El PSC renuncia Revisat per Revista Treball a . S’acosten unes eleccions estranyíssimes, a Catalunya. Ja eren estranyes les anteriors, amb aquella gran coalició esquerra-convergent i l’apuntalament posterior S’acosten unes eleccions estranyíssimes, a Catalunya. Ja eren estranyes les anteriors, amb aquella gran coalició esquerra-convergent i l’apuntalament posterior Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » El PSC renuncia

El PSC renuncia

El PSC renuncia

S’acosten unes eleccions estranyíssimes, a Catalunya.

Ja eren estranyes les anteriors, amb aquella gran coalició esquerra-convergent i l’apuntalament posterior de la CUP. Una gran coalició esquerra-dreta sempre significa que no hi ha conflicte esquerra-dreta. Guanya la dreta. Ja que s’aparquen els conflictes socials i de classe. Ningú parla ja de salaris ni d’habitatges gelats.
Però aquell moment era “excepcional”, ens deia l’esquerra indepe; pel Procés.

Ara, la unitat processista trontolla, després del fracàs de la unilateralitat i les confessions dels seus lideratges –no estàvem preparats, no hi ha majoria social per a la independència, només hem explicat allò que sonava bé–;
I ara, qui ens parla d’excepcionalitat és (també) el Contraprocés. I concretament –ai, no!–, el PSC.

Que el PSC, tot i fer un discurs de mans esteses i de trencar unilateralitats –i sí, Catalunya necessita amb tota urgència recosir–, ha decidit fer tot el contrari i llençar-se sense flotador a la piscina del Procés. En aquest cas, del Contraprocés [on ja hi tenim Ciutadans, el PP i tota l’amalgama del “A por ellos”]. Amb –of course– una llista “excepcional” pel moment “excepcional”.

La bomba: el PSC incorpora hereus d’Unió a la seva candidatura. Incorporen Units per Avançar, formació hereva d’UDC, el partit de Duran i Lleida.
Espadaler va de número 3 del PSC; Ramon Espadaler, que va ser conseller de Mas i també de Pujol.
Això vol dir incorporar imaginari d’Unió, prioritats d’Unió, valors d’Unió.

D’Unió són dècades de pressions per assegurar el concert econòmic a les escoles d’elit que segreguen per sexe.
Seva és la posició en contra dels matrimonis homosexuals, que s’alçaren en contra de la llei de Zapatero.
Seu, el vot a favor de la terrible llei antiavortament de Gallardón [la que li va costar el càrrec, era tan extrema que tenia detractores fins i tot dins el PP”]. Doncs Unió, a favor; i en contra dels drets de les dones a decidir sobre el seu propi cos.
Seva era, també, la presidenta del Parlament que manté posicions etnicistes sobre l’Espanya que no treballa i viu de la Catalunya productiva. De Gispert. (*)
Seva, corrupció reconeguda; Cas Pallerols, on reconegueren finançament irregular.
I seu, el vot afirmatiu a la Llei d’estabilitat pressupostària, a les retallades, al marc austericida; partit d’elits. Partit de poder.
Encara recordo Josep Anglada (PxC) dient que Espadaler era el seu candidat preferit per a les eleccions del 27S.

(*) Apunt: Núria de Gispert lidera un altre espai fill d’Unió: “Demòcrates”, que va a parar no pas al PSC sinó (amb diversos llocs) dins la llista d’ERC. Unió posa ous a més d’una cistella. Així doncs, un article molt similar a aquest podríem fer sobre Esquerra; més depriment, potser, ja que, si us hi fixeu, per trajectòria, aquest maridatge no sorprèn tant. [Quanta dreta a l’esquerra, trobo: nota mental per a la reflexió].

Doncs deia:
Unió ha vingut sent la dreta més extrema dins del catalanisme.
Unió representa allò contrari al socialisme.
Representa –com el PP o com Convergència– els interessos del poder.

Però no contents amb això, el PSC també incorpora el vicepresident de Societat Civil Catalana.
Una organització que neix amb voluntat d’activisme antiindependentista transversal, però el nucli dur de la qual –inclòs el seu president fundador– té arrels en la ultradreta espanyolista. Vincles amb Somatemps, amb PxC, Vox o l’MSR; i grans incògnites sobre el seu finançament privat abundant, que el periodisme d’investigació comença a relacionar amb grans empreses de l’Íbex.

El missatge és clar. Aquesta no és una candidatura socialista. No és una candidatura d’esquerres. És una candidatura antiindependentista i, per tant, Contraprocés, que és Procés.
És perpetuar la priorització nacional, però en reactiu. I és enviar un senyal que, si governes, no faràs polítiques d’esquerres, com no les ha fet Esquerra durant aquests anys de pacte amb la dreta. I a futur torno a: (*).
Una renúncia que un partit socialista, socialdemòcrata, social  –en defensa de les classes treballadores– no es pot permetre.

Però la renúncia no és només a fer d’esquerra {I alguna cosa falla quan et cal un cartellet que t’acompanya informant que “som l’esquerra”. Una falla enorme que s’obre als peus dels socialistes des de la reforma laboral, des del 135, des de tants anys de viratge cap a la dreta econòmica.}

Que hi ha una altra renúncia, nova, aquí i ara; absolutament feridora i, per a mi, incomprensible –desconcert i desconsol que motiva aquest article meu sobre el PSC.

Perquè incorporar la democràcia cristiana significa incorporar no només el classisme: també s’incorpora l’antifeminisme. Antiavortament. Antillibertats LGTBI. Anti tot el fil violeta, aquell que el socialisme havia lluitat i aguantat amb dignitat.

Presenciem, amb aquesta candidatura i per rascar uns quants vots orfes, la renúncia a tot un llegat en matèria de drets civils, el tresor que li queda al PSC i al PSOE.

Els anys de govern Zapatero van ser una etapa d’obertura i d’avenç en matèria de drets de les dones i LGTBI. En clau feminista, són anys de referència.
Tenim la Llei integral contra la violència masclista, que avui se’ns queda curta però que en aquell moment va significar un salt antimortal endavant. L’atenció a les dones, els jutjats especialitzats, i la mirada feminista que connecta la violència masclista amb el masclisme, feta llei.
Tenim la Llei d’igualtat, que aportava eines; instruments per a garantir la presència de dones en la vida pública, per exemple. Era guanyar una centralitat.
I tenim la legalització dels matrimonis entre persones del mateix sexe. La normalització cultural de la llibertat d’estimar com vulguis, a qui vulguis. S’obrien escletxes de llibertat.

Incorporar la dreta homòfoba i antifeminista és renunciar a defensar aquest llegat. 
Així que surt Duran i Lleida –inoblidable aquella foto esmorzant al Palace, i inoblidable també defensant que la homosexualitat es cura– dient que votarà al PSC sense complexos.

El PSC, doncs, es presenta transversal en tota la resta –no saps si el teu vot és a favor o en contra ni de l’avortament ni dels contractes fixos– i per tant es prepara per donar la batalla en un únic eix: en Contraprocés.

Entrevistat fa una setmana, Espadaler exposava que les seves “diferències amb el PSC en temes socials com el matrimoni entre persones del mateix sexe o els concerts educatius a centres religiosos no han de ser un problema per a la candidatura”.

És a dir, en votar-los, no saps si votes a favor o en contra de pagar amb diners públics escoles religioses que separen els nens de les nenes. No saps si votes a favor o en contra que persones del mateix sexe es puguin casar. No saps si votes la dreta conservadora, o al PSC i el cartellet de “som l’esquerra”.

I aquesta és la clau: si no ha de ser un problema, si les diferències en els temes socials no han de ser un problema, és perquè la candidatura no s’articula en clau social sinó nacional. Antiindepe. Com els partits del Procés, però en Contraprocés.

Enorme renúncia.
A ser força d’esquerres. A ser força feminista.
Tot per “l’excepcionalitat” i pel “país”.

Però el país no són fronteres i banderes,
que el país és la gent.
El pa. El sostre. El treball. I la vida quotidiana.
El pa.
El sostre.
El treball.
I la vida quotidiana.

Autor/Autora

Maria Freixanet

Politòloga. Senadora d'En Comú Podem

Articles publicats : 5

Deixa el teu comentari

Scroll to top