Educació: de què estem parlant? Revisat per Revista Treball a . Intento aprofitar l’oportunitat d’escriure un article per reflexionar sobre algun tema que m’interessi. No parlaré, per tant, de l’actualitat política catalana Intento aprofitar l’oportunitat d’escriure un article per reflexionar sobre algun tema que m’interessi. No parlaré, per tant, de l’actualitat política catalana Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Educació: de què estem parlant?

Educació: de què estem parlant?

Educació: de què estem parlant?

Intento aprofitar l’oportunitat d’escriure un article per reflexionar sobre algun tema que m’interessi. No parlaré, per tant, de l’actualitat política catalana o espanyola. No parlaré de quin partit polític representa millor la vella o la nova política. Tampoc de si hem d’esperar 18 mesos o 18 anys. I encara menys de qui podrà governar i amb qui ho farà. He de reconèixer –i no ho dic amb satisfacció- que tot això m’interessa ben poc.

Parlaré d’educació. Soc professor i aquest és un tema que m’ocupa i em preocupa. S’ha parlat i discutit molt sobre la importància de l’educació com a palanca per el desenvolupament i la promoció de les persones. S’insisteix que només les persones altament qualificades podran respondre amb èxit a les exigències d’un mercat laboral molt exigent i competitiu. Només aquelles persones amb la força i l’empenta per liderar projectes innovadors assoliran el cel del segle XXI. La resta, atrapats en la ignorància i la manca d’habilitats, es veuran abocats al fracàs. El clam és, doncs, unànime: eduqueu-vos, eduqueu-vos i eduqueu-vos!

L’educació, des d’aquesta òptica, esdevé una mena d’entrenament; sovint avorrit, però indispensable per poder competir en l’exigent cursa que ens espera. L’educació és instrumental. De fet no volem ser educats, sinó que esperem que l’educació ens serveixi per triomfar, per aconseguir la millor posició en aquesta cursa cap a l’èxit individual. Els nens i nenes potser no en són prou conscients, però els pares i mares –jo en soc per triplicat- ja ens encarreguem de transmetre el missatge, de traslladar als nostres fills la pressió de que han de ser els millors.

Els mestres, òbviament, actuem com entrenadors, preparant als estudiants per guanyar la cursa. Se’ns exigeix, coherentment, que preparem campions, que expliquem coses útils i que donem instruccions concretes. Que triem aquelles competències que es premien (més muscle per anar més ràpid) i que descartem aquelles que no aporten valor afegit (menys sensibilitat amb aquells que van més lents). No hi ha temps per perdre. Cal saber com ens ho hem de fer per guanyar la cursa, i quan abans millor.

Aquest model, però, presenta dos grans dificultats. D’una banda, entrenem a milers i milers d’esportistes potencials, però sabem que només uns pocs poden quedar en les posicions capdavanteres. Els altres, una multitud de perdedors. És evident que una educació instrumental en una societat tant competitiva i polaritzada com la nostra serà, inevitablement, generadora d’una legió de perdedors. Uns perdedors que, a més, per manca d’esforç o capacitats, seran responsables de la seva derrota.

Només és possible que tothom guanyi quan l’educació esdevé una finalitat en ella mateixa; quan ser educat és quelcom que no està íntimament vinculat a l’èxit social i econòmic. L’educació no hauria de ser el mitjà per aconseguir un objectiu, sinó convertir-se en un objectiu en ella mateixa. L’educació hauria de deixar de ser un avorrit entrenament que només pren sentit quan es guanya i esdevenir una victòria en ella mateixa. Educar-nos és el plaer, el privilegi; i no cal esperar-ne res més. Només així, dotant de valor a la pròpia educació, trencarem el pervers cercle del fracàs educatiu. Un fracàs que no és de les persones que no superen les proves del sistema educatiu, sinó que només s’explica quan “eduquem per” i, sobretot, quan eduquem per una cosa que està al abast d’uns pocs.

D’altra banda, donat que eduquem només per ser individualment competitius, hem descartat educar per formar part d’una col·lectivitat. La societat, com ja ens va anunciar Margaret Thatcher, no existeix. No cal ni pensar-hi i, per tant, abandonem tota pretensió de formar persones conscients de formar part d’una comunitat. És a dir, eduquem per aconseguir que funcioni un individu, menystenint la importància d’aquest individu al bon funcionament de la societat. Per això descartem la formació en valors, les assignatures humanistes i, en general, tot allò que no pugui ser usat com una eina en la nostra cursa personal. L’educació es converteix, per tant, en un acte solitari i competitiu. Es tracta de seguir les instruccions del professor-especialista i de fer-ho millor que els altres, de manera que desapareix l’espai d’intercanvi, de diàleg i de col·laboració. I desapareix també la possibilitat d’una comunitat civilitzada i democràtica.

Eduqueu-vos, però feu-ho individualment, lluitant per aconseguir les millors marques, escoltant atentament als que en saben, fent sempre allò que s’espera de vosaltres, mantenint un silenci acrític i, sempre que sigui possible, escollint aquelles assignatures que entrenin els muscles. Aquest és el clam. Un clam que observem en les nostres aules. Aules de persones amb més ganes de trobar feina que d’aprendre. Aules on s’ensenya com fer les coses i es renuncia a pensar sobre allò que fem. Aules on s’imparteixen instruccions que s’entomen com un xarop amargant. Aules on la realitat es fa miques per adaptar-la als coneixements especialitzats. Aules on cal estar quiet i callat. Aules on és obligatori escoltar i està prohibit parlar. Aules on els pobres fracassen perquè saben que no poden fer altra cosa. Aules on es castiga la diferència. Aules que justiquen desigualtats. Aules que han oblidat que l’educació és allò que ens fa persones capaces de conviure. Aules que semblen camps d’entrenament, on milers de joves suen la gota gorda tot i saber que només 11 estaran en l’equip titular. Aules que semblen explicar que el preu de l’èxit és la infelicitat.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 20

Deixa el teu comentari

Scroll to top