El camí confederal europeu a la sobirania Revisat per Revista Treball a . El proppassat 6 de març, el Joan Coscubiela descrivia, a El camí confederal a la sobirania, alguns motius pels quals era preferible una Catalunya com a estat so El proppassat 6 de març, el Joan Coscubiela descrivia, a El camí confederal a la sobirania, alguns motius pels quals era preferible una Catalunya com a estat so Rating: 0
Esteu aquí: Home » Tribuna oberta: la qüestió nacional » El camí confederal europeu a la sobirania

El camí confederal europeu a la sobirania

El camí confederal europeu a la sobirania

El proppassat 6 de març, el Joan Coscubiela descrivia, a El camí confederal a la sobirania, alguns motius pels quals era preferible una Catalunya com a estat sobirà dins una confederació espanyola, enlloc d’una Catalunya independent eixida de l’actual estat espanyol de forma unilateral.

Hi ha dos punts en els quals estic molt d’acord amb el que s’exposa en l’article i que són, al meu parer, els fonamentals: (1) el model d’ordenació administrativa territorial a l’estat espanyol està esgotat, i (2) hi ha massa incertesa sobre l’articulació d’un nou estat català i el seu impacte socio-econòmic com per fer anàlisis massa simples – en positiu i en negatiu, afegiria jo. Entre aquests impactes, Coscubiela apunta tres terrenys en els quals s’ha de ser especialment curós: les relacions laborals, les pensions i la fiscalitat. No puc estar-hi més d’acord.

Hi ha, però, tres punts on discrepo profundament, dos d’ells tècnics – la naturalesa del dumping social i econòmic, la naturalesa de les pensions i la solidaritat – i un de polític – la distància entre la presa de decisions i el ciutadà.

Aturem-nos, però, un moment a veure la principal diferència de la federació i la confederació – i ja em perdonareu per les simplificacions que, espero, no s’allunyin del rigor més que el que la pedagogia requereixi.

En una confederació, un grup d’estats plenament sobirans, decideixen oferir de forma mancomunada la provisió d’una sèrie de serveis públics. Habitualment són serveis on les economies d’escala són evidents, així com solucionen moltes externalitats econòmiques i socials: defensa, política exterior, política monetària.

La federació, en canvi, sol funcionar a la inversa: regions o estats que no són sobirans, acaben assumint competències segregades de l’Administració estatal. La sobirania es manté centralitzada – és a dir, les parts no en tenen – i el que es descentralitza és allò on és rellevant acostar-se a diferents sensibilitats dels ciutadans, o en ares de la varietat en la provisió de serveis.

Com a exemple, i d’acord amb molts autors, podem dir que Europa funciona sovint com una confederació de facto, mentre que les autonomies espanyoles poden equiparar-se a un sistema federal.

Un argument vertebral en l’article del Joan Coscubiela té a veure amb els riscos de facilitar el dúmping econòmic i social en àmbits com les relacions laborals o la fiscalitat. I té raó. Ara bé, discrepo profundament que l’origen d’aquest risc ragui en les diferències entre un estat federal i un de confederal. És a dir, en què “aixecar fronteres legislatives condueix inexorablement al dumping social.” Hi ha dos comentaris a fer a aquesta afirmació. La primera és relativa a l’aixecament de fronteres: no s’aixequen fronteres quan es crea una diferent legislació laboral, comercial o fiscal en un (nou) estat que són diferents a les de l’entorn. Una frontera s’aixeca quan, de forma explícita, es dificulta o prohibeix la circulació de treballadors, béns i serveis, capitals (inversió) o fluxos financers. Pot semblar una frivolitat debatre sobre una mera paraula, però les paraules van carregades de significat i és tècnicament fals que s’aixequin fronteres. S’aixequen dificultats? Ni més ni menys que totes les que es troba un món globalitzat en el seu passeig diari pel món. I ni més ni menys que les que aixecaria en qualsevol altre un estat sobirà confederat amb Espanya.

El segon comentari és respecte on són les fronteres legislatives a Catalunya, Espanya i Europa. Es calcula que els grans països europeus – Alemanya, Àustria, França – tenen prop d’un 40% de lleis que emanen directament de Brusel·les. Afegim-hi a això estàndards, pactes o tendències que, sense ser llei, determinen el desenvolupament de l’Educació (Bolonya), les telecomunicacions (OMC, OMPI), la seguretat (Interpol, acords internacionals), les relacions comercials (l’Euro) i moltíssims altres més canvis.

Considero, doncs, que el dúmping social i econòmic s’origina en un lloc que no té res a veure amb la finíssima distinció d’un estat federal i un de confederal. En tornaré a parlar al final.

La segona qüestió de la que volia parlar és la de les pensions i la solidaritat.

Respecte a les pensions s’entra i surt diverses vegades a l’article sobre la qüestió d’haver cotitzat a diversos llocs. Fem un aclariment rotund: tant és. El sistema de pensions espanyol, de repartiment, és independent d’on cotitza cadascú. Però no perquè sigui unificat a nivell estatal, sinó perquè és un pacte entre generacions. És a dir, no és que un treballador vagi omplint una guardiola (una mica a Gijón, una mica a Sevilla, una mica a Reus) que l’Estat li desa i li torna quan es jubila. No. El sistema espanyol són dos pactes: quan hom treballa, pacta amb els jubilats que els pagarà una pensió, perquè l’Estat li promet un segon pacte quan ell es jubili: que els treballadors li pagaran també una pensió. Li tornaran els diners contribuïts? No, li pagaran… el que vulguin o puguin.

Té raó el Joan Coscubiela que una secessió pot conduir a una ruptura del sistema de pensions, però discrepo amb ell sobre la naturalesa de la ruptura: no serà tècnica ni econòmica, sinó política (i amb impacte social, és clar). Caldrà reconèixer els drets dels jubilats i caldrà refer un pacte. Però això no és massa diferent el que passa pràcticament cada cop que s’aproven uns pressupostos de l’Estat. Cada any. A molt estirar, cada legislatura.

Amb la solidaritat interterritorial passa tres quarts del mateix. És – o hauria de ser – un pacte. No vull entrar ara en veure si és justa o injusta la solidaritat entre territoris, ni com hauria de ser. Em limito a apuntar que és independent de si tenim federació o confederació: mentre hi hagi un estat sobirà, és aquest a qui li pertoca reconèixer drets – dels jubilats, per exemple – i veure si vol contribuir a les necessitats dels veïns – amb un pacte bilateral amb un altre estat, o a través d’un organisme superior de solidaritat entre països membres de la UE – com ha estat beneficiant-se Espanya des de 1985 i que cada cop s’adreça menys a estats i més a regions, dit sigui de passada.

Per últim, una qüestió política: la fiscalitat.

En el fons, amb la fiscalitat vull reforçar dos arguments del Joan Coscubiela que a ell el duen a un lloc diferent que a mi. Tant ell com jo coincidim en dos diagnòstics. El primer és que no podem tenir un sistema monetari europeu mentre que tenim un sistema fiscal esbocinat per diferents nivells de la Unió. Europa serà una unió social o no serà: bona part del drama que ara vivim ix d’aquí, de la separació entre mercats i persones, entre la llibertat dels diners i la sobirania dels ciutadans. El segon punt en comú és que ambdós creiem en el principi de subsidiarietat, en acostar la presa de decisions a allà on s’hagin d’aplicar. No té sentit que Brusel·les fixi la distribució de les llars d’infants a una ciutat, com poc eficient és que cada ciutat tingui la seva pròpia política d’immigració, de defensa, o la seva pròpia moneda.

Sorprenentment per a mi, la unió fiscal solidària i l’acostament de la presa de decisions als ciutadans passa, segons la proposta del Joan Coscubiela, per crear un estadi intermedi entre Brusel·les i Barcelona. Dic crear i no mantenir, perquè l’opció confederal afegeix una confederació (l’Espanyola) dins el que ara és ja, a tots els efectes, una altra confederació (l’Europea).

En resum, què he dit fins ara: el dúmping social i econòmic tenen poc a veure amb les diferències entre federació i confederació d’estats, entre una Catalunya sobirana i una altra confederada amb Espanya. Les pensions i la solidaritat, tampoc depenen d’aquest model, sinó de la dinàmica de pactes que emergeixi del nou estat (confederat o sobirà) amb els seus veïns i/o confederats.

No voldria deixar d’afegir unes reflexions ja força personals.

La primera, òbvia a aquestes alçades, és que he assumit que un estat català sobirà romandria dins la Unió Europea. Això és discutible, per descomptat. Però considero – i segona reflexió personal – que romandre a la Unió Europea és una qüestió de voluntat política, com ho és el fet que l’Estat espanyol accepti la creació d’una confederació. Ho diré d’una altra manera: la part difícil, la que requereix molta diplomàcia i no poca enginyeria política, no és ni confederar un estat a Europa o a Espanya, sinó simplement la creació d’un estat sobirà.

Amb això, ens situem en el punt que les dificultats de l’opció confederal o plenament independent, són o bé compartides – perquè depenen del context – o bé les mateixes – perquè depenen de l’Estat espanyol, que no veurà diferència entre ambdós models. I, en canvi, la creació d’una confederació espanyola dins una confederació europea ens allunya dels beneficis potencials de… ser a una confederació (unió fiscal i social, subsidiarietat, actualització i modernització dels sistemes laborals, de pensions i de solidaritat interterritorial), que és el que el Joan Coscubiela defensava en primera instància.

Autor/Autora

Ismael Peña

Professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC – @ictlogist – http://ictlogy.net

Articles publicats : 6

Comentaris (3)

  • Pere

    Tot plegat em porta a la conclusió següent: per què hem de passar per Madrid, si podríem adreçar-nos directament a Brusssel·les?

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top