Educació, educació, educació Revisat per Revista Treball a . Si no heu vist la pel·lícula Camino a la escuela, us la recomano. Narra el trajecte per arribar a l’escola de quatre criatures –algunes acompanyades de germans Si no heu vist la pel·lícula Camino a la escuela, us la recomano. Narra el trajecte per arribar a l’escola de quatre criatures –algunes acompanyades de germans Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Educació, educació, educació

Educació, educació, educació

Educació, educació, educació

Si no heu vist la pel·lícula Camino a la escuela, us la recomano. Narra el trajecte per arribar a l’escola de quatre criatures –algunes acompanyades de germans o germanes– que viuen en punts molt allunyats del planeta: l’Àfrica subsahariana, l’Àfrica magrebí, l’Índia i la Patagònia. Per anar des de casa fins a l’escola, totes han de fer un camí llarguíssim –entre dues i quatre hores–, ja sigui travessant la sabana amb el risc real d’ensopegar, per exemple, amb els elefants; ja sigui pujant per camins costeruts de la serralada de l’Atles; ja sigui sotraguejant per viaranys enfangats damunt d’una precària cadira de rodes, feta a partir d’un seient de plàstic de bar al qual se li han col·locat dues rodes.

La pel·lícula commou. T’adones que aquelles criatures tenen uns objectius claríssims i una tenacitat i constància a prova de bomba. Penses que deuen tenir una escorça prefrontal d’allò més ben moblada. I que, realment, han aconseguit allò que les persones especialistes en neurologia diuen que es la manera de funcionar perfecte: fer anar alhora raó i emoció.

Amb tot, no van ser aquells nens i nenes els que em van deixar bocabadada, sinó les seves famílies. Dones i homes sense recursos que tenen claríssim que l’educació és el més important per a la canalla si volen millorar. Això em va transportar a dos moments molt distants entre si en el temps.

Un a finals del anys cinquanta i primers dels seixanta, quan les famílies tenien clar que l’educació era la millor herència que podien deixar als fills i filles. I, amb tot, hi havia famílies que no podien fer realitat l’objectiu perquè els estudis eren, sovint, de pagament. Ara bé, per poc que poguessin, a les cases, es compraven llibres i, en canvi, molt poca roba.

L’altra fa quinze dies a una biblioteca pública de Terrassa, on vaig fer una conferència a l’alumnat d’una escola d’adults. Després d’explicar-los com escric una novel·la i de parlar més concretament sobre la novel·la que havien llegit, em van venir a portar el llibre perquè els el signés. La idea unànime era que l’educació podia ser l’única via per sortir de la situació precària en què es trobaven i que llegir és cultura. De les vuitanta persones que hi havia, la majoria havien comprat el llibre perquè tenien clar que els  era imprescindible crear la seva pròpia biblioteca personal.

Sovint penso que aquest esperit, al nostre país, s’ha perdut.

Autor/Autora

Gemma Lienas

Escriptora @gemmalienas

Articles publicats : 30

Deixa el teu comentari

Scroll to top