Dotze anys de deures no fets Revisat per Revista Treball a . Ara fa un temps, interrogant-se sobre el futur del PDC, Francesc Marc Álvaro escrivia en un article publicat a La Vanguardia (“El partit de Puigdemont”, 19 de s Ara fa un temps, interrogant-se sobre el futur del PDC, Francesc Marc Álvaro escrivia en un article publicat a La Vanguardia (“El partit de Puigdemont”, 19 de s Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Dotze anys de deures no fets

Dotze anys de deures no fets

Dotze anys de deures no fets

Ara fa un temps, interrogant-se sobre el futur del PDC, Francesc Marc Álvaro escrivia en un article publicat a La Vanguardia (“El partit de Puigdemont”, 19 de setembre de 2016) que “Puigdemont es prisionero del concepto de una independencia-exprés que, a su vez, es hijo de un frame antipolítico, ineficaz y pueril: “tenim pressa”. Automàticament –coses de la ment- em va venir al cap una anècdota d’ara fa dotze anys, quan vaig assistir a un debat en un dels cicles del Fòrum de la Cultura sobre nacions sense estat, on hi havia convidats diferents dirigents de l’aleshores CDC. Al final d’aquella sessió em vaig quedar a parlar amb ells. Sense nord, atemorits, encara xocats pel trauma de les eleccions del 2003, quan després de 23 anys el seu partit havia passat a l’oposició, s’interrogaven cap on havien d’anar: si havien d’assumir que eren el partit del centre-dreta català, si havien de jugar a continuar sent un catch all party nacionalista, si havien de virar al centre-esquerra preveient una competència aferrissada amb ERC. S’ha de recordar el moment: pels voltants de 2003-2004, molts comentaristes fins i tot afirmaven que CDC quedant fora de la Generalitat, simplement, hauria mort.

Des de llavors han passat moltes coses, al país i dins d’aquell partit: els dos governs catalanistes i d’esquerres i l’experiència de l’oposició pels nacionalistes conservadors (viscuda com una mena de calamitat natural); el llarg debat de l’Estatut i l’ambigu paper jugat per Artur Mas en aquell procés –un paper important però no pas exempt d’una voluntat de capitalització partidista-; l’arribada de la crisi econòmica; la sentència del Tribunal Constitucional que invalidava una part de l’Estatut de 2006; la tornada de CiU al govern i les més dures retallades socials de la història de la democràcia a mà d’un gabinet que les reivindicava com a necessàries i justes; l’esclat de les mobilitzacions socials i el 15M; el zenit de la inflamació catalana i el creixement del moviment independentista. I, encara més: l’adopció per part de Convergència dels postulats independentistes; el trencament amb Unió Democràtica, l’esclat dels casos de corrupció i la confessió autoinculpatòria de Jordi Pujol (que en aquell espai polític ho havia significat tot); el plantejament del procés participatiu del 9N; la sostinguda pèrdua de consens electoral del nacionalisme conservador; la por pels resultats de les eleccions municipals de 2015 i la definitiva abraçada de l’ós a ERC per a la confecció d’una llista conjunta. El plantejament plebiscitari (i per aquesta raó profundament antipolític) de les eleccions del 27S i la valoració que l’independentisme havia guanyat; el pols amb la CUP i l’inèdit “pas al costat” d’Artur Mas. Més recentment, un procés de refundació en el qual les bases han demostrat la seva disconformitat amb la direcció així com, des de l’obertura del llarg i tortuós últim cicle electoral estatal, una certa esquizofrènia en els moviments. Mentre un dia es pacta la mesa del Congrés amb el PP, el dia següent s’aprova una resolució de ruptura amb l’Estat juntament amb la CUP. Un tercer dia, a Madrid, davant d’ambaixadors, periodistes i polític es declara –per fi amb una actitud políticament significativa– no només que es torna a la pantalla del referèndum (després d’un any dient que estava ja passada), sinó que estan disposats a negociar data, pregunta i formes de dur a terme aquell exercici democràtic. Un quart dia (però aquest podria ser també un primer o un segon o un tercer, perquè aquí no hi ha esquizofrènies) es carrega contra l’Ajuntament de Barcelona per una exposició sobre el franquisme, amb arguments cavernícoles que fan reaccionar fins i tot l’Amical de Mauthausen.

Tot aquest repàs –una mica massa resumit-, per dir que ara i aquí, el 2016, el PDECat sembla igualment sense nord i igual d’atemorit que aquella CDC (en coalició amb UDC) que el 2003 havia perdut el control de la Generalitat i que avui –encara que sigui d’una manera una mica rocambolesca-, torna a controlar. Molts observadors han imputat aquesta desorientació a l’envergadura de l’opció sobiranista i independentista, encara que s’oblida que una part del partit havia començat ben abans a transitar cap a posicions més properes a l’independentisme -encara que fos de manera certament menys explícita-, als anys del Tripartit, amb l’aposta “masista” de la anomenada Casa Gran del Catalanisme.

Tanmateix, l’evolució en l’àmbit nacional sembla explicar una part -i m’atreviria a dir que petita- de la crisi del partit fundat per Jordi Pujol. Més aviat, aquesta sembla tenir a veure amb allò que apuntava un observador agut i alhora poc prejudicialment hostil als convergents com és Francesc Marc Álvaro. En realitat, i eixamplant l’observació que feia el prestigiós articulista, l’assumpció de “frames antipolítics” com a component fonamental de la cultura i de l’acció política és un fet que a CDC ve de lluny.

Ben mirat, menys pel que fa el programa de contenció de la despesa social encetat pel “govern dels millors” a partir de 2010 –en el seu moment reivindicat com a opció política i no pas com una acció obligada per les circumstàncies, com es faria després–, CDC no ha deixat d’adoptar en general una lògica antipolítica perquè fonamentalment és reactiva: es va sumar -i no va pas impulsar- al procés estatutari, va cavalcar l’onada independentista primer pensant de poder-la capitalitzar electoralment i després per evitar ser escombrada, va posar en marxa processos de renovació interna –cosmètica o no, el temps dirà- arran de l’impacte dels casos de corrupció i del trencament en mil trossos del mirall pujolista. En els últims mesos, desorientada per la pèrdua d’importància política a Madrid, va intentar ensumar l’aire dels possibles pactes i, sent la situació incerta, ha acabat tenint actituds simplement desconcertants.

En el cas d’una formació acostumada als hiperlideratges, la temptació d’explicar-ho tot personalitzant en el fracàs o en l’èxit d’Artur Mas al capdavant de la formació pot ser gran. Però probablement les causes són més profundes i toquen de ple el conjunt dels dirigents convergents, que no han estat capaços, en dotze anys, d’estimular el debat intern, codificar un projecte polític i formar quadres i dirigents. En definitiva, de fer política.

Autor/Autora

Paola Lo Cascio

Llicenciada en Ciències Polítiques i Doctora en Història Contemporània

Articles publicats : 11

Deixa el teu comentari

Scroll to top