El dret a decidir, més que mai Revisat per Revista Treball a . La perplexitat amb què estem assistint a l’espectacle de l’acord que no és acord entre Junts pel Sí i la CUP es converteix amb indignació quan es fa una mínima La perplexitat amb què estem assistint a l’espectacle de l’acord que no és acord entre Junts pel Sí i la CUP es converteix amb indignació quan es fa una mínima Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » El dret a decidir, més que mai

El dret a decidir, més que mai

El dret a decidir, més que mai

La perplexitat amb què estem assistint a l’espectacle de l’acord que no és acord entre Junts pel Sí i la CUP es converteix amb indignació quan es fa una mínima anàlisi racional de l’estratègia que s’està seguint. Tensar, tensar i tensar la relació amb l’Estat per a que res canviï. Perquè aquest serà el resultat. Millor dit, el resultat serà una profunda frustració de la gent que s’ha il·lusionat amb el procés i ha cregut que amb pocs mesos s’aconseguiria la independència. I la frustració s’estendrà com a taca d’oli incrementant la desafecció cap a la política i els seus representants. Costarà molts anys recuperar la credibilitat en les institucions. I el camí sense sortida al que ens estan portant no pot fer més que empitjorar la situació de Catalunya. Passi el que passi, ho tenen fàcil: hi ha un sol culpable, que és l’Estat. I com més reprimeixi, més culpable.

No es poden equivocar tant… Tots sabem que la independència no s’aconsegueix simplement amb una proclamació. Cap país europeu reconeixerà un procés fet d’aquesta forma tan barroera. Per tant, alguna estratègia deu haver perquè JxSí i la CUP, avalats per l’ANC i Òmnium, hagin triat el camí de proclamar l’inici d’un procés de desconnexió amb Espanya. La fugida cap endavant té molt a veure amb el desprestigi del govern de les retallades, amb la corrupció dels Pujol i de CDC i amb els nous indicis de corrupció que afecten directament al govern d’Artur Mas. I té molt a veure també amb el surrealisme dels de les CUP, contents de sentir-se reina per un dia. Els d’ERC estan expectants. I qui dies passa, anys empeny. Un objectiu partidista, el de CDC, que s’aprofita de l’àmplia base popular de l’independentisme, ha sabut embolicar en una espessa teranyina als seus socis de coalició, i no fa altra cosa de fer-ho tot per a que no passi res. Com deia en Joan Coscubiela en un dels seus twits, la mesa del Parlament no atenia la proposta de la ILP per una renda garantida i dedicava el seu temps als embolics de JxSí i la CUP. Aquest és el to que han imprès al debat polític.

Aquesta estratègia frontista ja va començar quan desprès de la consulta del 9-N, els partits independentistes van considerar que ja no calia fer un referèndum, i van donar per amortitzat el dret a decidir. Liquidaven així l’ampli consens que havia existit en aquesta qüestió, i optaven per la defensa pura i dura de l’independentisme. Mai he entès que algú hagués comparat l’ANC amb l’Assemblea de Catalunya. Res està més lluny d’això. L’Assemblea de Catalunya va ser iniciativa del PSUC i els seus militants hi tenien predomini. Van entendre que l’objectiu era aconseguir la democràcia i no imposar el seu programa. Va predominar l’interès del país i la recerca d’un consens que obliga a dialogar.

Més que mai cal tornar al seny i recuperar allò que el PSUC havia defensat, com és el dret a l’autodeterminació (i que tant el PC com el PSOE incloïen en el seu programa). Avui li diem el dret a decidir. És un dret que no està guanyat a Espanya, a diferència d’altres països amb arrels més democràtiques. Tenir més consens ens fa més forts com a país. ICV ho ha defensat sempre, com també EUiA, i són els únics partits que tenen aliances a Espanya que accepten impulsar un referèndum, tant pel que fa a IU com a Podemos. Aquesta és avui també la nostra força davant aquesta carrera boja cap al precipici i aquest hauria de ser un plantejament clar i nítid de la coalició En Comú Podem en aquestes properes eleccions generals.

Fer un referèndum és l’únic procediment per a desencallar les coses a Catalunya, per diverses raons. Una molt important és que té un amplíssim consens social i polític, ens fa forts davant l’Estat i davant la comunitat internacional, i és molt difícil per un govern explicar perquè no deixa votar. Una altra és perquè cal restituir el que la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 va arrabassar. I finalment hi ha una raó estratègica, ja que per als qui volen la independència el referèndum és l’únic procediment que, en cas de guanyar, permetria constituir un nou Estat amb garanties democràtiques i amb reconeixement internacional; i als federalistes, confederalistes o als qui volen un Estat associat també interessa, perquè obliga a l’Estat a posar sobre la taula propostes encaminades a aconseguir un millor encaix de Catalunya.

Posats a fer prediccions, és probable que si es fes un referèndum de debò guanyaria clarament el no a la independència, perquè el sol fet que el govern espanyol ho impulsés, mostraria ja una comprensió de la situació a Catalunya i una voluntat de negociar que molta gent tindria en compte. Seria tot un símptoma de canvi. Potser per això els independentistes han optat per la via que permet mantenir la tensió però sense avançar gens?

Autor/Autora

Dolors Comas d'Argemir

Catedràtica d'Antropologia i presidenta de la Fundació Nous Horitzons

Articles publicats : 12

Comentaris (1)

  • Avatar

    Pere

    L’articulista s’oblida de Nacionalistes d’Esquerra, fundadora d’Iniciativa per Catalunya. Això ho explica tot

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top