El Guti i l’optimisme de la voluntat en un llibre actual i necessari Revisat per Revista Treball a . El 6 d’octubre va fer 14 anys de la mort d’Antoni Gutiérrez Díaz, que fou secretari general del PSUC, diputat a la Cambra catalana, al Congrés dels Diputats i a El 6 d’octubre va fer 14 anys de la mort d’Antoni Gutiérrez Díaz, que fou secretari general del PSUC, diputat a la Cambra catalana, al Congrés dels Diputats i a Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » El Guti i l’optimisme de la voluntat en un llibre actual i necessari

El Guti i l’optimisme de la voluntat en un llibre actual i necessari

El Guti i l’optimisme de la voluntat en un llibre actual i necessari

El 6 d’octubre va fer 14 anys de la mort d’Antoni Gutiérrez Díaz, que fou secretari general del PSUC, diputat a la Cambra catalana, al Congrés dels Diputats i al Parlament Europeu, membre del primer govern d’unitat de la Generalitat restablerta, amb Josep Tarradellas… i, sobretot, un dirigent destacat en la lluita contra el franquisme, per la recuperació de les llibertats democràtiques i nacionals i pel socialisme en llibertat.

I el passat 7 octubre presentàvem el llibre de Txema Castiella ‘El Guti. L’optimisme de la voluntat’, d’Edicions 62, a la seu de CCOO a la Via Laietana de Barcelona. Un lloc i un dia -el del Treball Digne- que li haurien agradat a l’Antoni, com va recordar en la seva benvinguda l’amfitrió, Javier Pacheco, que va reivindicar la figura del Guti com a puntal de les reivindicacions i els drets dels treballadors i les treballadores.

El que ha escrit en Txema és molt més que una biografia típica, és un llibre d’història i un tractat de ciència política: la política del PSUC, el partit dels comunistes catalans, que l’Antoni Gutiérrez Díaz va saber expressar en l’intens període històric que va dels anys 60 del segle passat fins a la seva mort sobtada l’any 2006.

Un thriller político-policial

Efectivament, ‘El Guti. L’optimisme de la voluntat’ –escrit de forma amena i molt entenedora- permet diversos nivells de lectura. Per començar, les circumstàncies que va viure el Guti, en la seva intensa vida política i personal, tal com ens les explica en Txema, no tenen res a envejar als millors ‘thrillers’ d’intriga política i policial. L’Antoni és un protagonista valent –a voltes agosarat-, seductor, intel·ligent i afable, envoltat d’altres protagonistes de gran nivell i de personatges no per secundaris menys significatius.

Ens trobem amb policies i pseudojutges més sinistres i brutals que els de les novel·les de Dashiell Hammet i menys intel·ligents que l’inspector Clouseau; amb espies d’un costat i de l’altre del teló d’acer, alguns de dobles, com en les obres de John le Carré o en ‘La Carta’ de Toni Batista. I amb les primeres conxorxes empresarials de la nova etapa democràtica, d’alta volada econòmica i baixa estofa moral, amb maletins ben farcits destinats a aturar la força del PSUC en les primeres eleccions autonòmiques i a condicionar la composició del primer govern electe, que no tenen res a envejar a films com ‘Le mani su la città’ de Francesco Rosi o tants d’altres dedicats a la corrupció político-empresarial.

I això sense oblidar la presència de l’ombra del millor Carvalho i del seu pare, en Manolo, amb l’evocació del sons de la rumba catalana del Gato Pérez i la detallada i gustosa recepta del ‘Platillo del Guti’ que li va dedicar Ramon Perellada, al restaurant del carrer Argenteria.

Una història en què el protagonista no deixa de ser un ‘antiheroi’ que, després de rebre molts cops i rebregades físiques i moltes decepcions morals i personals, s’aixeca, s’espolsa el barret i torna a caminar impassible i ferm en direcció a un horitzó d’esperança -llunyà però cert-, com en les grans pel·lícules de John Ford o com la figura entranyable del “saltamartí” de Joan Brossa, que sempre torna a la posició inicial, perquè sap que no està sol, que són molts més dels que ells volen i diuen.

Una aportació rellevant a la biografia del PSUC en la transició democràtica

Estem, alhora, davant la biografia intensa i vibrant d’un protagonista col·lectiu –el dels milers de militants del PSU de Catalunya- que en la llarga clandestinitat és una història d’heroïsmes individuals i col·lectius, amb voluntarisme insubornable, malgrat el molt dolor i els sacrificis, amb durs exilis, clandestinitats, presons i execucions criminals. Una història en què, per damunt de tots els obstacles i de totes les persecucions, prevalen la fraternitat, la solidaritat i l’optimisme de la voluntat, que acaben fent forts els dèbils, capaços de “tenir rodejats els opressors” abans que ells se n’adonin i que s’obre a l’esperança d’un futur millor, amb la intensitat emocional del film ‘El General della Rovere’, de Roberto Rosellini i amb Vittorio de Sicca.

La part central del llibre és, doncs, la biografia dels moments més intensos, més brillants i positius -per al país i les seva classes populars- del PSU de Catalunya, d’aquest gran col·lectiu d’homes i dones, treballadors i treballadores de la ciutat i del camp, professionals de les fàbriques i dels serveis –intel·lectuals ho eren tots-, que voluntàriament agrupats van fer una aportació decisiva a la llarga i mai del tot acabada lluita per la recuperació de les llibertats democràtiques i dels drets socials i nacionals de Catalunya i del conjunt d’Espanya i amb una  significativa aportació a la construcció d’un Europa política, amb fort contingut social.

És aquest PSU que en Txema ha tingut l’encert literari de resumir i sintetitzar metafòricament en el passatge culminant del míting de la Monumental, un passatge digne de ser filmat per Bernardo Bertolucci com el ‘Novecento català’, que ens acompanya al llarg del llibre com el ‘leimotiv’ d’una gran simfonia, amb una descripció polièdrica d’aquest ‘Camelot’ de l’esquerra transformadora catalana que ser “el Partit” els anys de la transició.

Un tractat polític: “La filosofia de la praxi; l’ètica de la responsabilitat”

Des del punt de vista polític, l’aportació més significativa –i útil- del llibre del Txema és que ve a suplir el que el Guti no va fer i segurament no hauria fet mai, malgrat haver escrit milers d’articles i haver fet milers de discursos i intervencions en tots els mitjans: exposar de forma sistemàtica la teoria política que hi va haver darrera la seva praxi brillant.

És el que en Txema sintetitza al llibre, amb ressons gramscians, en el concepte de “la filosofia de la praxi” com a síntesi  de la dialèctica entre “l’ètica de les conviccions” i l”ètica de la responsabilitat”.

Al llarg del llibre s’insisteix molt en el “pragmatisme” del Guti, una capacitat de saber trobar sempre el desllorigador de les situacions més difícils, d’avançar pas a pas, de forjar aliances…  Amics i adversaris descriuen el Guti com “un pragmàtic”.

Però qualificar una persona d’extremadament pragmàtica, especialment en el camp de la política, té el risc d’evocar -moltes vegades inconscientment- aspectes negatius com el tacticisme, el curtplacisme, el poc compromís ideològic, el perill de deixar de banda els valors. El cas del Guti és l’exemple de tot el contrari. El pragmatisme del Guti té una forta fonamentació ideològica, de valors d’esquerra, i una projecció estratègica que –recollint diversos passatges del llibre- m’atreveixo a sintetitzar en els següents:

– La Identificació de classe; el posicionament inequívoc al costat dels oprimits, dels anomenats “perdedors” o menys afavorits en l’actual sistema econòmic i polític, els que en el sentit més ampli definim com “les classes populars” i que més recentment se n’ha dit “el moviment del 90%” enfront de l’“1%” dels explotadors i privilegiats.

– Valors i projecte estratègic clars, els de “l’esquerra transformadora”, els del “socialisme en llibertat”,  que van fer seus els comunistes catalans i espanyols. La lluita està sempre orientada a aconseguir canviar el model econòmic i social injust del capitalisme i el neoliberalisme per un de socialment més just, més equitatiu, més democràtic i més sostenible… de forma progressiva però insistent. Radicalitat democràtica, sempre, malgrat costi alguna petita o gran derrota de les pròpies posicions i, alhora, defugir els dos grans pecats capitals de la política: el sectarisme i l’oportunisme.

– Saber identificar els nous problemes, els nous reptes. Estar obert a noves demandes i requeriments socials per donar-hi resposta coherent i buscar-hi noves solucions. Incorporar nous valors, actualitzant en el que calgui els valors tradicionals, com va ser el cas de la incorporació sincera i no merament retòrica de l’europeisme i de l’ecologisme, des del primer moment en què es van situar damunt el tauler, i en els quals el Guti va excel·lir.

– La revolució es fa cada dia. Saber plantejar, en cada moment històric, objectius assolibles que ajudin a millorar les condicions de vida i de treball de les classes populars. Consolidar petites o grans conquestes socials i polítiques –en termes de benestar i de llibertats-, sempre orientades cap als objectius estratègics, però sense fiar-ho tot a un futur ideal en què es resoldran totes les contradiccions i s’assoliran totes les millores.

– Fer sempre una acurada valoració de la correlació de forces i buscar aliats ‘tous azimuts’ –en tot l’espectre polític o social-, els més adequats en cada moment per aconseguir resultats tangibles per avançar. I, per fer-ho, comprendre els interessos i les raons dels altres, buscar escenaris on tots hi guanyin, el que ara es coneix com a “win win”.  No s’hi val que uns, per majoritaris o forts que siguin en un moment determinat (com ho va ser el PSU en la transició a Catalunya) s’imposin sobre els altres, quan els seus interessos i raons són també respectables i amb els quals necessitem treballar plegats.

– Catalunya, un sol poble. El catalanisme popular. Vet aquí una de les més significatives aportacions del PSUC del Guti a la construcció d’una Catalunya inclusiva,  amb un projecte polític propi, que vincula de forma indestriable –com dues cares de la mateixa moneda- drets nacionals i drets socials, a  partir de l’assumpció del fet nacional català, tant polític com cultural, com quelcom propi dels sectors populars.  Un projecte que vincula la lluita pel reconeixement de Catalunya com a nació i per l’exercici del més ampli autogovern, dins d’una Espanya federal i una Europa dels pobles, amb la lluita pels drets socials. Amb voluntat d’hegemonia, fent que “les classes productives” –en el sentit més ampli- siguin  protagonistes de la reconstrucció nacional, no deixant-ho en mans de les classes dirigents de la burgesia i de la dreta nacionalista.

– “Ú no és ningú”, el treball unitari  com un valor per si mateix. Posar sempre el “col·lectiu” pel davant dels protagonismes individuals, de partit o d’ideologia tancada; ampliar les bases, obrir-se a la societat.

Dins i fora del partit, el Guti va practicar els principis de la “filosofia de la praxi”, aquest estar amatent als requeriments dels nous temps, tant quan va tenir responsabilitats dirigents com quan va desenvolupar la seva activitat en nous àmbits.

L’europeisme i l’ecologisme

El Guti va entendre i integrar el nou marc de lluita que suposava l’incipient projecte d’Unió Europea, que inicialment va ser econòmica i molt limitada però un primer pas per assolir objectius de transformació econòmica i social en un món globalitzat. Ja des dels anys 70, el PCE i el PSUC van apostar per implicar les forces polítiques d’esquerra en el projecte europeista –seguint l’estela del PCI- per introduir els temes socials transformadors en aquest nou àmbit europeu i en les seves institucions i fer així que no acabessin en una “Europa dels mercaders”.

D’aquí l’aposta decidida, pedagògica i “heterodoxa” del Guti per defensar -els anys 2004 i 2005- el projecte de Constitució Europea, juntament amb molts d’altres companys i companyes d’ICV i d’altres forces polítiques i sindicals progressistes, com els Verds europeus o CCOO. El valorava com un pas important per a la construcció de l’Europa política, de l’Europa social i de l’Europa del pobles. Per més limitacions que tingués i per més que el seu marc econòmic fos el capitalista, calia aprofitar aquest text per impulsar nous objectius i nous recursos per controlar i aturar les tendències monopolistes, per introduir noves polítiques socials i ambientals a favor de la majoria de la població europea, per democratitzar les institucions europees i per introduir-hi mandats de pau, solidaritat i cooperació. Així va succeir amb la llarga lluita que va de  les constitucions burgeses del segle XIX a les constitucions de les repúbliques dels treballadors i treballadores,  dels drets socials i de les noves llibertats, després de la darrera postguerra. Els resultats decebedors dels processos de validació d’aquell projecte de Constitució europea són prou coneguts, però crec sincerament que el Guti tenia, una vegada més, raó.

La seva activitat com a brillant treballador al Parlament Europeu, primer en el grup dels Comunistes i Afins i després en el grup de l’Esquerra Unitària Europea, en les múltiples responsabilitats que el llibre repassa (sense oblidar els cinc anys en què, sense ser eurodiputat, va estar en estret contacte amb el grup dels Verds), va tenir un objectiu principal: apropar als ciutadans de Catalunya, de forma pràctica, les possibilitats i els recursos –polítics i econòmics- que les institucions europees podien aportar a la millora de les condicions de vida i de treball del nostre país. Valgui com exemple la lluita contra el transvasament de l’Ebre i el Pla Hidrològic Nacional (PHN), que havia impulsat el Partit Popular d’Aznar amb la complicitat activa de la Convergència i Unió de Jordi Pujol. La gent de la Plataforma per la Defensa de l’Ebre encara recorden, amb emoció i agraïment, que amb el Guti va portar aquesta justa reivindicació al si de les institucions europees, al Parlament i a la Comissió Europea, per aconseguir que no es concedissin fons europeus i que es denunciessin les infraccions ambientals que comportava. Missió acabada amb l’èxit de la derogació del PHN i del transvasament el 2004, en l’etapa engegada amb el govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de  Catalunya i el nou govern del PSOE a Madrid.

El Guti va fer una contribució important a la formulació i difusió de les noves polítiques ecologistes a Catalunya des del Departament de Medi Ambient i Habitatge, liderat per ICV, ajudant a crear consensos i a generar propostes, portant la iniciativa de crear el Consell Assessor de Polítiques Ambientals, que va presidir de forma altruista i en el qual –gràcies al seu prestigi i bones relacions teixides a través de tants anys- hi van participar, també de forma altruista- personalitats de primer nivell dels àmbits més diversos: ciència, ecologia, comunicació, justícia, habitatge, sindicats, agricultura, sanitat,  cooperació i alimentació; una experiència única que no va tenir continuïtat.

Al final, el que valen són les persones

Finalment, cal destacar que en la biografia del Guti, en Txema Castiella situa, de forma significativa, dues dones que no van estar mai en el primer pla polític però sense les quals l’Antoni no hauria pogut fer tot el que va fer, o no de la mateixa forma ni amb el mateix valor humà. Dues dones amb personalitat pròpia, que la lectura del llibre deixa clar que estaven situades “al costat”, que no al “darrere”, del Guti. Es tracta de la Maria Àngels Espuny, la seva assistent política i personal durant quasi trenta anys, que sabia més del Guti que ell mateix, però que anava més enllà del paper de secretària, aportant criteri, informació, ordre… I sobretot la doctora Elena Pérez, la seva companya, mare i pare dels seus fills –com es diu significativament en el llibre-,  solidària i activa quan calia en suport del seu company –especialment en els durs anys de la presó, la clandestinitat i les detencions- però amb la seva pròpia agenda professional i personal, en una relació de respecte i estima que va arribar fins al darrer dia i a les darreres decisions sobre la vida de l’Antoni. Per a elles dues aquest llibre és també un reconeixement merescut.

Autor/Autora

Salvador Milà

Advocat

Articles publicats : 3

Deixa el teu comentari

Scroll to top