El problema era el coronavirus, no l’estat d’alarma, president Revisat per Revista Treball a . El 14 de març d’aquest 2020 el Govern central va decretar l’estat d’alarma. Tres dies abans l’OMS havia declarat que ens trobàvem davant una pandèmia. El 21 de El 14 de març d’aquest 2020 el Govern central va decretar l’estat d’alarma. Tres dies abans l’OMS havia declarat que ens trobàvem davant una pandèmia. El 21 de Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » El problema era el coronavirus, no l’estat d’alarma, president

El problema era el coronavirus, no l’estat d’alarma, president

El problema era el coronavirus, no l’estat d’alarma, president

El 14 de març d’aquest 2020 el Govern central va decretar l’estat d’alarma. Tres dies abans l’OMS havia declarat que ens trobàvem davant una pandèmia. El 21 de juny va acabar la darrera pròrroga avalada pel Congrés de Diputats. La ciutadania havia passat més de tres mesos dins una situació excepcional prevista a la Constitució i a la Llei que regula els estats d’alarma, excepció i setge, aprovada l’any 1981 amb el suport de CIU quan el president Pujol ja encapçalava el govern de la Generalitat. El Decret 463/2020 permetia limitar determinats drets; per a suspendre’ls caldria haver recorregut a l’estat d’excepció o de setge. Fora de l’estat d’alarma no està gens clar que ni el Govern central ni el de la Generalitat puguin limitar drets. Tampoc podria fer-ho el govern d’una hipotètica Catalunya independent si s’hagués constituït com un estat de dret: la limitació o suspensió de drets fonamentals no pot dependre de la voluntat d’un govern, de cap govern; cal una legislació que ho autoritzi només en casos excepcionals ben taxats i el vist i plau parlamentari. Tant de bo no sigui així, però si en un futur més o menys proper l’evolució de l’epidèmia obliga a nous confinaments de la població a casa seva, segurament caldrà tornar a decretar l’estat d’alarma.

Les reaccions a la decisió del Govern central van provocar una confluència de crítiques ben curiosa, que aplegava a la dreta i l’extrema dreta espanyola i a la major part de l’independentisme català. Aquesta coincidència es va manifestar de forma prou vistosa en el vot negatiu a les successives pròrrogues debatudes al Congrés de Diputats per part de PP i Vox, i de Junts, CUP i ERC (aquest barrer grup de forma intermitent segons bufava la darrera enquesta). Determinats opinadors i mitjans de comunicació vinculats a la dreta espanyola s’abraonaren en la crítica aferrissada contra l’estat d’alarma. Consuelo Madrigal, fiscal del Tribunal Suprem i inquisidora activa en el judici contra els independentistes, va qualificar d’antidemocràtica la decisió del Govern en un article titulat ‘La sociedad cautiva’. Mario Vargas Llosa va impulsar un manifest per denunciar la retallada de llibertats; el signaven defensors tan reconeguts dels drets civils com José Maria Aznar, Cayetana Álvarez de Toledo i Albert Rivera. El PP va presentar davant el comissari europeu de Justícia un informe que qüestionava que Espanya fos un estat de dret. I Vox va organitzar manifestacions al carrer embrutant el crit de “llibertat”.

Paradoxalment, el Govern de la Generalitat, a diferència del Govern basc, va entrar en tromba en la crítica a l’estat d’alarma. El president Torra el va comparar de forma irresponsable amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, banalitzant així la gravetat de la reacció autoritària del Govern del PP l’octubre de 2017. És cert que al PSOE  li va acabar sortint, com passa gairebé sempre, la vena prepotent i centralista: tot i formar part d’un govern de coalició va nomenar les autoritats competents obviant a Unidas Podemos, i va assumir competències de sanitat i seguretat de les comunitats autònomes sense practicar la tan anunciada “cogovernança”. Però l’equiparació d’una situació derivada d’una pandèmia i limitada a determinades competències amb els fets duríssims de 2017, que varen comportar la pèrdua de l’autogovern de Catalunya, no resisteix una anàlisi mínimament rigorosa. La prova és que la consellera de Salut i el conseller d’Interior, per bé o per mal, varen continuar exercint la majoria de les seves funcions.

Durant la vigència de l’estat d’alarma la bel·ligerància del president Torra i la portaveu Budó fou constant. Les rodes de premsa institucionals es varen convertir en mítings partidistes destinats a criticar diàriament al Govern central, a qui es plantejava tot tipus d’exigències inassolibles. El Govern i TV3 es varen dedicar a contraprogramar les compareixences del Govern central provocant una situació surrealista quan la població més necessitava missatges clars. Es va voler instal·lar en l’opinió publica que els problemes que patia Catalunya derivaven exclusivament de l’actuació del Govern central; com si el desastre en la gestió de les residències geriàtriques fos responsabilitat de Pedro Sánchez. L’al·lusió al pèrfid “Gobierno de PSOE, Unidas Podemos i Comuns” va esdevenir una cantarella repetida de forma permanent pels portaveus independentistes: serveix igual per acusar els Comuns de la recentralització derivada de l’estat d’alarma que de ser còmplices del Rei emèrit. El més greu és que hi va haver qui va voler culpar de l’epidèmia a la ciutat de Madrid (amb la mateixa irresponsabilitat amb la que Trump apunta contra la Xina) i es va arribar a afirmar que amb un estat independent i totes les competències en mans de la Generalitat hi hauria hagut menys morts.

Però va arribar el final de l’estat d’alarma. I la Generalitat va recuperar totes les competències que li són pròpies, que tant havia reclamat i que suposadament havien de servir per gestionar la crisi molt millor que el Govern central. La mateixa Generalitat que havia exigit tancar Madrid i Catalunya va decidir que aquella ‘fase 3’ que havia de durar 15 dies s’apliqués durant menys de 24 hores perquè calia aprofitar el primer cap de setmana d’estiu per intentar reactivar el turisme. I després, el desgavell: rebrots detectats amb retard; poca o nul·la prevenció; absència de rastrejadors; confusió en la informació; CAPs tancats fins a mitjans de setembre (un exemple: el de Santa Coloma de Cervelló, més de 8.000 habitants) mentre s’afirmava que la primera línia contra el coronavirus havia d’establir-se en l’assistència primària; tres llocs de màxima responsabilitat al Departament de Salut sense nomenar durant setmanes; centrifugació de les culpes als ajuntaments i a la ciutadania; missatges en català i en anglès del president Torra contradictoris entre ells; normativa deficient que no resistia el control del poder judicial; insensibilitat suïcida cap el món de la cultura (amb el silenci còmplice d’algun grup musical i algun cantant que s’havien afanyat a fer naufragar el festival des dels balcons organitzat per l’Ajuntament de Barcelona el mes de maig); canvis constants en les restriccions imposades a sectors com el de la restauració, que s’ha passat els dies literalment posant i traient taules; un doctor Oriol Mitjà que va passar en poques setmanes del cel del president a l’infern d’estavellar-se contra el departament de Salut; i, en definitiva, un govern superat pels esdeveniments i en plena descomposició.

El Govern que havia afirmat que a Madrid no sabien què passava a Calalunya va haver d’escoltar alcaldes i alcaldesses del Segrià denunciant que el Govern de la Generalitat no sabia què passava a Lleida. Els que creiem en la sobirania i la capacitat de Catalunya de regir el seu futur tenim dret a sentir-nos indignats. En una situació tan complicada com la que vivim totes les institucions poden cometre errors; el que és immoral és intentar passar la culpa als altres: d’això se’n pot dir sucursalisme. Tant de bo les coses comencin a millorar, però mai l’autogovern del nostre país havia patit un descrèdit tan elevat. I és que el problema, president, era el coronavirus, no l’estat d’alarma.

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 30

Comentaris (3)

  • Avatar

    Pere

    Potser la Sra. Colau, amb la imprescindible col.laboració de Manuel Valls i Celestino Corbacho, ho hauria fet molt millor.
    O el centralisme i militarisme del govern Sánchez.
    Veure la palla en l’ull aliè i no veure la biga en el propi.

    Respon
    • Avatar

      Roman

      D’això en pots estar segur. En Comú Podem té una capacitat de gestió molt superior a la d’ERC i els restes de CDC que ens governen. El president Torra, igual que l’Oriol Junqueras, pot crear mons de fantasia encisadors, però quan es tracta de gestionar un país, no sap ni per on es comença. És hora que Catalunya tingui un govern que gestioni i lideri el país en comptes de fer-lo navegar pel deliri mil·lenarista i la fantasia romàntica.

      Respon
  • Avatar

    Roman

    Ara t’adones de què és aquesta gent? de les trampes del seu discurs?, de les seves mentides? Tant de bo t’hagueres adonat fa molts anys.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top