El futur ja és aquí Revisat per Revista Treball a . El futur ja és aquí. No es tracta d'obviar el present, un present asfixiant, dolorós i intransigent. Es tracta de començar amb urgència, la urgència de les gran El futur ja és aquí. No es tracta d'obviar el present, un present asfixiant, dolorós i intransigent. Es tracta de començar amb urgència, la urgència de les gran Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » El futur ja és aquí

El futur ja és aquí

El futur ja és aquí

El futur ja és aquí. No es tracta d’obviar el present, un present asfixiant, dolorós i intransigent. Es tracta de començar amb urgència, la urgència de les grans ocasions, a construir el futur. I si pensem que ja és aquí, que se solapa amb el present, igual tindrem l’oportunitat d’estar al centre de les decisions i d’arribar a forjar-les a la nostra mida.

Una mesura humana, on la vida, la solidaritat i la cooperació no siguin eslògans nadalencs o paraules retòriques pronunciades en moments tristos i puntuals de la nostra existència. Una existència que ens atrapa en la voràgine de les presses, de la productivitat a qualsevol preu per estar en sintonia amb les exigències del sistema, de la biologia que es confon amb la biografia. Tot canviarà, és el lema d’aquests dies. Les persones que s’ocupen de política, d’economia i de filosofia, les amistats i els veïns i veïnes s’experimenten en aquest alleujament que té més d’esperança que de certesa. Però el ‘canviar tot, perquè res canviï’, de gatopardesca memòria, no ens ajudarà a avançar cap al futur.

Estem com quan, durant una excursió a la muntanya, de cop ens trobem davant d’un riu cabalós, enfortit de forma aclaparadora per unes corrents irresistibles. Tot i les encoratjadores previsions del temps, de cop el dia es torça, i la tempesta ens apressa, i hem de seguir, i no podem tornar enrere, perquè tenim massa recorregut caminat. L’amenaça que tenim al darrera empeny, està cada vegada més a prop i ens trobem amb aquest obstacle imprevist. Hem de saltar i superar aquest riu, sense que els corrents ens arrosseguin cap a un desenllaç incert. I tenim poc temps per prendre la decisió així com ens falta la tranquil·litat que desitjaríem per programar el salt, perquè sigui un salt segur, que ens permeti seguir el camí, fins arribar a un entorn amable. Però en aquests moments d’obligada decisió ràpida, no estem soles, tenim els nostres valors, la nostra experiència que ens acompanyen.

Podem rescatar de memòries antigues el veritable sentit d’allò important. Submergits en un sistema explotador, cruel i cobdiciós, tot i les lluites dutes a terme, estàvem intentant mantenir el cap fora de l’asfíxia provocada pels dictàmens del capitalisme salvatge: individualisme induït, benefici a curt termini, sobreexplotació dels recursos, humans i naturals. Ara de cop s’ha aturat tot i a tot arreu. Estem davant d’aquest riu i hem de decidir com saltar, no si volem saltar. M’agradaria imaginar que la única opció que ens queda és saltar i canviar, com a última condició per sobreviure. Al cap i a la fi és així. Si no canviem, només podrem empitjorar la nostra condició material i immaterial.

Hem de fer cas a la nostra memòria antiga, a la nostra experiència de segles que ha modelat en l’ADN l’acció col·lectiva, la cooperació, la cura com a únics valors possibles per sortir de l’embrutiment, dels perills, de l’explotació. Més enllà de retòriques discursives, ha arribat el moment clar de ser valents, de fer de l’estratègia a llarg termini una necessitat, del bé comú una prioritat, de la qualitat de la vida i del treball una evidència. Amb aquest esperit, va néixer la proposta de pensar, conjuntament entre diverses entitats, com imaginar la sortida de la crisi amb perspectives de futur, i el fruit es materialitza en l’elaboració del manifest ‘Sortir de la crisi amb noves perspectives de futur‘.

La clau està en el sentit d’oportunitat de veure com la sortida ha de ser construïda col·lectivament, amb generositat, objectius clars i responsabilitat. És cert que, com a individus i organitzacions, hem d’exercir la capacitat de pensar en comú, sortint de particularitats i sumant les especificitats, en pro d’unes propostes àmplies i consensuades. Ha estat un orgull veure com els pilars fonamentals, en aquest futur que és present i en aquest present que és ja futur, hagin aglomerat actualment més de 100 entitats.

Els pilars als quals agafar-se perquè la humanitat sencera passi indemne el riu són la centralitat dels serveis públics, de les cures, del treball digne, d’un repartiment de la riquesa mitjançant una fiscalitat justa, de la protecció de la natura i del medi ambient amb una transició energètica i una mobilitat sostenible, amb la lluita contra les desigualtats, amb la cooperació i la solidaritat com a formes integrals per actuar i no només com a instruments per pal·liar, amb la justícia global i amb enfocament de gènere com a horitzó.

Un manifest no deixa de ser el que és: l’expressió d’una reivindicació a través d’un compromís públic. Aquesta reivindicació, que vol seguir sumant expressions organitzades de la societat civil, ens ha de portar no a canviar-ho tot per no canviar res, sinó a canviar tot allò que és necessari per salvar-nos. El salt ha de ser col·lectiu, perquè el riu no sigui un obstacle, sinó una oportunitat.

 

Autor/Autora

Michela Albarello

Secretària d’Internacional i Cooperació de CCOO de Catalunya

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top