Dos riscos i una tasca pendent de les esquerres en la construcció nacional-popular de Catalunya Revisat per Revista Treball a . “Cal observar el fet que en moltes llengües, “nacional” i “popular” són sinònims o gairebé. ([…] En francès, “nacional” implica un significat on el terme “popul “Cal observar el fet que en moltes llengües, “nacional” i “popular” són sinònims o gairebé. ([…] En francès, “nacional” implica un significat on el terme “popul Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Dos riscos i una tasca pendent de les esquerres en la construcció nacional-popular de Catalunya

Dos riscos i una tasca pendent de les esquerres en la construcció nacional-popular de Catalunya

Dos riscos i una tasca pendent de les esquerres en la construcció nacional-popular de Catalunya

“Cal observar el fet que en moltes llengües, “nacional” i “popular” són sinònims o gairebé. ([…] En francès, “nacional” implica un significat on el terme “popular” està més elaborat políticament, perquè està lligat al concepte de “sobirania”: sobirania nacional i sobirania popular tenen o han tingut igual valor). A Itàlia, el terme “nacional” té un significat molt restringit ideològicament i en cap cas coincideix amb “popular”, perquè en aquest país els intel·lectuals estan allunyats del poble, és a dir, de la “nació”, i en canvi es troben lligats a una tradició de casta que no ha estat trencada mai per un fort moviment polític popular o nacional des de baix”

Antonio Gramsci


E

Els resultats del 21D van deixar un panorama aparentment desolador per a les forces autodenominades d’esquerres. ERC no va aconseguir consumar el tan llargament anhelat sorpasso a Convergència, el PSC segueix estancat en els 16-17 escons a pesar de veure totes les temporades de Borgen, els Comuns han tret menys vots fins i tot que CSQEP i la CUP ha arribat a perdre la meitat dels suports respecte del 27S, quedant-se sense Grup parlamentari. El pitjor de tot, sens dubte, és que el Govern progressista per al qual Xavier Domènech assumia tenir “la clau” al final no suma, i els dos guanyadors indiscutibles de les eleccions mantenen un programa clarament neoliberal en el pla econòmic. Com deia Perry Anderson, “la derrota és una experiència dolorosa que un sempre té la temptació de sublimar”, però el primer pas per superar un problema és acceptar-lo.

És encomiable, per tant, que molts companys i moltes companyes cridessin a les esquerres a fer una reflexió la nit electoral. L’elefant a l’habitació, com sempre, l’anomenada “qüestió nacional”, que tot ho impregna i tot ho travessa. No obstant això, a més de tres mesos de les eleccions l’autocrítica brilla per la seva absència i, el que és pitjor, nega l’evidència. D’una banda se segueix repetint amb insistència el dogma que “el procés ha desplaçat l’hegemonia a l’esquerra”, quan aquest desplaçament és com a molt esteticocultural i no acaba repercutint mai en polítiques efectives per als de baix. I d’altra banda, podríem tenir la temptació de reduir-ho tot a una “guerra de banderes” que si bé ha tapat moltes coses, no ataca la crisi territorial que és ben real. La solució –em temo– és infinitament més complexa i subtil que cap d’aquestes dues possibles posicions. En el centenari de la Revolució Russa, potser ha arribat el moment de recordar la política com “caminar entre precipicis”. Un funambulisme que avui topa a Catalunya amb dos precipicis igualment abismals pel que fa a la qüestió nacional.

Dos precipicis: essencialisme i subordinació

D’un costat, el primer abisme podríem titllar-lo d’“essencialista”, i està millor expressat pel discurs de Ciutadans (per exemple, amb el brillant titular d’Arrimadas “de l’estelada no es menja”[1]), encara que hi recorre també una part important de l’esquerra. És el moment en què el liberalisme es toca amb el marxisme, perquè no té una teoria d’“allò polític” pròpiament dit com el lloc d’un antagonisme irreductible –tant a la classe com als interessos racionals dels individus. L’essencialisme executa dues operacions discursives que funcionen simultàniament: a) separa la realitat en dos plans: infraestructura/superestructura, economia/ideologia, matèria/idees, poc importa i b) li atorga a un el paper de mera “aparença” i a l’altre de “veritat” oculta. Aquesta filosofia és la que hi ha darrere de totes les anàlisis que parlen del nacionalisme com a “pantalla de fum” d’interessos espuris, que li donen un contingut essencialment burgès a l’independentisme i que és hereva d’una certa tradició del marxisme que, amb Lukács, considera “falsa consciència” tots els elements culturals que no tenen a veure estrictament amb la classe.

De l’altre costat, el segon abisme és el de la subordinació. Una subordinació política que hem vist massa vegades a ERC i la CUP respecte de Convergència, però que rau en una hipòtesi més fonamental que mereix ser rebatuda intel·lectualment. És cert que els defensors d’aquesta opció van un pas més enllà de l’essencialisme clàssic entenent que hi ha tanta veritat en la màscara com en el rostre que s’hi amaga darrere, que la “nació” pot ser una forma tan legítima de crear comunitat com la classe, i a vegades fins i tot un punt de ruptura tant o més conflictiu que aquesta. Si bé també és cert que es passen simplement a l’altre extrem i, invertint els termes, no aconsegueixen subvertir la lògica essencialista que els recorre. “Després de la independència, ja veurem” posterga indefinidament a un dia D que mai arriba la conquesta de drets socials, quan hi ha mesures concretes que es podrien fer aquí i ara, en el mentrestant, per millorar la vida de la gent. Es tracta, doncs, d’una doble subordinació: primer, una conceptual dels drets socials a la “independència” i, segon, una altra a la pràctica a un president convergent i uns pressupostos que mantenien 2.300M de retallades d’Artur Mas. No és sorprenent, per tant, que quan arriba el dia de les eleccions la gent prefereixi l’original a la crossa: si tres partits tenien el mateix candidat (JxCat), es podrien haver presentat conjuntament.

“Un país és la seva gent”

Dit això, no hi ha solució definitiva? Estem condemnats a triar entre dos precipicis igualment insostenibles? Hem d’escollir entre el sobiranisme i el progressisme com dues identitats polítiques excloents entre si? Quan Gramsci es lamenta de què en italià “nacional” no tingui el mateix significat que “popular”, potser ens està emplaçant també a una tercera via entre el precipici de l’essencialisme i el de la subordinació. Ni per defensar una idea d’Espanya diferent és necessari desprestigiar l’independentisme com una “pantalla de fum”, ni les forces que es declaren obertament independentistes i alhora progressistes han de comprar una idea de “nació” sense disputar el seu significat sedimentat i lideratge cultural per part d’unes elits tacades pel “Cas Palau”. Quan Gramsci encunya el terme “nacional-popular” sembla que amb aquest guió vulgui insinuar una equivalència, una igualtat que s’ha de construir políticament. Ni subordinar allò nacional a allò social, ni allò social a allò nacional: el repte és ajuntar-los. La clau no és oposar el 15M a l’11S (ni viceversa), sinó unir aquestes dues onades de canvi –democràtica-social i sobiranista– en un tot nacional-popular.

Avui dia, a Catalunya es pot utilitzar la idea de “sobirania” amb total impunitat per part dels mateixos que durant dècades han saquejat les arques públiques per posar-les en mans d’empreses que no es presenten a les eleccions, per part dels que venen la nostra sobirania al postor més gran a Europa amb el TTIP, per part dels que van firmar reformes laborals amb el PP que fan que els treballadors i les treballadores catalanes tinguin menys drets, salaris i poder de negociació. És això sobirania? No, i això és el que ha de canviar. S’ha d’emprendre una guerra cultural sense treva fins que sigui impossible nomenar la sola idea de “sobirania” i que no impliqui la sèrie de drets socials que comporta. Avui hi ha 40.000 persones esperant una Renda Garantida que va ser aprovada pel Parlament i que no s’ha implementat (no pel 155, sinó) per la negligència del Govern anterior en matèria social. Poques sobiranies són tan importants com l’emancipació de la pobresa i la precarietat. De fet, els dos precipicis dels quals hem parlat tenen un punt en comú, i és que assumeixen a priori que els símbols comuns tenen un significat fixat d’una vegada i per sempre: l’un, renunciant a disputar la batalla en allò nacional, perquè aquest ja té un contingut essencialment elitista; l’altre, prestant gratis la seva força a les elits tradicionals perquè liderin culturalment, políticament i econòmicament l’alliberament nacional.

Però si assumim, per contra, que la política és justament la disputa pel significat de les coses i que la “nació” és un punt privilegiat d’enunciació perquè és la representació del tot, de l’universal, de la comunitat en general, llavors la cosa canvia. Qualsevol projecte que pretengui ser hegemònic ha d’intentar, en la mesura del possible, fer passar els seus interessos particulars com els interessos generals. Quan es diu que les banderes amaguen els problemes reals de la gent es pot caure en el perill d’obviar que les nacions construeixen comunitats simbòliques i afectives que després tenen efectes reals en la vida de la gent –la DUI i el 155, per posar els dos darrers exemples. Pecaríem a més d’un cert eurocentrisme si no ens fixéssim que en altres continents la idea de “pàtria” ha sigut (re)significada en un marc que unia l’emancipació social a l’alliberament nacional. A casa nostra, un dels darrers exemples és el de Carod-Rovira, qui emplaça a construir una idea de nació dinàmica, oberta, diversa, antiessencialista i no excloent per raons d’origen o de llengua[2].

D’alguna manera, això també és el que va simbolitzar Pasqual Maragall, mantenint dos adversaris simultàniament i situant com a frontera política el 3% tant a Barcelona com a Madrid va poder construir àmplies aliances en el marc d’un catalanisme progressista. Però ara, en canvi, cada vegada ressona més la pregunta de Roger Palà de què si ERC i la CUP tenen més vots que Puigdemont… per què no hi pot haver un president independentista i d’esquerres?[3] La resposta, em temo que ja la vaig anticipar farà cosa d’un any en un article titulat Què és l’hegemonia convergent?, on argumentava que la lògica de subordinació d’ERC i CUP amb l’excusa de la independència deixaria sense disputar el lideratge cultural del procés per part de Convergència. Si 36 sumen més que 34, tornar a mostrar subalternitat cap a CDC és la mena de xecs en blanc que explica perquè una part de les classes populars poden veure el catalanisme com un projecte elitista que les exclou[4] –i que es castiga a les urnes– com reconeix Carles Riera (especialment quan es vota alhora en contra dels pressupostos més socials de tot l’Estat a l’Ajuntament de Barcelona).

La lògica de la subordinació efectua amb la qüestió nacional un moviment anàleg al del marxisme clàssic amb la “lluita de classes” davant del que es va conèixer com a “nous moviments socials” després del maig del 68: el feminisme, el pacifisme, l’ecologisme, el moviment pels drets civils, l’alliberament LGTB, i un llarg etcètera. Qualsevol d’aquestes opressions era considerada llavors “secundària” i subsumida sota la contradicció més “fonamental” capital/treball. No fa falta llavors que les dones s’autoorganitzin per lluitar de forma autònoma i específica contra el patriarcat, perquè això ja es resoldrà per si sol després de la revolució socialista. Enfront aquest reduccionisme, em sembla més interessant la teoria política d’Ernesto Laclau i Chantal Mouffe que parla de crear una “cadena d’equivalència” entre les diferents lluites respectant la seva relativa autonomia per no deixar-ne cap enrere i no arribar a considerar mai que una és més important que la resta.

La pregunta, per tant, no és com es surfeja tàcticament la situació actual, com ens ubiquem més en un costat o un altre en un marc fixat d’avant-mà (i perdedor per a les esquerres), sinó com es canvia radicalment el marc, resignificant el concepte de sobirania en un sentit popular, i generant noves aliances, lideratges i identitats polítiques al seu voltant. Xavier Domènech[5] no es cansa de repetir que només hi ha un precedent històric comparable a la declaració d’una república catalana el 10 d’octubre, però que es va fer amb dues diferències radicals que expliquen que durés relativament més que uns segons. I és que quan Lluís Companys l’octubre de 1934 va proclamar al balcó de la Generalitat “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”: a) tenia l’impuls de la insurrecció asturiana i d’una vaga general, a més de les aliances estatals amb el Front Popular que van garantir després el restabliment de l’autogovern, i b) ho va fer un president d’ERC, no de la Lliga Regionalista, que no oposava la qüestió nacional a la social, sinó que les veia com a indestriables.

S’ha de fer autocrítica i reconèixer que la gran tasca discursiva a la qual estan cridats els comuns, resignificar la idea de sobirania en un sentit popular, encara no s’ha completat. Potser això també té a veure amb la falta d’aparells ideològics i màquines de propaganda comparada amb la resta d’adversaris, però justament això vol dir que ara s’obre una guerra de posicions a la societat civil molt més “comprimida i difícil, i on es requereixen qualitats excepcionals de paciència i esperit d’invenció”. Si bé també és cert que Catalunya en Comú- Podem és l’única força que ha superat una de les eleccions més difícils de la història de Catalunya sense confrontar una meitat del país contra l’altra, i això la deixa en una posició privilegiada per governar algun dia per a tothom (“un sol poble” va tenir un dia aquesta intenció, malgrat les apropiacions espúries posteriors, com molt bé recorda Marc Andreu[6]). Prevaler l’estratègia per sobre de la tàctica, i el llarg termini per sobre del curt. Una força hegemònica és sobretot una que és capaç d’atorgar un lloc (encara que subordinat) a l’adversari, i d’això no en són capaços ni Arrimadas ni Puigdemont, ni molt menys l’assessora de Mas-Colell durant una de les pitjors retallades socials d’Europa.

“Un país és la seva gent” (que entronca amb la màxima del PSUC de què no hi ha alliberament nacional sense emancipació social, i viceversa) no és una metàfora bonica, sinó una hipòtesi política que s’ha de prendre en tota la seva profunditat i desplegar fins a les últimes conseqüències. La pregunta no és si el “procés” ha desplaçat l’hegemonia a l’esquerra com si el “procés” fos un ens homogeni i fixat amb un contingut essencial fora de les accions polítiques que s’emprenen. Com diu Elisenda Alamany[7], aquesta és fins i tot una qüestió estratègica: “Segurament, el millor servei que se li pot fer al moviment sobiranista és demostrar, mentrestant, aquí i ara, que cada pas en l’alliberament nacional es tradueix i repercuteix automàticament en la millora de les condicions de vida de la gent”. A un revolucionari li ha de preocupar per sobre de tot la qüestió del lideratge ideològic i polític d’un moviment de masses com el que hi ha ara mateix a Catalunya. Ningú està dient que gent que se sent identificada fora de l’esquerra no hi té cabuda –ja que això seria restar-li transversalitat; el que sí que s’està dient és que quan ja fa anys que hi ha una majoria progressista i sobiranista tant a la societat com al Parlament, és el moment d’atrevir-se a caminar entre precipicis.

[1] https://www.elnacional.cat/ca/politica/arrimadas-estelada-no-menja_210546_102.html

[2] https://www.naciodigital.cat/opinio/16873/nacio/estatica/dinamica

[3] http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2016/12/23/que-es-lhegemonia-convergent/

[4] http://www.elcritic.cat/entrevistes/carles-riera-una-part-de-les-classes-populars-veu-el-catalanisme-com-un-projecte-elitista-que-les-exclou-20554

[5] http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2018/02/08/camins-mes-enlla-del-bloqueig/

[6] http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2017/10/15/un-sol-poble/

[7] https://www.ara.cat/opinio/Sobirania-realitat-data_0_1849615054.html

Autor/Autora

Adrià Porta

Responsable de discurs de Catalunya en Comú

Articles publicats : 1

Comentaris (1)

  • Roman

    Assumint la legitimitat i operativitat dels sentiments nacionalistes de les catalanes i catalans -és a dir sense menysprear-los en absolut com superestructura- el primer que s’ha de constatar des d’un punt de vista empíric és que no és un sentiment uniforme. Mentre un 50% vol la independència, l’altra meitat no la vol. Sorprèn que un fet tan evident no encapçali l’analisi (potser l’autor cau en l’essencialisme ell mateix pensant que existeix una nació catalana platònica que no es veu afectada per l’opinió del 50% de les catalanes i catalans).

    El problema que l’independentisme estigui hegemonitzat pel PDcat tot i els esforços d’ERC no és el problema principal. Alguns dirigents de l’esquerra han destacat aquest aspecte com a sortida ad-hoc que els hi permet jugar a dues bandes, intentant caure simpàtics als independentistes i als no-independentistes. Com tots sabem l’efecte és contrari. Els independentistes consideren que l’al·legació que el procés està hegemonitzat pel PDcat com a excusa per no participar és absurda, perquè precisament la no participació facilita aquesta hegemonia. Els no independentistes no perdonen el reconeixement d’independentisme que aquesta excusa implica. És clar que la única sortida és crear un nou consens com el que existia abans.

    Aquest nou consens no pot ser independentista i no hi ha cap dosi d’esquerranisme popular que se li pugui afegir a l’independentisme que el converteixi en digerible pel 50% de catalans que no l’accepten. Al contrari, la identificació entre esquerra i independentisme ha abocat a àmplies majories de votants d’esquerres a votar neoliberal.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top