El paper del BCE en la crisi de l’euro. Una institució poc independent amb molt poder Revisat per Revista Treball a . Des de la crisi financera del 2007, els líders europeus han intentat salvar l'euro i el mercat financer. En tot el tramat de polítiques econòmiques, la democràc Des de la crisi financera del 2007, els líders europeus han intentat salvar l'euro i el mercat financer. En tot el tramat de polítiques econòmiques, la democràc Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » El paper del BCE en la crisi de l’euro. Una institució poc independent amb molt poder

El paper del BCE en la crisi de l’euro. Una institució poc independent amb molt poder

El paper del BCE en la crisi de l’euro. Una institució poc independent amb molt poder

Des de la crisi financera del 2007, els líders europeus han intentat salvar l’euro i el mercat financer. En tot el tramat de polítiques econòmiques, la democràcia ha quedat renegada i és cada vegada més difícil comprendre qui està realment darrere de l’austeritat europea o quin és el joc estratègic de presa de decisions a la UE. Mentrestant,el Banc Central Europeu ha guanyat més poder o, al menys, més protagonisme. Avui, Frankfurt és fonamental per a la determinació de les polítiques econòmiques dels Estats membres en tots els àmbits, no només la política monetària.

La integració de l’austeritat en el sí de la UE

El Tractat de Maastricht (1992) va posar en marxa la Unió Econòmica i Monetària; així, els Estats membres es comprometrien introduir l’euro, coordinar les seves polítiques econòmiques, respectar restriccions pressupostàries (límit de dèficit públic al 3% i el deute públic a 60% sobre el PIB).  Maastricht tambéestablial’objectiu únicdel BCE: l’estabilitat de preus. Seguint una teoria ortodoxa i l’exemple del Bundesbank, la UE va crear un banc central megaindependent, amb un objectiu únic,amb poca transparència i nul·la responsabilitat política.

Divuit Estats membres formen avui la zona euro i en els primers 10 anys es va experimentar un creixement del PIB estable,gràcies a un model d’economia dual basat en el creixement impulsat per les exportacions als països centrals (Alemanya, Finlàndia , Àustria) i el creixement induït pel deute als països perifèrics (Irlanda, Itàlia, Grècia, Espanya, Portugal, Xipre). La política de baixos tipus d’interès del BCE va alimentar aquest model. Cap política d’ajust estructural no es va portar terme davant els evidents desequilibris macroeconòmics.

La desregulació dels mercats financers a nivell mundial i el fracàs de l’amenaça de la «clàusula de no bailout» van crear una falsa il·lusió de la moneda única. Els bancs van assumir enormes riscos i va entrar al casino l’especulació global. Les institucions financeres es van fer massa grans per fer fallida (too-big-to-fail) i d’importància sistèmica per a l’economia, amb un gran problema: el banc central europeu no técapacitat de rescatar i recapitalitzarels bancs directament.Aquesta és una enorme contradicció, atès que una de les funcions principals dels bancs centrals és actuar com prestadors d’últim recurs: poder treure de dificultats un banc que sigui d’importància sistèmica per tal d’evitar una contracció del crèdit i contagi, i crear estabilitat.

La contradicció es va fer palesa durant la crisi, i el Consell de la UE va haver d’improvisar diferents estratègies i polítiques per salvar els països que es van veure obligats a rescatar els seus propis bancs o que van ser víctima de la inestabilitat en el mercat de deute públic. Grècia, Irlanda, Portugal i Xipre van demanar a la UE per a un rescat total i, a canvi,es comprometien a implementar programes d’ajust macroeconòmic. Espanya va ser rescatada indirectament amb un préstec de 100 mil milions d’euros perrecapitalitzar els seus bancs. Els bancs italians, entre d’altres, acudien a la finestra del BCE per aconseguir préstecs barats (o millor dit, gratis). Però la UE no es va animar a canviar les regles del BCE; a canvi, vam viure un procés d’integració de les polítiques econòmiques exprés i a esquenes de la societat. On, de fet, es va utilitzar el BCE.

La UE va crear el Mecanisme Europeu d’Estabilització Financera, el Fons Europeu d’Estabilitat Financera i el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, un tractat intergovernamental per proporcionar assistència financera. Paral·lelament, els Estats membres van posar en marxa el «Fiscal Compact» per introduir la regla d’or de la consolidació fiscal en les seves constitucions, indicant així el que ja es trobava en vigor: la solidaritat és a costa de la condicionalitat de les polítiques macroeconòmiques.

Alhora, la UE va decidir de crear una màquina complexa: la troica (Comissió Europea , Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional). Enmig de la turbulència, la UE va reforçar el Pacte d’Estabilitat i Creixement, que incorpora l’anomenat paquet de 6 i després el paquet de dos per enfortir i garantir la consolidació fiscal, activar els mecanismes d’alarma per detectar alguns desequilibris macroeconòmics i aplicar sancions correctives sempre que sigui necessari. En altres paraules, la UE ha consolidat l’ortodòxia neoliberal en les seves normes de funcionament, tot impedint la implementació de política anticíclica i de reactivació econòmica

 A més d’això, la promesa d’una unió bancària i el full de ruta del president Barroso, així com la comunicació de quatre presidents sobre una Unió Econòmica i Monetària genuïna, va donar la primera impressió que les mesures necessàries i reals per eliminar les llacunes jurídiques a la zona euro havien estat preses i que finalment el BCE podria actuar com a prestador d’últim recurs.

 No obstant això, aquestes polítiques han demostrat ser ineficacesdavant els mercats financers, la qual cosa obliga el president del BCE , Mario Draghi, a declarar que «el BCE està disposat a fer el que sigui necessari per preservar l’euro» i aprovat el no menys controvertit mecanisme per comprar bons en el mercat secundari de la debilitat dels Estats membres (OTM). El BCE estava prometent actuar com a prestador d’última instància en casos extrems. El Tribunal Europeu de Justícia està analitzant l’OTM, conegut com el bazuca del BCE, ja que el Tribunal Constitucional alemany sospita que excedeix les competències del Banc Central .

 El BCE recomana (i imposa)

Les recomanacions de política econòmica fetes pel BCE indiquen el seu paper com a responsable de la implementació de la condicionalitat macroeconòmica als països rescatats (inclosa Espanya). Els programes d’ajust estructural es decideixen en un principi a l’Eurogrup, però el BCE sembla exercir la pressió i interpretar a posteriori la condicionalitat d’una manera particular. Els governs nacionals, mitjançant l’acceptació d’aquestes recomanacions,reforcen el poder del BCE. És,per tant, evident que la suposada independència del BCE per garantir una política monetària estable s’utilitza amb altres objectius i que no actua de manera independent necessàriament.

El govern de Zapatero va rebre una carta del BCE sol·licitant modificació de la seva constitució, i en els informes dels mercats financers hi ha  recomanacions de política més enllà del seu àmbit d’aplicació, com ara increments d’IVA, la reforma de les pensions o la reforma del mercat laboral. Itàlia (Govern Monti) va rebre una carta secreta signada per Mario Draghi i Jean-Claude Trichet, demanant la plena liberalització dels serveis públics locals. Grècia i Portugal fins i tot van rebre recomanacions de la Troica per a  privatitzar els seus serveis d’aigua .

Les recomanacions del BCE estan advocant per mesures de consolidació fiscal, privatització de serveis públics, liberalització de sectors estratègics i austeritat al sud d’Europa.Molts continuen afirmant que el BCE només està fent el que ha de fer per salvar l’euro: les reformes estructurals i les recomanacions en matèria de fiscalitat , el mercat laboral o d’altres àrees busquen garantir l’estabilitat de l’euro i el mecanisme de transmissió de la política monetària.

Però si hi anem una mica mes enllà, veiem que l’Eurogrup i el Consell tenen autoritat i poder i de fet el que fan es delegar-la al BCE, o exercir el seu poder a través d’una institució “independent” que no és escollida directament a les urnes. El BCE té el poder d’imprimir diners i per tant credibilitat per amenaçar els mercats financers i els governs nacionals. També és veritat que dins del Consell no hi ha un acord sobre la manera d’expressar qui decideix i fins i tot és una decisió prouracional: per maximitzar el seu impacte en les polítiques, utilitza al BCE com a responsable davant dels ciutadans i les ciutadanes. El Consell i l’Eurogrup saben que el poder real es manté a les seves mans.

Per altra banda, els governs delspaïsos del Sud,en acceptar les recomanacions del BCE, institucionalitzen la idea que «no hi ha alternativa». Per tant, maten qualsevol possible contestació política i minimitzen el cost electoral d’aplicar impopulars mesures, aprofitant (de nou) la independència del BCE.

Merkel està disposada a acceptar un BCE que excedeix la seva competència per tal d’estabilitzar la zona euro, evitar els grans debats a Alemanya i implementar la devaluació interna al sud d’Europa. El BCE realment està disposat a estabilitzar l’euro, però també disposa de la seva agenda neoliberal oculta, compartida amb l’FMI i la Comissió, i no dubta a desenvolupar-la, sempre que els mercats financers mantenen la calma.

El BCE és un jugador important  dins del joc estratègic per definir la política econòmica europea, però no podem oblidar el paper exercit pel Consell, l’Eurogrup, la Comissió i el Parlament Europeu, així com per alguns governs nacionals clau com Alemanya. Aquest article vol alimentar el debat sobre el paper dels bancs centrals independents i la seva influència en les àrees polítiques, més enllà dels seus instruments estrictament monetaris, perquè al final la qüestió és qui realment té el poder.

Autor/Autora

Delfina Rossi

Economista. Investigadora de la Universitat d'Austin (Texas)

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top