Ebola: de la indiferència internacional a la contenció de la “frontera Sud” Revisat per Revista Treball a . Quan al mes de març va esclatar l’actual brot d’ebola, algunes organitzacions humanitàries ja van advertir de la transcendència de reaccionar a temps, tenint en Quan al mes de març va esclatar l’actual brot d’ebola, algunes organitzacions humanitàries ja van advertir de la transcendència de reaccionar a temps, tenint en Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Ebola: de la indiferència internacional a la contenció de la “frontera Sud”

Ebola: de la indiferència internacional a la contenció de la “frontera Sud”

Ebola: de la indiferència internacional a la contenció de la “frontera Sud”

Quan al mes de març va esclatar l’actual brot d’ebola, algunes organitzacions humanitàries ja van advertir de la transcendència de reaccionar a temps, tenint en compte que la regió de l’Àfrica occidental mai havia estat afectada per aquest virus i que els països afectats presentaven sistemes sanitaris del tot deficitaris. Al mes de juny, quan ja es contaven per centenars els morts i els casos detectats, des d’organitzacions com Metges Sense Fronteres s’advertia de que “el foc estava fora de control” i que els recursos i mitjans per “extingir-lo” (en un país com Libèria, per exemple, hi ha 45 metges per una població de 4,5 milions de persones) destinats per la comunitat internacional eren rotundament insuficients. Des de mitjans de setembres’han produït, per fi, les reaccions internacionals, almenys a nivell retòric: Obama considerant el brot com el desafiament internacional més important del moment i, inclús, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides aprovant una resolució històrica en la que titllava el brot “com una amenaça per a la pau internacional”. Amb la detecció de casos en territori europeu i nord-americà, l’alarma s’ha disparat i l’ebola és avui dia –i ho serà durant un temps- principal portada de tots els mitjans internacionals.

Hem passat, doncs, de la indiferència de veure morir milers de persones a Sierra Leone, Libèria i Guinea, a una certa histèria per la repercussió que tot plegat pot tenir en la salut pública dels països occidentals. Hem necessitat aquest escenari per a que les autoritats entenguin una obvietat assenyalada pels estudis crítics de seguretat, pau i desenvolupament des de fa temps: els conflictes bèl·lics, la pobresa, les desigualtats o un virus com l’ebola mai poden ser considerats i gestionats com problemes estrictament locals, ja que les seves causes, així com l’abordatge de les solucions, passen per una perspectiva del tot global. És aquesta miopia internacional la que ha provocat, per una banda, una reacció molt tardana, i per altra banda, el descontrol de la gestió del brot. Què feia falta, una vegada més, per entendre la interdependència de tots els problemes? No eren suficients les demandes d’ajuda per part d’organitzacions humanitàries ja fa uns mesos quan denunciaven que el brot anava a més i que les víctimes augmentaven dia rere dia?

Tanmateix, la resposta internacional que s’està efectuant en les darreres setmanes no parteix d’una lògica transformadora. Els EUA i el Regne Unit han decidit enviar milers de soldats per ajudar als governs africans locals a fer respectar les mesures de quarantena i evitar qualsevol inestabilitat política local. En lloc d’apostar per una ajuda que apuntali els serveis d’urgència o que rescati uns sistemes de salut que estan col·lapsats, s’opta per una solució en clau de contenció, que contribueixi a no escampar el problema més enllà de les fronteres dels països afectats. En el cas de l’ebola té el seu sentit, actualment, en termes d’emergència de salut pública internacional, però és el símptoma, una vegada més, d’una perspectiva que pretén per sobre de tot –i utilitzo aquí l’expressió del politòleg Mark Duffield“controlar la frontera Sud”. És la perspectiva que interpreta “els Estats fràgils africans” i els problemes que se’n poden derivar d’ells (fluxos migratoris, terrorisme, narcotràfic, …) com una potencial amenaça a la seguretat internacional. Aquesta visió “securititzadora” s’ha convertit en pensament hegemònic en els darrers anys i ha portat, precisament, a la “securitització” de l’ajuda internacional i la cooperació al desenvolupament, destinant per exemple, recursos per enfortir els exèrcits locals o les xarxes de control migratori com a partides de cooperació, en detriment de les partides en salut o educació.

La història es repeteix una i altra vegada. I és que el curtplacisme i l’egoisme dels països amb pes de la comunitat internacional continua sent la principal part del problema. Del seu modus operandi hem d’esperar les solucions?

Autor/Autora

Oscar Mateos

Investigador i professor en temes de pau, desenvolupament i seguretat

Articles publicats : 7

Deixa el teu comentari

Scroll to top