El canvi en tres temps Revisat per Revista Treball a . L’eix del conflicte polític està situat entre el canvi i la involució. El canvi necessari no és només de govern sinó de polítiques. Polítiques per revertir les L’eix del conflicte polític està situat entre el canvi i la involució. El canvi necessari no és només de govern sinó de polítiques. Polítiques per revertir les Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » El canvi en tres temps

El canvi en tres temps

El canvi en tres temps

L’eix del conflicte polític està situat entre el canvi i la involució. El canvi necessari no és només de govern sinó de polítiques. Polítiques per revertir les retallades de drets i redistribuir la riquesa, impulsar la transició ecològica per fer front al canvi climàtic, acabar amb la corrupció, feminitzar la societat i acomodar la realitat plurinacional de l’Estat. A l’altre costat, el de la involució, hi trobem unes forces, el PP i C’S, que estan deixant desert l’espai del centredreta en una competència ferotge per liderar la dreta extrema.

A Europa, que és on cal situar sempre els nostres debats, el dilema també és entre canvi o involució. Entre la involució que representen els Salvini, Orban, Le Pen, el populisme d’extrema dreta que atreu la dreta convencional, o un canvi progressista. Un nou projecte europeista, obert, integrador, que garanteixi la prosperitat en igualtat i la seguretat vital a la majoria, alhora que la democratització de les institucions europees. Un canvi per frenar la política de l’odi i de la por. Un canvi imprescindible, perquè mantenir les actuals polítiques només interessa les elits i obre el pas a la involució.

Espanya és, amb Portugal i Grècia, un dels pocs països d’Europa amb una majoria de govern progressista. El nostre particular procés de canvi, tot just iniciat i encara no culminat, s’està produint en tres temps.

Primer temps, la moció de censura. Malgrat totes les veus que deien que era impossible sumar forces tan diferents, finalment es va guanyar la moció de censura, es va posar fi a la impunitat política d’un PP estructuralment corrupte i es va demostrar que era possible bastir una majoria plural de forces d’esquerres i nacionalistes.

Mai un govern ha tingut una majoria tan minsa, 84 escons de 350. Malgrat això, el Govern Sánchez, les primeres setmanes de mandat, no es va esforçar a arribar a acords, confiant a reproduir la dinàmica de la moció de censura: suports a canvi de res, només per no desestabilitzar el nou govern. Aquesta va ser una de les causes de la derrota del govern en la votació al Congrés sobre els objectius de dèficit a finals de juliol.

Segon temps, l’acord de pressupostos. S’obre una nova etapa de diàleg i de negociacions sobre els pressupostos. L’acord entre el govern i el Grup Confederal d’UP-ECP-EM tenen tant valor programàtic com significat polític. Es posa fi a la política de devaluació salarial, es reverteixen retallades de drets i prestacions, es recull el clam del 8M amb polítiques feministes i s’afronten problemes socials enquistats, com els preus dels lloguers i l’especulació immobiliària o l’apujada de la factura de la llum.

Aquest acord posa fi a l’austeritat i impulsa una política fiscal perquè les rendes més altes i del capital paguin més. És el primer pas per revertir la reducció de la despesa pública dels governs de Rajoy i tornar a convergir amb la Unió Europea, de la qual estem set punts del PIB per sota en ingressos fiscals i sis en despesa pública. Cal que el creixement econòmic arribi a tots els sectors, acabant amb l’empobriment de part de la societat.

Els reptes més immediats a partir d’ara són el vistiplau de Brussel·les als pressupostos i sumar la majoria necessària al Congrés per aprovar-los. Els pressupostos espanyols són una prova per a la UE. El caràcter democràtic de Brussel·les també es demostra si dins l’eurozona és possible realitzar polítiques diferents sorgides de la voluntat popular, seguint l’exemple portuguès. Malgrat que s’hagin d’assumir objectius de reducció del dèficit i de l’endeutament estrets i dogmàtics, que per altra banda caldria acordar i aplicar amb més flexibilitat.

Pel que fa al repte de sumar una majoria de 176 escons al Congrés, dependrà d’ERC i del PDeCat, vista la sempre bona disposició a negociar del PNB (amb tota mena de governs). L’independentisme pot escollir entre consolidar una majoria de canvi al Congrés o provocar inestabilitat, rebutjant els pressupostos. El dilema polític, com s’ha dit, és canvi o involució, no Espanya o independència. Malgrat els efectes mobilitzadors dels processos judicials contra els polítics empresonats, la via unilateral ha fracassat, i l’única sortida és el diàleg i la negociació. Malauradament, com vam veure ara fa un any, no sempre s’imposa la política de la raó.

Només és possible resoldre o com a mínim canalitzar, a mitjà termini, el conflicte català si es consolida una majoria progressista i plural que es pugui revalidar les pròximes eleccions generals. Rebutjar els pressupostos perjudicaria la majoria de la ciutadania, també a Catalunya, en frustrar-se les expectatives d’un gir social; malmetria les finances de la Generalitat i beneficiaria la dreta, que veuria confirmades les seves previsions d’una majoria “Frankenstein” inviable. Caldrien els suports necessaris per garantir la despesa social i els serveis públics tant a l’Estat com a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona.

Tercer temps, un govern compartit. Aquest procés de canvi és possible per la força del nostre espai. Els 67 diputats i diputades del Grup Confederal d’UP-ECP-EM i cinc milions de vots han estat decisius perquè sorgís el “nou” PSOE de Pedro Sánchez, perquè les dimissions de responsables polítics no fossin un impossible, per guanyar una moció de censura, perquè TVE sigui un mitjà sense control polític i per acordar el projecte de pressupostos més d’esquerres, ecologista i feminista dels presentats fins ara.

El significat polític d’un acord de reformes, que van més enllà dels pressupostos, és que el PSOE reconeix l’espai del canvi com a un actor polític amb qui pactar, en una relació d’igual a igual. El tercer temps del procés de canvi ha de ser un govern compartit, en l’horitzó de les pròximes eleccions. Espanya és dels pocs països de la Unió Europea que no ha tingut mai un govern de coalició. El canvi real, el canvi per derrotar la involució i obrir un nou temps per refer el contracte social a favor de les classes populars i afrontar la qüestió plurinacional de forma democràtica, només serà possible amb un govern plural progressista. Hi haurà moltes dificultats i entrebancs, però el retorn al bipartidisme i a les situacions d’hegemonia d’una força dins l’esquerra no són ni possibles ni desitjables.

Les coalicions de govern de forces que competeixen electoralment, com la que s’està construint, només poden reeixir si tothom en surt guanyador i si la negociació permanent i la cooperació predominen sobre una inevitable competència. L’acord de pressupostos n’és un bon exemple.

Per arribar al tercer temps hi ha, però, una altra condició fonamental: cal un espai del canvi, fort i cohesionat, al Congrés, al Parlament i als ajuntaments.

Autor/Autora

Josep Vendrell

Portaveu adjunt d’En Comú Podem al Congrés

Articles publicats : 8

Deixa el teu comentari

Scroll to top