El neomasclisme ja té qui el representi Revisat per Revista Treball a . Vagi per davant que és discutible que existeixi una cosa anomenada neomasclisme. Al respecte hi ha bons arguments a favor o en contra. Però el que sí és segur é Vagi per davant que és discutible que existeixi una cosa anomenada neomasclisme. Al respecte hi ha bons arguments a favor o en contra. Però el que sí és segur é Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » El neomasclisme ja té qui el representi

El neomasclisme ja té qui el representi

El neomasclisme ja té qui el representi

Vagi per davant que és discutible que existeixi una cosa anomenada neomasclisme. Al respecte hi ha bons arguments a favor o en contra. Però el que sí és segur és que hi ha noves formes en què el masclisme està provant de reconquerir l’esfera pública, i per això l’ús del terme em sembla –si més no provisionalment– afortunat.

El vell masclisme fonamentava les desigualtats de gènere en la defensa de valors religiosos o familiars conservadors, i defensava que els diferents rols eren necessaris en una societat ordenada. El neomasclisme, en canvi, s’ancora en el miratge de la igualtat. En la negació de la major: no és cert que hi hagi desigualtat a la nostra societat[1]. No és cert que hi hagi experiències femenines desvaloritzades fins a la seva total invisibilitat i no és cert que l’home (preferentment blanc, heterosexual, de mitjana edat i sense dependències) segueixi sent la norma. Com hi ha igualtat entre homes i dones, la situació de desavantatge de les segones és casual, inexistent o senzillament justificada per la seva pròpia incapacitat. Aquesta idea és especialment agressiva perquè ens situa en una societat on regeix la llei de la selva: els inferiors, les inferiors, són en tot cas responsables de la seva condició.

El prefix neo funciona, com en el cas del neoconservadurisme o neoliberalisme, com un avís del grau de virulència d’aquestes ideologies; que potser s’explica perquè sorgeixen en un context de pèrdua d’hegemonia cultural de les seves versions anteriors. A més, en el cas del neomasclisme, de les considerades com les dues grans dimensions de la justícia –redistribució i reconeixement–, és la segona la que n’articula la lògica. Hi ha un èmfasi en la negació de reconeixement, una batalla per l’hegemonia cultural, pel poder; més que no pas un debat sobre el repartiment dels treballs i els recursos. Tot i això, sabem que ambdues dimensions de la (in)justícia són vasos comunicants i al capdavall els seus impactes socials són indestriables.

En el nostre context, el neomasclisme es concreta en posicions com: el rebuig a les mesures jurídiques que consideren que seria injust tractar igual als desiguals; la consideració dels fills i filles en processos de separació com si fossin béns materials (i injustificadament cars); o el convenciment que hi ha massa denúncies per violència masclista i per tant una bona part han de ser falses. També s’expressa mitjançant una misogínia descarnada a les xarxes socials, i de vegades en boca de dones, que l’abanderen jugant amb un plus de legitimitat paradoxal. La violència (neo)masclista de parella ja no sembla estar tan centrada en la imposició del rol del “guanyador del pa”, com en la legitimació de la violència testosterònica com a forma d’amor. I entre la població més jove pren protagonisme el control 2.0 com a forma “moderna” d’exercir-la. El problema no és que les dones treballin i tinguin els seus sous. El problema és que denunciïn que els seus sous són sistemàticament inferiors i que els poders públics actuïn en conseqüència. Els neomasclistes se senten víctimes de les “feminazis”, de l’excés de poder de les dones i dels discursos feministes a la societat.

Es tracta d’un discurs nou que ha trobat el perfecte emissor en la nova política. Ciutadans, que neix a Espanya per a defensar el laissez-faire en l’àmbit econòmic, lingüístic o de la memòria democràtica, i que recull també a la perfecció aquesta postura en l’àmbit del gènere. Multiplicitat de declaracions i gesticulacions desperten l’alarma, des del fitxatge de Toni Cantó a l’afirmació de Rivera que l’avortament no és un dret sinó un fracàs de la societat (sic). La confirmació, però, ve d’una ullada al seu programa.

El programa electoral de Ciutadans per a les darreres Eleccions Autonòmiques no compta, ni de manera transversal ni específica, amb un bloc de propostes dedicades a la igualtat de gènere o almenys a polítiques per a dones. Afirma (i cito) que els seus redactors, tot i estar absolutament compromesos amb la igualtat entre homes i dones, rebutgen tota política encaminada a imposar artificialment sistemes de quotes rígides de representació de qualsevol sexe o minoria. També proposa (i cito de nou) mecanismes de control que evitin i penalitzin les denúncies falses per violència de gènere. De fet, insisteixo, la violència de gènere no existeix, perquè no hi ha cap estructura social de gènere que l’expliqui; així doncs, i en plena coherència, Ciutadans parla al seu programa de violència domèstica. A l’estil de la nova política: de forma directa, sense autocensures, connectant amb el sentit comú del seu electorat (o no?); allà on el PP passa de puntetes, Ciutadans entra de ple.

En les darreres eleccions, Ciutadans s’ha envellit de forma accelerada, i avui han avaluat que la publicitat del seu compromís d’acabar amb l’asimetria penal de la Llei de violència de gènere va ser un punt d’inflexió cap a la desinflada electoral. Caldrà veure com aquesta força recondueix el seu discurs en la propera contesa. Sense oblidar, però, que Ciutadans ha trencat el gel i que malauradament caldrà seguir parlant, i molt, sobre què hem de fer els i les feministes davant de les noves formes de masclisme.

*Us recomano, per a comparar programes, llenguatge i agenda de gènere dels partits al darrer cicle electoral, que esteu al cas de l’aparició de l’article de Daniel Peiró, a la web de l’ICPS


[1] Cosa molt diferent és el que passa fora dels “països occidentals avançats”. Als països empobrits –particularment en les comunitats musulmanes– les dones són víctimes totals del masclisme. I aquesta, diran els neomasclistes, és una contaminació que no ens podem permetre. L’ús de les dones i el pseudofeminisme com a legitimació per al racisme dóna per a un article per si sol.

Autor/Autora

Maria De la Fuente

Directora de l'observatori IQ

Articles publicats : 17

Deixa el teu comentari

Scroll to top