El dia que vam deixar d’estar soles Revisat per Revista Treball a . [video id="Vft0r4LM16Q" type="youtube" poster="http://revistatreball.cat/wp-content/uploads/2016/05/Mani_Joves.png"][/video] En tot el que té a veure amb la pol [video id="Vft0r4LM16Q" type="youtube" poster="http://revistatreball.cat/wp-content/uploads/2016/05/Mani_Joves.png"][/video] En tot el que té a veure amb la pol Rating: 0
Esteu aquí: Home » Tribuna Oberta: confluència » El dia que vam deixar d’estar soles

El dia que vam deixar d’estar soles

En tot el que té a veure amb la política institucional, durant la primera dècada d’aquest segle, vam estar molt soles. El món es trobava en estat crític, però aquí dins, en certa manera, semblava que tot anava bé, o mig bé; les economies, els governs, la vida i el crèdit. Sis de cada deu persones es mostraven satisfetes amb el funcionament de la democràcia, i set de cada deu deien tenir poc o gens interès en la política. Existia, doncs, una delegació majoritària del rumb de la nostra vida col·lectiva a mans de qui gestionava la política, amb un cert convenciment que aquesta gestió del que és de tots i totes no s’acabava de fer del tot malament.

Soledat política absoluta, la nostra, als Parlaments, quan l’any 2006 alertàvem del rumb de les decisions europees que enterraven l’Estat de Benestar. Quan cridàvem contra obres faraòniques que ens trinxaven el territori. Contra els desnonaments, l’any 2003, o contra l’absurd de prioritzar l’AVE enlloc de Rodalies. Contra les rebaixes salarials; contra les reformes laborals. Ens van acusar de ser de la “cultura del No”; del no a tot, per sistema; i avui sabem que era un sí al sentit comú. Un comú que no era comú dins les Institucions en aquelles dates.

Quan els moviments socials no feien política formal, sinó activisme al marge. I quan tractant de conquerir el poder només hi érem nosaltres, les distintes herències del PSUC, incansables. No ens acompanyava el gruix de les classes populars, que s’acostumaren a la democràcia delegada; o nosaltres no les vam saber acompanyar a elles. I així vam resignar-nos al que semblava una evidència: el nostre pensament roig, verd i violeta, era minoritari però irreductible. Vam participar tan bé com vam saber d’un govern d’esquerres, del que n’érem el soci més petit; ens hi vam deixar les ungles, i allà vam aprendre que no n’hi havia prou amb influir en governs; que calia guanyar hegemonies.

La crisi comença l’any 2008, i allà canvia tot; tres anys més tard s’omplen les places. Perquè la satisfacció amb la democràcia no para de caure en picat, perquè l’interès per la política no deixa d’augmentar dia a dia; perquè existeix la consciència estupefacta que, efectivament, aquella gent a qui havíem delegat la gestió d’allò comú no pensava en nosaltres sinó en els seus concrets i rancis beneficis. La indignació no deixarà d’augmentar, de fet la tenim clavada a la pell.

I aquí és on els moviments socials es decideixen a saltar la barrera i arremangar-se en l’àrid món de la política. I aquí és on la gent, el gruix de la gent corrent, s’apodera de la responsabilitat de fer-se càrrec del que és nostre. I neixen projectes. I hi ha crits d’orgull i joia. Trobades massives i organitzacions incipients.

Ciutadania_Politica

Nosaltres, ai, que havíem estat tan sols, predicant certeses i somnis sense defallir; de sobte veiem florir il·lusions per tots els racons, i la trobada amb allò nou ens sacseja senceres. Doncs ells arriben amb prejudicis i ignoràncies, no saben que nosaltres, naixent l’any 1936, mai férem vella política, sinó la més bella de les lluites. I nosaltres arribem amb prejudicis i ignoràncies, doncs no sabem que elles, naixent avui, aporten una frescor i una vida, una força, que ens era impensable i destrossa tots els esquemes del que “era possible”.

La trobada, dolça i amarga, és potentíssima. I els rius de gent, d’idees, vivències i principis es barregen fins a confluir. L’any 2015 és la gran prova, i el resultat és d’una brillantor al·lucinant.

Perquè hi ha la gent que s’organitza amb els Comuns, que porta molts anys de lluita de formigueta; petites lluites de barri; concretes, quotidianes; resistències i alternatives que ens demostren com s’ha de fer per a que no et desallotgin un projecte. Tenen eines, i xarxa, molta batalla donada i tenen a l’Ada, un huracà.

Perquè hi ha la gent que es vesteix de violeta per a cridar Podemos, la gent humil que ha vist com els mentien, com els robaven, com la seva hipoteca, les seves preferents i les seves feines eren castells de fum; gent amb dolor de vida; aquesta és la gent que ha sortit de casa per a omplir els mítings de marees de dignitat. És el retorn de les classes populars a escena política. És la potència del poble que salva al poble; i ha estat un emergir imprescindible i preciós.

I perquè hi ha la nostra gent, la gent d’Iniciativa i la gent d’Esquerra Unida, hereves orgulloses del PSUC i de la lluita antifranquista; aquell pensament polític en favor de la igualtat i la justícia que resisteix tots els temps, tots els vents, perquè sabem d’on venim i no renunciem a les nostres arrels; l’obrerisme, el feminisme, l’ecologisme; perquè no oblidem quina és la nostra classe i quin el costat bo de la història. I practiquem la intel·ligència col·lectiva, i elaborem discurs, programa, i construïm quadres polítics, preparem a les persones per a donar aquesta lluita en condicions. Perquè tenim organització i volem tenir-la. Perquè mai ens vam avergonyir de fer política digna; perquè així és com es canvien les condicions de vida de la gent.

I de les sinèrgies, de les mirades complementàries, neix ara una força que és imparable, i que recull els anhels de la gent comú. Rescatar la gent. La gent, i no els diners. I és així com estem conquerint la política, com ja l’hem fet canviar i més que canviarà. Amb la convicció profunda i generosa de que soles no podem. Però que juntes… juntes ho podem tot!

Ja no estem soles: En Comú Podem.

Autor/Autora

Maria Freixanet

Politòloga. Senadora d'En Comú Podem

Articles publicats : 5

Deixa el teu comentari

Scroll to top