Egipte se la juga Revisat per Revista Treball a . El dia 30 de juny un gran nombre d’egipcis va prendre el carrer per dir que estaven farts del (des)govern de Mohamed Morsi, el candidat dels Germans Musulmans q El dia 30 de juny un gran nombre d’egipcis va prendre el carrer per dir que estaven farts del (des)govern de Mohamed Morsi, el candidat dels Germans Musulmans q Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Egipte se la juga

Egipte se la juga

Egipte se la juga

El dia 30 de juny un gran nombre d’egipcis va prendre el carrer per dir que estaven farts del (des)govern de Mohamed Morsi, el candidat dels Germans Musulmans que havia guanyat les eleccions un any abans. Les manifestacions havien estat convocades per Tamarod (“rebel·lió” en àrab), però qui va agafar el timó a partir de llavors va ser l’exèrcit. Va donar un ultimàtum de 48 hores a Morsi per deixar el poder i, com aquest no va accedir a les seves pressions, va detenir-lo, va suspendre la Constitució i va encarregar a Adly Mansour, president del Tribunal Constitucional, la formació d’un govern civil de transició.
La forma en què es van succeir els fets va generar una gran polèmica sobre si el que havia succeït era un cop d’Estat i, si ho era, si un cop d’Estat podia acabar conduint a un sistema democràtic. Mentre que alguns parlaven de segona revolució, per altres s’havia fet marxa enrere, tornant a la casella de sortida o fins i tot retornant a les pràctiques de l’antic règim. En aquest sentit, la repressió sagnant de les manifestacions dels simpatitzants dels Germans Musulmans, el tancament de canals de televisió afins als islamistes o l’extorsió cap als refugiats sirians està donant la raó als més pessimistes.
Aquests dies s’ha parlat molt del xoc de legitimitats. La legitimitat de les urnes contra la legitimitat dels carrers. Certament, el govern de Mohamed Morsi va malinterpretar la seva ajustada victòria a les eleccions de 2012 com un xec en blanc. Va governar de forma autoritària i sense atendre les pors i inquietuds dels qui no pensaven com ell. El problema és que l’exèrcit i aquells qui han donat suport al cop del 3 de juliol estan cometent ara el mateix error.
Els egipcis s’enfronten a un dilema clàssic: eradicació o reconciliació. ¿És possible esborrar políticament i socialment un grup com els Germans Musulmans, amb quasi cent anys d’història, amb milions de membres i que va guanyar les eleccions? ¿Encara és possible integrar-los políticament, que concorrin en unes properes eleccions, mentre els seus líders estan detinguts, els seus mitjans de comunicació tancats, les seves propietats confiscades i els seus militants perseguits? I si no poden participar-hi, qui ocuparà el buit que deixin? Si els islamistes no poden accedir al poder a través de les urnes, optaran per altres vies? ¿Encara hi ha marge per a la reconciliació entre els egipcis o la societat està definitivament trencada?
Egipte s’hi juga molt amb les decisions que prenguin els seus líders en els propers mesos. El país està en una situació delicada: la societat està fracturada, l’economia té unes bases molt febles i l’entorn regional és inflamable. Egipte no és un país qualsevol. Amb vuitanta milions d’habitants, a cavall entre el Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà i havent liderat en el passat els grans moviments de canvi al món àrab, tot el que succeeixi als carrers del Caire, d’Alexandria, de Suez, tindrà repercussions més enllà de les seves fronteres.

Autor/Autora

Eduard Soler

Coordinador de Recerca, CIDOB

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top