Dret a la ciutat, municipalisme global i democràcia metropolitana Revisat per Revista Treball a . 1. Construir el dret a la ciutat Fa 50 anys, Henry Lefebvre publicava Le droit à la ville. Era l’any 1968, temps de revoltes inèdites. Col·lectius emergents omp 1. Construir el dret a la ciutat Fa 50 anys, Henry Lefebvre publicava Le droit à la ville. Era l’any 1968, temps de revoltes inèdites. Col·lectius emergents omp Rating: 0
Esteu aquí: Home » Món local » Dret a la ciutat, municipalisme global i democràcia metropolitana

Dret a la ciutat, municipalisme global i democràcia metropolitana

Dret a la ciutat, municipalisme global i democràcia metropolitana

1. Construir el dret a la ciutat

Fa 50 anys, Henry Lefebvre publicava Le droit à la ville. Era l’any 1968, temps de revoltes inèdites. Col·lectius emergents omplien els carrers i les places de París, Praga, Chicago o Ciutat de Mèxic. Ho feien sense demanar permís a l’establishment de l’època, ni tampoc als qui brandaven velles banderes alternatives. Aquelles resistències obrien un temps nou. Sota les llambordes no hi havia la platja, però arrelaven llavors de llibertat, de feminisme, d’ecologisme… i també de dret a la ciutat, com una baula més de la cadena d’esperances. El segle XX havia situat en l’àmbit dels Estats els grans relats d’emancipació. La proposta lefebvriana esdevenia disruptiva: plantejava retornar les claus d’un futur millor als temps de la quotidianitat i als espais de la proximitat. Implicava situar l’agenda urbana en el centre dels drets socials, econòmics i culturals; cartografiar en el dret a la ciutat els processos de transformació. Començava a escriure’s una gramàtica de democràcia urbana, de creació de capacitats d’autogestió, una aposta per posar la vida en mans de la gent. Ha estat, potser, al llarg de cinc dècades, la dimensió menys visible del 68. Però avui el dret a la ciutat retorna amb força. I ho fa de la mà d’una doble realitat incontestable:

a. L’era urbana, el temps de les metròpolis. A la cimera Hàbitat III de l’ONU (Quito, 2016) es constata que la majoria de la població mundial (un 54,5%) viu a les ciutats. Aquesta xifra, però, reflecteix algunes realitats que van molt més enllà: a) les 500 ciutats més dinàmiques del món generen el 60% del PIB del planeta; b) el conjunt de les ciutats mitjanes i grans són responsables del 70% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle; c) l’índex de desigualtat social urbana ha crescut un 20% en 20 anys, amb el seu correlat de segregació residencial. Aquestes metròpolis d’ara són el resultat d’un llarg A les ciutats del s.XX –travessades per models fordistes i estructures de classe– es van desencadenar processos interactius de dualització social i urbanisme extensiu que van donar lloc, al tombant del mil·leni, a àrees metropolitanes policèntriques amb economies postindustrials. Es produeix avui un nou gir: cap a metròpolis connectades en xarxa, cap a espais on s’expressen totes les complexitats i les tensions del segle XXI. Les metròpolis del 2018 són tan vulnerables a l’especulació com dinàmiques i creatives; carregades de tantes fragilitats socials com d’energies comunitàries; responsables de l’escalfament global i referents alhora de transicions ecològiques avançades. Es consolida l’hegemonia del fenomen urbà; es consolida, per tant, una realitat que situa les metròpolis com a epicentres de la quotidianitat, dels problemes i les esperances de la gent.

b. La rellevància de l’espai en els processos de canvi social. En el marc d’aquesta era urbana, els grans processos de canvi que vivim –els que desarticulen els paràmetres de la societat industrial i ens impulsen cap a la modernitat líquida (en paraules de Bauman)– incorporen una dimensió espacial molt potent: es dibuixa una cruïlla històrica entre el canvi social i la qüestió urbana on ambdues dimensions resulten intensament entrellaçades: a) les lògiques del canvi sociocultural perfilen un mapa de complexitats col·lectives (familiars, laborals) i d’incerteses vitals (mobilitat residencial, discontinuïtats afectives) que impulsen l’enfortiment de les dimensions de proximitat i quotidianitat de l’Estat de benestar (acollida, gestió de la diversitat, organització de les cures, cicles de vida); b) els impactes dels anys de crisi i austeritat perfilen una geografia de noves vulnerabilitats (pobresa energètica, exclusió habitacional) de caràcter nítidament urbà; c) l’actual fase del capitalisme global reconstrueix en bona part el seu règim d’acumulació a través de financiaritzar l’habitatge. Els circuits financers planetaris es connecten a la renda urbana i generen processos de gentrificació (les ‘expulsions’ de Sassen) que operen com la lògica espacial de l’economia especulativa. Les polítiques pel dret a la ciutat (habitatge, regulació pública dels usos turístics, rehabilitació i millora de barris amb eines de defensa del veïnat) guanyen centralitat en l’agenda pública, impulsen l’enfortiment del règim urbà de benestar (parafrasejant Esping-Andersen).

2. Articular el municipalisme global

En el segle de les metròpolis, el potencial d’enfortiment de les polítiques socials de proximitat, combinat al de l’agenda urbana pel dret a la ciutat, fa del tot inel·ludible plantejar la qüestió del municipalisme, és a dir, la dimensió institucional de la nova espacialitat. Vivim un temps on la vella política sembla esgotar les seves capacitats de processar els canvis. Apareixen escenaris de replegament populista i autoritari, a escala d’Estat; però avança també l’alternativa municipalista: governs de proximitat i moviments urbans com a àmbits d’apoderament col·lectiu, ampliació democràtica i reconnexió de les institucions al bé comú (els ‘spaces of hope’ d’Harvey). Ciutats centrals com Londres, París, Berlín o Amsterdam són avui referents de convivència multicultural, gestió pública de l’aigua, control de lloguers o transició energètica. En aquest context, esdevé molt rellevant l’escenari internacional: un incipient municipalisme global on Barcelona està jugant un rol clau. S’articulen espais institucionals: CGLU, Eurocities, C-40 (justícia climàtica), ciutats-refugi… I espais compartits, com la Xarxa Fearless Cities, on governs locals i moviments urbans van teixint aliances i aprenentatges creuats. De fet, sense el protagonisme dels actors de base seria difícilment explicable la força que ha anat adquirint el dret a la ciutat. L’Habitat International Coalition (HIC), en concret, ha jugat un paper vertebrador del conjunt d’agents ciutadans al llarg de les últimes dècades. I ha mantingut una presència molt activa, tant en els debats de la Nova Agenda Urbana com en els Fòrums Alternatius.

Es tracta, en definitiva, d’un gran combat per redibuixar la geografia de la governança global: situar ciutats i governs locals com a protagonistes d’un món on erigir alternatives possibles al capitalisme financer i a les fronteres estatals. Les metròpolis del segle XXI poden resultar l’espai on intentar cuidar sense tancar, on articular vincles amb diferències; el municipalisme pot operar com el projecte on generar alhora comunitat i acollida; i el dret a la ciutat pot oferir el territori de trobada entre protecció i reconeixement.

3. Exercir la democràcia metropolitana

La majoria de la població del planeta viu a les ciutats; i la majoria de la població urbana ho fa a les metròpolis, en assentaments humans policèntrics, per sobre del milió d’habitants i en ràpida expansió. Construir el dret a la ciutat, per tant, no pot deixar d’implicar processos a escala metropolitana. És al tauler metropolità on es juga avui la partida de les alternatives habitacionals a la financiarització immobiliària; la partida d’una forma innovadora de generar condicions materials dignes, a través de cadenes de creació i apropiació compartida de valor; la partida del respecte als límits ambientals del planeta (mobilitat sostenible, energies renovables, agroecologia urbana); la partida, en definitiva, de la reducció de les desigualtats socioresidencials. Al segle XXI, el dret a la ciutat és el dret a la metròpoli.

A Barcelona tenim una vibrant realitat metropolitana. Una urbs de 36 municipis que va recuperar la institucionalitat l’any 2010, que ha travessat un cicle de crisi molt dur, i que ha d’afrontar avui els reptes de la cohesió urbana i la transició ecològica des d’estratègies que no poden reproduir les formes del passat.

a. En el terreny socioespacial, la metròpoli es configura d’una banda com una xarxa de barris amb fort dinamisme, però inserits alhora en estructures de desigualtat urbana que tendeixen a reproduir-se: 23 dels 39 barris més vulnerables se situen a l’àmbit del Besòs, i malgrat la forta inversió pública, l’exclusió urbana mostra alts nivells de cronificació. D’altra banda, la metròpoli presenta avui un índex de desigualtat de rendes superior al de fa deu anys, i nous eixos de vulnerabilitat social lligats sobretot a la sobrecàrrega de despesa en habitatge: un 51,7% dels llogaters hi destinen per sobre del 40% dels ingressos mensuals. Sembla evident que cal fer un salt qualitatiu, que cal bastir un escenari molt potent de polítiques metropolitanes orientades a generar justícia urbana i redistribució social.

b. En el terreny socioecològic es registra a la metròpoli, d’una banda, una forta relació dels models heretats de gestió hídrica (aigua privatitzada) i energètica (oligopòlic elèctric) amb el risc d’exclusió. L’augment abusiu de preus d’aigua i energia ha suposat l’aparició de nous eixos de vulnerabilitat: a la Barcelona metropolitana, 95.700 llars de rendes baixes es troben en risc de pobresa hídrica, i 88.500 de pobresa energètica. Són xifres que aporten una base sòlida per forjar una estratègia metropolitana de transició cap a la gestió pública de l’aigua i la sobirania energètica. La mobilitat, d’altra banda, mostra un protagonisme insostenible del cotxe en el repartiment modal. Ho fa, però, amb un clar biaix de classe i de gènere: el grup de rendes altes se situa, en l’ús del vehicle privat, 19 punts per sobre del col·lectiu de rendes baixes; i els homes, 11 punts per sobre de les dones. El canvi modal ecològic sembla, per tant, obrir una finestra d’oportunitat en termes d’equitat social i de gènere.

El repte de bastir estratègies metropolitanes de justícia urbana, redistribució social i transició ecològica fa ineludible plantejar la qüestió de la governança democràtica. A diferència dels municipis, els àmbits metropolitans solen mostrar fragilitats en la seva arquitectura institucional, insuficiències en les seves capacitats de govern. A Barcelona, també. Per què? Si bona part dels problemes quotidians s’expressen avui en l’escala metropolitana, semblaria lògic definir –en aquesta mateixa escala– una agenda àmplia i profunda de polítiques de resposta. Resulta clar, a més, que aquesta agenda no és ni serà un ventall de serveis proveïts en clau tecnocràtica. És un marc de valors en conflicte, de construcció de models. És, en definitiva, una realitat de naturalesa política. Situats en aquest terreny, la lògica democràtica hauria de conduir a l’elecció directa de la institució metropolitana; i a aprofundir, alhora, els processos de transparència i participació. Pot persistir, tanmateix, un problema de demos. Els municipis funcionen com a àmbits referencials de pertinença; les àrees metropolitanes, menys. Quan la identificació ciutadana és feble, quan existeixen dificultats per definir un subjecte col·lectiu, no resulta fàcil legitimar, en aquest àmbit territorial, un procés d’elecció directa. És possible desfer el nus? Segur, però a condició de no reproduir velles respostes, de no escalar a l’àmbit metropolità esquemes antics.

A Barcelona es pot pensar el govern metropolità des del paradigma clàssic d’una autoritat institucional en el territori: un altre nivell d’administració inserit en una lògica jeràrquica de poder respecte dels municipis. No sembla factible, tampoc desitjable. Xocaria amb les raonables resistències municipals a no veure erosionada la seva autonomia. I no tendiria tampoc a crear capacitats flexibles i participatives en la producció de polítiques. És possible, en canvi, traçar un model innovador de governança cooperativa, amb hibridació de components supramunicipals (àmplies competències metropolitanes) i intermunicipals (lògiques de relació horitzontals, en xarxa). Una perspectiva superadora de riscos centralistes i de velles dinàmiques tecnocràtiques. Es tractaria, sobretot, d’un esquema basat en el reconeixement –i la projecció– del que és avui ja la metròpoli: una comunitat de municipis interdependents que han forjat els seus propis projectes de ciutat (superant la lògica de perifèria), i que han dotat l’àrea metropolitana d’una estructura policèntrica (superant la relació de jerarquia espacial entre Barcelona i la resta). La metròpoli existeix; és un dens entramat d’identitats i relacions. És, per tant, una realitat a vertebrar més i millor en clau institucional: amb capacitat de govern enfortida i amb coproducció intermunicipal de polítiques. I ha de ser referent de democràcia. En un temps de municipalisme valent, fóra impensable una metròpoli sense un fort vincle democràtic amb la ciutadania. Cal plantejar-ho: elecció metropolitana directa, i instruments de democràcia participativa en l’àmbit metropolità.

En síntesi, un govern metropolità democràtic a la plaça de Sant Jaume, i 45 governs locals amb plena autonomia: els 35 actuals de l’Àrea Metropolitana, més els 10 districtes barcelonins convertits en municipis. Un demos metropolità sobre la base d’identitats de barri i de ciutat a ser preservades i cuidades. Un escenari per al segle XXI. On sigui possible la construcció metropolitana del dret a la ciutat, la construcció cooperativa i comunitària del dret a la metròpoli.

Autor/Autora

Ricard Gomà

Professor de Ciència Política, UAB-IERMB

Articles publicats : 5

Deixa el teu comentari

Scroll to top