del que passa en multitud de països. Mentre, el president i part del Govern de la Generalitat que van impulsar un simple procés participatiu estan injustament imputats.

L’aliança conservadora, PP i Cs, diria que els referèndums que he citat encaixen dins l’ordenament jurídic de cada Estat, però que a Espanya el marc jurídic no permet la celebració del que el Parlament català va demanar. Està més que demostrat per destacats juristes espanyols i catalans que un possible referèndum pot encaixar en una visió no retrògrada de la Constitució. I Rajoy i Rivera afegirien que la sobirania recau en tot el poble espanyol; la majoria de la societat catalana no comparteix aquest plantejament centralista, però ells no s’atreveixen a formular la proposta que en lògica democràtica es derivaria de les seves idees: convocar un referèndum consultiu a tot Espanya sobre la possible incorporació del  reconeixement del dret a l’autodeterminació en la Constitució. Els fa pànic formular la pregunta perquè caldria analitzar els percentatges globals obtinguts i, sobre tot, els resultats diferenciats de Catalunya i Euskadi, que mostrarien la voluntat real d’aquests territoris.

EL DEBAT DEL REFERÈNDUM A CATALUNYA

A Catalunya, semblava que després de les eleccions del 27 de setembre alguns consideraven superada la idea del referèndum. Segons l’independentisme oficial, les eleccions havien estat plebiscitàries i havia guanyat el sí a la independència. Havien estat “les eleccions de la nostra vida” i afegien “ja hem votat i hem guanyat” i “el dret a decidir està superat”.  El full de ruta pactat per Junts pel Sí, la CUP, l’ANC i Òmnium  no parlava de referèndum sobre la independència, sinó d’unes eleccions constituents i un referèndum posterior per votar la Constitució d’una Catalunya ja independent. Els que gosaven discrepar d’aquest plantejament eren considerats directament botiflers i linxats a les xarxes socials.

Però la realitat és tossuda: aquest Onze de Setembre  ha tornat a fer-se present un actor principal del procés sobiranista, el referèndum, que durant la Diada de l’any passat havia estat injustament bandejat; després, la idea que el 27-S el poble català havia votat majoritàriament la independència exigia fer el curiós exercici intel·lectual de considerar els vots a Catalunya Sí que es Pot com a vots en blanc, cosa impresentable davant la comunitat internacional. I si bé és cert que les forces independentistes havien guanyat de forma indiscutible les eleccions amb 72 escons, més que suficients, per exemple, per aprovar uns pressupostos,  no és menys cert que la darrera vegada que el poble català va votar en referèndum, l’any 2006, va decidir que per modificar el marc jurídic i polític definit a l’Estatut calia una majoria qualificada de 90 escons.

DE LA DUI AL RUI

I varen arribar les eleccions generals espanyoles, dues a falta d’una, i va passar una cosa que l’independentisme oficial no havia previst: una força política, En Comú Podem, que portava en el seu programa electoral la proposta de tornar a plantejar un referèndum sobre la independència, pactat amb l’Estat, va guanyar amb claredat les dues conteses electorals. Es van disparar totes les alarmes. Es va constatar que s’havia comés el greu error de renunciar al referèndum, quan aquesta proposta, segons les enquestes, pot aglutinar aproximadament el vuitanta  per cent del poble català. És cert que els resultats electorals no el fan viable de moment, però el suport d’Unidos Podemos li atorga una força de la que no havia disposat fins ara, i la inestabilitat de la situació política espanyola el manté  de permanent actualitat, ja que condiciona fins i tot futurs pactes de govern. Per això, alguns sectors de l’independentisme han entès que calia modificar un full de ruta que ens havien venut com a intocable i tornar a recuperar la idea del referèndum. És reconèixer una obvietat: que abans de les  eleccions constituents cal saber sense cap mena de dubte si la majoria del poble català vol la independència o no. I en Francesc Homs  i en Joan Tardà, que ens havien explicat que anaven a Madrid exclusivament a exigir la independència que el poble ja havia votat, ara tornen a plantejar la necessitat del referèndum.  En aquest marc de rectificació, ha aparegut una nova idea: el referèndum unilateral d’independència. Passem de la declaració unilateral d’independència, la DUI, al referèndum unilateral d’independència, el RUI. Es manté la idea rupturista de la unilateralitat i es barreja amb la bandera del referèndum: tothom content. I, amb la tendència innata que tenim a les polèmiques nominalistes, ara el debat se situa entre el referèndum pactat i el referèndum unilateral.

Potser després d’uns anys de molta tensió, amb els aparells de l’Estat jugant brut i el Tribunal Constitucional i una bona part del poder judicial lliurats en cos i ànima al PP, més  les dificultats afegides inherents a l’intent  que governi Catalunya el partit hereu de Convergència amb el suport d’una organització  anticapitalista, tots plegats correm el risc de perdre de vista els objectius pels que ens vàrem començar a mobilitzar.

El primer i fonamental era que el poble català, dèiem, pogués decidir el seu futur polític, saber si la majoria vol la independència;  i de moment no ho sabem. El segon era que, en cas de que aquesta majoria existís, Catalunya esdevingués, pacíficament, un Estat independent reconegut per la comunitat internacional i, en especial, per la Unió Europea, de la qual formem part. Pel que fa a aquest segon objectiu, el més calent és a l’aigüera, perquè no es pot assolir el segon objectiu si no s’ha resolt abans el primer.

Em sembla evident que cal perseverar, amb paciència, com ens recomana l’exprimer ministre escocès Alex Salmond, en la reivindicació d’un referèndum pactat, o si més no acceptat, per l’Estat espanyol. I és també innegable que la paciència té un límit i que no podem quedar-nos en la simple reivindicació sense fruits durant molt de temps. Ens trobem en un carreró sense sortida fàcil. L’únic avantatge és que també s’hi troba l’Estat espanyol.

ELS REQUISITS D’UN REFERÈNDUM D’INDEPENDÈNCIA

Si volem que un possible referèndum sigui acceptat per la comunitat internacional, caldrà que compleixi alguns requisits. M’atreveixo a recordar-ne alguns:

  1. Una pregunta clara sobre si es vol o no la independència.
  2. Un resultat també clar i indiscutible. I això ens porta al tema del percentatge de participació. No podem caure en la mostra de feblesa i d’inseguretat que ha fet evident el president de l’ANC afirmant que no caldria un mínim de participació. Ha posat com a exemple el referèndum del Regne Unit sobre la sortida de la UE, on no s’exigia un participació mínima. S’ha oblidat d’afegir que va votar el 72’2 per cent dels electors. Si no s’hagués arribat al 50 per cent, el moviment per celebrar un segon referèndum, que ja s’ha produït, hagués estat imparable.

Si el referèndum fos pactat, un dels punts d’un hipotètic acord (introduït en una possible reforma de la Llei Orgànica  2/1980 de les diferents modalitats de referèndum o a través d’algun altre instrument) seria previsiblement la participació exigida i el nivell de suport requerit, per tal que els resultats, encara que no podrien tenir efectes jurídics immediats,  fossin políticament vinculants. Suposo que el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, anava per aquí durant les poques hores en què va proposar la fórmula canadenca de la Llei de la Claredat, abans que els capitans i el PSOE li cridessin l’atenció.

No cal dir que si el referèndum no fos pactat i es pogués celebrar de forma unilateral, cosa que planteja uns problemes polítics i tècnics gairebé insuperables, hauríem de respectar regles de joc com les que va dictar la Unió Europea  en el cas de Montenegro l’any 2006: 50 per cent de participació i 55 per cent de vots afirmatius. Alguns descarten la via escocesa i volen explorar altres vies, però sense aplicar els requisits que la comunitat internacional ha exigit en casos de conflicte. ¿Algú s’imagina la resposta de la Unió Europea després d’un referèndum a Catalunya amb un 35 o un 40 per cent de participació? Un referèndum unilateral, en el cas hipotètic que pogués tenir lloc, atorgaria als contraris a la independència una arma molt poderosa: l’abstenció. I només hi hauria un antídot: demostrar una majoria indiscutible.

  1. Un control democràtic del procés i dels resultats. Si el referèndum fos pactat, caldria assegurar la neutralitat de l’administració electoral: quina llàstima no haver estat capaços d’aconseguir els 90 vots necessaris per a què el Parlament aprovés una Llei electoral catalana! Si la consulta no fos pactada, el grau de complexitat s’incrementaria. Una Comissió internacional d’observadors hauria de jugar un paper fonamental: seria benvingut en Gerry Adams, com algú proposaria immediatament, però no es tracta de crear un Comitè de suport a la independència. Caldria assegurar la neutralitat i la presència de totes les famílies polítiques europees i de juristes de reconegut prestigi, defensors i detractors de la independència.
  2. Un paper neutral dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. TV3 i Catalunya Ràdio no han d’impulsar la idea de la independència; la seva missió és explicar el procés, interpretar-lo. Sovint fa la impressió que alguns professionals se senten més còmodes com a activistes que com a periodistes. Però si els mitjans públics perden credibilitat, en lloc d’ajudar, perjudiquen. No sumen, resten. Reforçar els mecanismes de garantia de la  pluralitat hauria de permetre que els mitjans de la Corporació apliquessin unes regles de joc acceptades per tothom.

ENS CAL MÉS REFLEXIÓ

No tinc solucions màgiques més enllà de la de buscar majories molt àmplies,  i no m’agraden els qui es despengen  proposant alternatives poc meditades que més aviat semblen acudits. Em preocupen les desqualificacions sagnants que envaeixen declaracions i  xarxes socials. I més encara quan es produeixen entre sectors que diuen defensar, tots ells, el dret a decidir. Vivim moments d’una especial complexitat i de canvi, i no tan sols pel tema nacional. De vegades em sembla intuir que algun sector de l’independentisme, espero que minoritari, veient les dificultats per obtenir un suport clarament majoritari, especula amb què ens podem estalviar el referèndum o amb que si finalment es celebra no cal una gran participació (“només han de votar els qui estimen de debò Catalunya”), o que somia amb una gran abstenció en l’àrea metropolitana. Jo vull la independència, però només vull que es faci efectiva si una clara majoria del poble català també la vol, sense falses dreceres ni subterfugis. També em preocupa que hi ha tres partits i molts polítics que han vinculat la seva sort a un full de ruta que dubto que ens porti a la independència, i d’aquí uns mesos no sé com se’n sortiran.  M’interessa més una Catalunya que se senti de debò un sol poble que una Catalunya independent; tot i que si poden ser les dues coses alhora seré molt feliç. I estic disposat a continuar insistint el temps que faci falta, perquè la prudència no ens ha de fer traïdors, però la pressa no ens ha de portar a equivocar-nos.


Jaume Bosch
Membre de la Comissió Executiva d’ICV i de Compromís per la Independència

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 18

Comentaris (3)

  • Fernando Barreiro

    Jaume,
    Finalmente, el teu platejament té el seu punt decisiu al darrer paragraf: “un sol poblé”. Em pregunto: per damunt de les clases Socials? Es que resta alguna cosa de la tradició socialista? Som un sol poblé la gent treballadora, els que pateixen l’exclusio, amb els poderosos (catalans)? Qué va ser del PSUC?

    Responder
  • ANTONIO MORENO RUIZ

    Jo també estic molt d’acord amb Jaume Bosch…quand parlem de un sol poble, parlem de la classe treballadora, aturats, i gent marginada ..pero també de professionals lliberals, autonoms i empresaris de petita i mitjana empressa.

    Tenim que plantar cara als unionistas, pseudofachas del Frente nacional Naranja(Ciudadanos) , i alos Peperos mes que pseudosfachas .. i a aquest PSCPsoe cada dia mes conservadors, i que ja han perdut la O de obrero i S de socialdemocrata
    Visca Catalunya i la nostra voluntat de tenir un Estat Propi una republica catalana, solidaria amb la resta de pobles d’Espanya, Europa i el mòn,
    salut

    Responder
  • Roman

    Benvolgut Jaume

    Vull fer algunes consideracions i les faré en ordre invers a com se m’han acudit en llegir el teu article.

    -Efectivament tal com dius és (era) millor tenir un 80% a favor de la immersió lingüística, el blindatge de competències i l’aprofundiment de l’autogovern, etc… que un 50% (o 51 o 49, tant li fot) a favor de la independència i el reste de la població en contra. Entenc que ara t’adones que us esteu carregant el país i de quina es la natura de molts dels teus companys de viatge (p.e. Koiné).

    -Tot i la teva lloança, els referèndums són una forma molt dolenta de decidir i des de sempre han estat instruments de les dictadures i els populismes. La democràcia representativa i el treball parlamentari són les maneres correctes d’elaborar un consens social que en tot cas després pot ser refrendat. En el cas de Catalunya un referèndum partirà (politicament, no socialment) la societat en dues meitats i guany qui guanyi no podrà articular (políticament) la seva victòria perque la Constitució Espanyola estarà formalment deslegitimada amb tant si voten en contra un 49% o 51% dels catalans i la independencia es tan impossible amb un 49% com amb un 51%.

    -Anar dient “referèndum, referèndum” ha estat una forma de no entrar en quin model d’estat volem i evitar la confrontació. Torna perque el independentisme es troba sol i vol tornar a tenir gent al voltant. El problema es que el truco ja està una mica gastat.

    -El debat sobre aquest tema i la insistència en convertir-lo en l’estrella de tots els Consells Nacional durant anys va paralitzar ICV i li va impedir aprofitar el vent a favor creat per la crisi del 2008. La tensió continua, les filtracions a mitjans afins a l’independentisme, la pressió sobre la direcció, l’arbre del Tricentenari, etc… varen ser crucials –juntament amb la depressió post tripartit- per trencar la tendència cap amunt que tenia ICV (a part d’impedir un autentic debat sobre quin model d’estat volíem).

    -Quan he vist el titular del teu article he recordat el clàssic “Quousque tandem!” perque a aquest pas el debat sobre independentisme vs federalisme serà com el somriure del gat de Chesire, la darrera cosa que quedarà de ICV.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top